Brznst - Una petita història en tres temps - 2

Va conèixer una dona de terra, es deia Sandra, es van fer  amics, perquè a tots dos  els agradava molt  treballar sobre les seves emocions. Per a la dona de terra, la prioritat  era expressar-les, expressar-les  no pas  com tothom, sinó d’una manera  agradable  i bonica.  N’aprenia poc a poc. Es va adonar que Brznst podia ensenyar-li tantes coses a ella, com ella a ell.

Es parlaven i també s’escrivien i sabien teixir unes converses encantadores, plàcides i tendres, de les quals en sortien tots  dos  amb  un somriure als  llavis. Un somriure  que  podia fer-se  gairebé  inesborrable. Però hi havia dies que ella  marxava  com sempre   feliç i al cap d’unes hores, sentia com si un  plugim  molt  prim,  gairebé  imperceptible,  l’anés xopant  de tristesa. Ni ella  mateixa  ho entenia. Com podia estar  trista  d’una  relació  tan bonica? Brznst era extraordinàriament atent i  tenia cura d’ella, sensible,  delicat, però  tan prudent  i mesurat!  La dona de terra se n’enamorava i ell  tot i sentir-se’n feliç, no podia correspondre-li.  Li deia que volia estar amb ella,  que li agradava   molt  com era,  però  enamorar-se,  no,  no podia  ni  volia.  El seu  camí,  els seus  objectius  eren uns altres  i aprendre  de  les  emocions  era  molt  diferent  que  deixar-se  endur per  un terratrèmol  com era un enamorament.