diumenge, 9 de gener de 2011

Brznst - Una petita història en tres temps - 2



Va conèixer una dona de terra, es deia Sandra, es van fer  amics, perquè a tots dos  els agradava molt  treballar sobre les seves emocions. Per a la dona de terra, la prioritat  era expressar-les, expressar-les  no pas  com tothom, sinó d’una manera  agradable  i bonica.  N’aprenia poc a poc. Es va adonar que Brznst podia ensenyar-li tantes coses a ella, com ella a ell.

Es parlaven i també s’escrivien i sabien teixir unes converses encantadores, plàcides i tendres, de les quals en sortien tots  dos  amb  un somriure als  llavis. Un somriure  que  podia fer-se  gairebé  inesborrable. Però hi havia dies que ella  marxava  com sempre   feliç i al cap d’unes hores, sentia com si un  plugim  molt  prim,  gairebé  imperceptible,  l’anés xopant  de tristesa. Ni ella  mateixa  ho entenia. Com podia estar  trista  d’una  relació  tan bonica? Brznst era extraordinàriament atent i  tenia cura d’ella, sensible,  delicat, però  tan prudent  i mesurat!  La dona de terra se n’enamorava i ell  tot i sentir-se’n feliç, no podia correspondre-li.  Li deia que volia estar amb ella,  que li agradava   molt  com era,  però  enamorar-se,  no,  no podia  ni  volia.  El seu  camí,  els seus  objectius  eren uns altres  i aprendre  de  les  emocions  era  molt  diferent  que  deixar-se  endur per  un terratrèmol  com era un enamorament.  

29 comentaris:

  1. Ara resulta que els extraterrestres són igual que els homes...:) ja ho deia jo...

    ResponElimina
  2. Ostres, ara resulta que la que queda decebuda i trista és la Sandra! Tinc curiositat per veure com acaba la història.

    ResponElimina
  3. Qui toca de peus a terra no acava de sentir-se bé als núvols...No va per aquí? Espero doncs, la tercera part...

    ResponElimina
  4. El somriure d'ella, esqueixat.
    Aviam.

    ResponElimina
  5. La Sandra voldria volar i tocar els núvols, mentre que en Bernat acaba d'aterrar..........

    ResponElimina
  6. Aix! Ell no vol caure al parany de l'amor, però... qui pot es resistir?
    El cert és que sentir-se bé no és ben bé el mateix...

    ResponElimina
  7. De què té por la Sandra? Quin fracàs amorós li impedeix arriscar-se a aguantar un terratrèmol emocional? El de la nena Sandra amb els seus pares?
    Veritablement es poden expressar sentiments sense lligar-se amb la persona a qui els comuniques? Es poden expressar sense un destinatari? Es pot "aprendre" una emoció sense viure-la, sense compartir-la? A qui juga amb foc li ha d'agradar cremar-se. Cremar-se d'amor és fantàstic! Què us he de dir!

    ResponElimina
  8. Que difícils que són les relacions, entre humans i també entre els extraterrestres. No sempre les dues parts estan en el mateix punt o disposades a les mateixes coses, però aquest és el Col·lecció de Moments, això acabarà bé, no? Hehehe.

    Mira, paraula de verificació: repari
    Veus, aquest greuge es repararà segur.

    ResponElimina
  9. Si les relacions entre humans ja són prou complexes, aquesta encara més. Un final trist però. Potser millor mantenir el que tenien que arriscar-se a perdre-ho tot?

    ResponElimina
  10. Hi ha qui té por de les emocions perquè les vol controlar....les emocions s'han de viure, sentir, no es pot fer altra cosa, el que si es pot tractar de fer és aprendre a reconèixer-les , és canalitzant-les....Comprenc a la Sandra i també al Bernat....espero amb emoció continguda la tercera part...

    ResponElimina
  11. es pot parlar sobre les emocions sense emocionar-se? sense saber què és l'emoció?paraules belles, boniques idees i intencions, però sense l"ànima" de l'emoció, tenen algun sentit?

    no sé tot això em sona una mica a un altre tema..:)

    ResponElimina
  12. Ooooh! En XeXu m'ha passat al davant!! hehehe

    Anava a dir que som a casa la CARME, per tant, la història ha d'acabar bé (ara no es val a canviar, eh, Carme?)

    I, si bé és cert que vas prometre una història amb final trist, negatiu, dolent o catastròfic, això havia de ser pels Relats Conjunts no per una de les teves narracions psicològiques :-)

    Per tant crec que passarà el següent:

    En Bernat s'adonarà que és impossible aprendre de les emocions si no es capbussa dins d'elles. No es pot saber què es sent quan s'estima, si no estimes... Com és un xicot tot intel·ligent, comprendrà això i, finalment, es deixarà endur pel terratrèmol emocional... És un risc, però per guanyar s'ha d'arriscar.

    I seran molt feliços!! :-))

    ResponElimina
  13. Que interessant es posa aquest conte, Carme; segur que cadascun de nosaltres proposaria un final diferent, o semblant però amb matisos diferents. No em sembla tan lluny de la realitat, no; de vegades no cal que cap dels dos vingui d'un altre planeta perquè es doni aquesta situació que planteges; suposo que és força més habitual del que sembla.
    Espero amb moltes ganes el tercer capítol! Una forta abraçada!

    ResponElimina
  14. Vejam la 3a part , entre voler tenir els peus a terra i envolar-se'n trobarem una dona d'aigua?

    ResponElimina
  15. Caminen cap a metes diferents, però s'han creuat en el camí. Potser ell vol seguir caminant però potser també, algun dia, es detindrà en alguna relació, que no té per què ser amb aquesta noia, no ho sé.

    ResponElimina
  16. Vida, potser vols dir que no em calia haver anat a buscar el personatge tant lluny, oi? :)

    Josep-Lluís, espero que no quedis decebut tu i els altres lectors. :)

    Pilar, doncs suposo que sí que deu anar per aquí... ja veurem què surt!

    Jordi, ella sap recuperar-lo fàcilment, no pateixis gaire per ella.

    Montse, que bé que ho expliques! Gràcies!

    Cèlia, no sé si fóra possible trobar-se a mig camí...

    sargantana... però no podríem viure sense ells, (els sentiments, vull dir, no pas els extraterrestres) :)

    Llaudal, jo diria que la Sandra no té pas por, o potser sí, però és només la por de no sentir-se corresposta en la mateixa mesura ... ningú pot forçar ningú a estimar més o a enamorar-se.

    Xexu, aquesta és la col·lecció de moments i podria jurar que no acabarà malament... en una lògica aristotèlica, si no acaba malament acabarà bé. No sé si un bé que complagui tothom. O potser és que aquest final de demà serà un final i començament a la vegada.

    No, Albert, no és un final trist, gens trist!

    Canalitzar-les, Elfri, gestionar-les de la millor manera possible, això ja és controlar-les una mica. A veure com se'n sortiran!

    lolita, jo crec que en Bernat si que sap què és l'emoció. Però tens raó, s'han de sentir, per a poder entendre-les i millorar-les.

    Assumpta, ja li he contestat al XeXu, el final serà feliç... d'una manera o altra. Però tenen feina a fer... tots dos...

    Gràcies, Galionar, de fet no, no caldria que cap dels dos vingués d'un altre planeta. :) A veure com me'n surto.

    Rafel, aquesta dona era de terra, no pas d'aigua, crec que les dones d'aigua tenen més màgia. :)

    Noves Flors, m'agrada el teu plantejament. Tenen metes diferents i s'han creuat en el camí. Però sembla que vulguin compartir camí. De fet, amb les seves converses interessants i tendres i càlides, ja estan compartint camí!

    ResponElimina
  17. El problema de deixar-te arrossegar per les emocions és que, si acaben bé, tots feliços, però si acaben malament llavors no sabem com reaccionar, què fer, i sovint els humans caiem en uns altres estats emocionals encara més catastròfics. Mal si sóm freds, mal si som passionals, tot i que, qui no es mulla no sap què és l'aigua.

    ResponElimina
  18. Joan, a vegades m'agrada de provar, ni que sigui en ficció, solucions alternatives que no passin pel tot o res. No sé si convenceré ningú, però, a mi m'agrada d'intentar-ho. Mal si som freds, mal si som passionals... dius. Seria possible la filigrana emocional, de mullar-nos sense fer-nos mal? Seria possible canviar la idea del que és acabar bé i acabar malament?

    ResponElimina
  19. veig que ni els de fora aquest planeta s'escapen de les urpes del amor....això es bo

    ResponElimina
  20. Ai, com m'està agradant aquesta història!

    ResponElimina
  21. No, Carme, no! Que no li digui que com a amics d'acord, però res més.... noooo!!!!!

    ResponElimina
  22. Grabí, jo també ho penso, que és bo!

    Khalina, de veritat? :)

    Porquet, no sé si podré evitar-ho, eh? prometo fer tot el que pugui! :)

    ResponElimina
  23. Eeeeei!! Recolzo la proposta d'el Porquet!! Noooooo!! No volem un "t'estimo molt però com amiga"... no! :-((

    ResponElimina
  24. No, jo no penso que les coses es resolen en tot o res, i sí que penso que l'important sempre és el camí, però, com a humans, acostumem a desitjar un final feliç i no estem prou preparats, en general, per els que no ho són, i llavors oblidem totes les ensenyances del camí. És possible trobar l'equilibri?

    ResponElimina
  25. Assumpta, doncs et dic el mateix que al Porquet... faré el que podré, però els personatges a vegades manen molt. :)

    Joan, sí, clar que sí que desitgem un final feliç, :) fins i tot pels contes de ficció! Si et fixes en les converses dels comentaris, ja es veu que quedar com a amics es com acabar malament perquè es dóna per descomptat que hi haurà patiment per part d'algú. Segurament és cert, però a vegades cal un procés més llarg del que estem disposats a tolerar perquè les coses arribin a un lloc o a un altre. I jo crec que trobar l'equilibri és molt difícil, però no impossible i que alguns "extraterrestres" (o no) potser ho poden intentar. Algú ha de començar a fer camí.

    Quan hi ha situacions, no clares, no resoltes, amb punts de vista diferents, però hi ha molta confiança i amor, tot és possible. I crec que el probable patiment de renunciar a algunes coses no ens ha de fer perdre de vista la immensa felicitat de tenir un amic o amiga de veritat, amb qui s'ha pogut parlar tot, amb total sinceritat i sense espatllar res del que hi havia abans, abans que l'un o l'altre s'enamorés, per entendre'ns. I això d'intentar explicar coses complexes amb poques paraules és un desastre. No sé pas si m'explico...

    ResponElimina
  26. Em sembla que el que passa aquí es que tenim un extraterrestre molt humà, oi?

    ResponElimina
  27. A vegades aquestes coses passen... Fem més cas als objectius proposats que als sentiments esdevinguts. A vegades per por no ens deixem endur. I a vegades, ens equivoquem...
    A veure com acaben aquest parell!

    ResponElimina
  28. Laura, si tu ho dius... segur que és cert! ;)

    A vegades, també, guspira, estaria bé que hi hagués un tipus de relació, un tipus d'amor, on no pogués haver-hi cap error. Que qualsevol decisió fos bona, perquè qualsevol decisió és por conduir i reconduir cap a on volem.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari