Aquests darrers dies, hi ha hagut dos blocs amics que diuen que fan una pausa. Passa sovint i n'hi ha que la fan de veritat i n'hi ha que ho diuen i després no la fan. I n'hi ha que pleguen.
Jo hi sóc, a la catosfera, perquè m'ho passo bé, perquè per a mi és un plaer cada dia visitar-vos i també anar programant posts dia rere dia. Mai no m'ha semblat cap càrrega ni cap obligació i si m'ho semblés, sé que perdria tota la gràcia. Per tant, entenc molt bé que la gent pugui tenir ganes de descansar o de plegar. A mi, de moment, aquestes ganes no m'han vingut.
Però jo el que volia dir-vos no és pas això, això em sembla evident i sense massa problema.
Sempre hi ha algú que desapareix, mica en mica o de sobte, i sap greu, i de moment el trobes a faltar. Però a la catosfera, com a la vida, les persones vénen i van i n'hi ha infinites per conèixer i per trobar i aviat d'altres ompliran el lloc de les que se n'han anat... i no és pas que ja no ens en recordem, però si que deixem de trobar-los a faltar o de tenir-los presents... i aleshores sense un record tant present "podria semblar" això ja no és un problema. Crec que per a mi, ho continua essent o potser ho és més que mai.
A vosaltres què us sembla més trist: trobar a faltar algú o deixar de trobar-lo a faltar?
És una pregunta difícil. Per un costat, deixar de trobar a faltar un gairebé desconegut no sembla molt mala cosa, cal saber també la intensitat d'aquest sentiment d'enyorança; deixar de trobar a faltar algú estimat és molt significatiu però en certes ocasions pot arribar a ser alliberador.
ResponEliminaSuposo que existeixen moltes maneres diferents de deixar de trobar a faltar algú, si aquesta enyorança porta patiment, potser és millor superar l'enyorança. Si simplement era una enyorança d'espai o de temps pot fer-nos adonar que les coses han canviat, que els nostres sentiments han canviat. I que cal actuar en conseqüència.
Cada cas és diferent. Així ho veig jo.
Evidentment, filadora, cada cas és diferent, però hi ha una tendència en cadascú de nosaltres a actuar o veure-ho d'una manera determinada. I és cert també que això vol dir que els sentiments han canviat. Potser per això ho trobo trist. Sóc de sentiments constants... i si canvien em sembla trist.
ResponEliminaEn el cas de la catosfera, a mi em sembla més trist deixar de trobar-lo a faltar, però crec també, que és un sentiment natural. El temps va posant els sentiments en ordre depenent de molts altres factors, els que ens envolten i la situació que vivim en cada moment. Però crec com la Filadora, que deixar de trobar a faltar a vegades és trist i a vegades és alliberador, tot depén de la situació, clar...
ResponEliminaCarme, quan quedem per al retrobament? jeje Estaria bé, oi? Vaaaa, ves pensant! :)
Que tinguis un bon dia de Reis, guapa! Una abraçada!
Suposo que hauria de dir que és més trist deixar de trobar a faltar. Hi ha gent important que desapareix i al cap d'un temps no ens en recordem. Però potser és la diferència dels blogs amb el món real. Potser fora notem més les absències, però també pot ser que les notem més perquè quan hi són sol ser per un motiu de pes. En els blogs, les absències poden ser una qüestió de temps o ganes. Ara, el dia que ens falti un blogaire estimat perquè li hagi passat alguna cosa, ja ho veurem.
ResponEliminaLa veritat és que algunes absències de per aquí jo les notaria més que no les d'alguna gent del món de fora. Hi ha gent amb qui bescanvio cada dia unes paraules, i això és més que amb alguna gent que m'envolta. Per no dir que les paraules poden ser molt properes i afectuoses, encara que sigui per escrit.
Tu no ens faltis mai, Carme, és una sort que et trobis tan bé per aquí, una autèntica sort.
Jo crec que el pitjor, tant en el món real com blocaire, és trobar a eixa persona al cap d'un temps i sentir que no la reconeixes. Que el temps i la distància han fet un abisme que fa impossible recuperar la complicitat d'adés. I llavors, tenint-la al costat trobar-la a faltar.
ResponEliminaJo crec que passa més o menys el mateix que en el món real, les coses canvien ens agradi o no.
ResponEliminaDe tota manera m'empipa veure com un blog que seguia desapareix, fins i tot veure com es decandeix a poc a poc. A més, a l'entorn dels blogs es forma una mena de colleta i aquesta també es desfà, aleshores.
Encara que això potser passava més fa alguns anys, al principi.
Quina bona pregunta, Carme! Les dues. Trobar-lo a faltar és molt dolorós i deixar-ho de fer, encara més, a no ser que sigui des de l'acceptació sana.
ResponEliminaQuè curiós, no t'havia llegit abans d'escriure el meu post d'avui: connexió de sentiments.
Jo també som de sentiments constants, per això em dol tan el canvi i em costa tan acceptar les coses. Però ja he arribat a un punt, que procur pensar que quan passa és per alguna cosa, que així ha de ser.
ResponEliminaCarme, una pregunta força interessant, la teva. Crec que si en algun moment som conscients que hem deixat de trobar a faltar algú o alguna cosa, significa que no és cert aquest oblit, perquè en aquell instant el tornem a tenir present i hi estàs pensant... Llavors sí, ens podem plantejar si el trobem a faltar o si ja no ens importa. Evidentment, jo trobo més trist trobar a faltar les coses que m'importen. Les altres, ja no m'importen.
ResponEliminaUna forta abraçada.
Trobar a faltar a algú, sempre comporta un buit i un dolor, que ni el temps potser no arribarà a omplir o curar mai. Deixar de trobar a faltar algú, no té per què comportar que l'hagis deixat d'estimar o de pensar-hi, potser és que el buit s'ha omplert d'altres persones o d'altres coses. És per a mi una mica difícil parlar d'aquestes coses, perquè no he patit encara mai una absència d'algú realment important per a mi.
ResponEliminaJo penso una mica com en Josep Lluís. Enyorar algú és un sentiment horrorós, dolorós i d'una impotència terrible.
ResponEliminaDeixar d'enyorar pot significar que has refet la teva vida sense aquella persona que fa un temps enyoraves ple de tristesa. Això pot voler dir que la teva vida s'ha recuperat, has tornat a trobar un sentit, un nord, un camí per caminar, i això està molt bé i és el que s'ha de fer. És asserenar uns sentiments però no pas oblidar-los, senzillament guardar-te'ls al sarró de la vida per anar-los traient quan et facin falta i, si no, dur-los amb tu amunt i avall.
el millor de tot.. la pregunta, sens dubte!
ResponEliminaper a mi indubtablement és molt més trist deixar de trobar a faltar algú..i a més de trist em costa d'entendre.. potser perquè sempre he viscut ampliant els cercles de tot el viscut, sovint trobo a faltar gent que no veig però ha estat important per a mi, d'alguna manera tot el que m'ha provocat algun tipus d'afecte, sempre estarà amb mi i a vegades em provocarà melangia..
mai no podré sentir racionalment, és a dir analitzant i sentint en conseqüència, no, sento no sé perquè i sento per sempre. Encara que els sentiments canvïn segueixo sentint, d'una altra manera però sentint.
Les absències sempre estaran presents.
El que m'ha sorprés del món virtual és la capacitat sobtada de desapareixer d'un dia per l'a l'altre... això no passa en el món real, i això em fa preguntar-me moltes coses sobre aquestes relacions que s'estableixen virtualment, no les acabo d'entendre, no entenc ni com pot ser que es creïn lligams afectius, ni entenc que aquests lligams desapareixin de sobte.. hi ha alguna cosa que hauríem d'esbrinar al respecte..
Jo, com tu també dius, sóc al món dels blogs perquè m'ho passo bé i deixaria d'estar-hi si això es convertís en una obligació. Per tant entenc que hi hagi blogaires que decideixin que ja en tenen prou i que pleguin.
ResponEliminaAixò no vol dir que no em sàpiga greu i per tant és normal trobar-los a faltar, però també és normal que amb el temps aquesta absència es torni tan habitual que, sense oblidar-los, els deixis de trobar a faltar. I això no ho trobo trist, és llei de vida, el contrari seria caure en la nostàlgia i d'això no en sortiria res de bo.
L'enyor, Carme, és sempre trist...personalment, quan vaig de bòlit ino tinc temps de llegir tot el que voldria, i molt sovint de deixar comentaris, sento enyor, i quan veig els noms a la barra del costat, em sap greu no haver passat abans, o m'adono del que m'he perdut quan entro i llegeixo apunts endarrerits...
ResponEliminaI sí, em resisteixo a treure enllaaços de gent que ja no escriu des de fa mesos, així com tinc una alegria quan apareix algú que ha actualitzat després de molt temps...és la manera de saber que hi són, no?
Vaja, com diuen, tu no pleguis, ens falta el teu amor a vessar en cada paraula, estimada!
Guspira, comptabilitzo el teu vot cap al costat dels que ens sap més greu deixar de trobar a faltar. I va! Quin dia em un post conjunt començant a posar fil a l'agulla en això del retrobament dels blocaires perduts. :) Digues un dia de la setmana que ve. i intentem fer-lo.
ResponEliminaUn altre dels meus! Xexu! fa un temps en Víctor Pàmies feia el pronòstic de quants dels blogs actuals seguirien el 2015 (si no recordo malament) jo impacient com sempre en lloc de deixar-lo fer el seu pronòstic, vaig córrer a dir-li que ja podia apuntar-me que segur que l'encertaria. Sóc així, a vegades, ja que això que vaig fer no té cap sentit. Però continuo pensant que hi seré, potser el meu blog anirà canviant, però encara penso hi seré. El 2015 seria una bona data per retrobar els que s'apuntin al retrobament de la guspira?
Andreu, només de llegir-te ja sento pena, realment això és el pitjor de tot. Estic totalment d'acord amb tu.
Júlia, està clar que les coses canvien, sempre, ens agradi o no. Això ho hem d'acceptar, però acceptar-ho amb una cert a pena, també em sembla lícit. Mentre mantens algú dintre teu, encara no ha desaparegut del tot.
Vida, tens raó, les coses van canviant i així ha de ser. Jo sóc la primera a qui les coses immòbils m'avorreixen molt. Jo no sé si m'explico bé, el que vull dir, penso que acceptar les coses com són està bé... potser jo accepto massa i tot.
ResponEliminaGalionar, jo el que trobo trist precisament és que deixin d'importar-me. :) però entenc molt bé el que em dieu. És el final del dolor i en això i estic d'acord. Potser a mi em fa menys por el dolor que la indiferència.
No ha patit cap absència dolorosa, però tens tota la raó, Josep lluís! I crec que és bo que sigui així també, encara que jo me'n queixi i me'n ressenti.
Porquet, m'agrada la teva precisió, de sense oblidar-los... m'agrada perquè estaria bé que sempre fos així.
lolita m'agrada com ho expliques, i nom afegiré res més, em quedo amb el darrer paràgraf... m'encantaria esbrinar-ho i conèixer millor aquests mecanismes que utilitzem sense saber massa per què. Ens hi posem a esbrinar-ho?
Mc, aix! què més podria dir? que tens raó, que tens raó, que teniu raó, tots els que creieu que això és bo i és sa. Tota la raó. I malgrat tot, sempre em quedarà un raconet de mi que detestarà l'oblit.
Zel, bonica, l'enyor sempre és trist, és veritat, i la resistència a oblidar i a treure enllaços immòbils a mi m'agrada... i potser jo no la tinc tant com tu. I em sap greu.
Si es per voluntat pròpia ens hauriem d'alegrar per la gent que desapareix...a la fi i al cap és el que volen. Si ells ens troben a faltar a nosaltres de ben segur que ens aniran visitant i notarem la seva presència.
ResponEliminaEn aquest món...res per obligació
Per descomptat, garbí, res per obligació, només faltaria.
ResponEliminaEstic d'acord en gairebé tot el que s'ha dit però afegiria que a mi el que més em dol són els blocs i les persones que canvien i deixen de ser tal com eren quan jo les estimava i apreciava.
ResponEliminaEstan absents sense anar-se'n.
Afegiria al meu comentari una cosa que vaig escriure fa un any:
"Despertes a la vida
i de sobte notes que vas perdent trossets de tu,
del que estimes.
I un dia ets tu el que se'n va de debò,
a vegades sense adonar-te'n."
Bon dia de reis Carme.
Tot es relatiu.
ResponEliminaQuan perds una persona estimada, vols que el seu record t'acompanyi sempre. Deixar de trobar-lo a faltar per mi és trist, però potser significa que t'alliberes de quelcom.
Si parlem del món blocaire jo he evolucionat en el sentit que al començament, quan vaig entrar en aquest món, si un blog m'agradava molt em costava molt fer-me a la idea que aquella persona el tancara; ara ho accepte millor, tot i que també és veritat que trobaria a faltar més uns blogs que altres i alguns em sabria molt greu que desaparegueren.
ResponEliminaDit això i pensant no solament en la catosfera sinó en general, em sembla més cómode deixar de trobar a faltar, però alhora molt més trist.
Enyoro la gent que ha desaparegut de la xarxa i que jo seguia, vulguis o no aquí s'hi fan afectes.
ResponEliminaA vegades penso com deu estar X? o com li deuen anar les coses a Y? I si alguna persona que fa temps que no escriu ho fa, sento una sincera alegria de llegir-la de nou.
Per més que sigui virtual tot això, al darrera hi ha persones i no es pot evitar tenir aquestes sensacions.
Un apunt interessant, Carme!
Ja han arribat els petits? ;-)
Petons!
Clarament; deixar de trobar-lo a faltar. Això és més trist.
ResponEliminaTrobar-lo a faltar implica que encara el recordes, i els records són el que mai cal oblidar.
Molt bona pregunta, Carme. Ah! I feliç dia de reis.
Carme, sí ens hi posem... però no se m'acut com començar a posar-nos-hi a partir d'aquí..potser parlant-ne? però quan arribem a un punt mort com conitinuem? no sé, són peguntes perquè no sé com es fa això d'arribar a una conclusió...:)
ResponEliminaendavant, som-hi!
Que contesti l'aire que et visita
ResponEliminaque amb tu cada dia té cita.
Per ganes o no tenir ganes,
per retrobar ses germanes...
Per fer-li nosa un coment
que no treu pas de sa ment...
Per què es creu un/a inútil
i en lloc es troba útil...
Per que es veu ara els defectes
i abans els veia dilectes...
Faré campanar de planys...?
Per tots desitjo molts anys
...................... Anton
suposo que ara si que ja deuen haver arribat els nens i teniu molta festa!!!!
ResponEliminaM'agrada el que dius que les relacions dels blogs són com les no virtuals, venen i se'n van. Però com en tota relació sempre et deixen una part dins teu.
Fa poc temps una persona propera no blogaire em va dir que érem una comunitat entrenyable. Que era molt sana i molt agradable. I si, és així. Per això, quan estàs a gust amb la gent, pensar en deixar-ho estar, doncs és difícil.
Com li deia ahir al Xexu, no m'agrada pensar si té caducitat o no. Si arriba, arribarà i ens quedarem tots amb lo bo que ens ha aportat (o m'agrada pensar que us pogueu quedar amb algo bo que hagi pogut aportar). Porto unes setmanes pensant-hi i tinc moments molt contradictoris, espero aclarir-me aviat.
I en resposta a la teva pregunta, totes dues són fomudes, però quan has estimat una persona, de la manera que sigui, crec que mai la deixes de tenir present. Llavors deixar-la de trobar a faltar és un alleugeriment, perquè et quedes amb el bon record del que va portar. Serà sempre algú que va significar molt.
En canvi, quan trobes a faltar a algú, a mi em causa molt de dolor.
I amb blogaires ja m'ha passat. N'hi ha que trobo a faltar i em sap molt de greu, n'hi ha que van marxar i saps que estaran bé i et queda un bon record de grans persones.
Molt bon reis, Carme!!!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaDoncs... a veure, suposo que no dec entendre bé la pregunta, perquè a mi em resulta tan evident la resposta que no pot ser que sigui això :-D
ResponEliminaEnyorar algú que ha marxat, trobar-lo a faltar, és molt trist, fa mal... Tenir al cap una persona amb la que saps que no pots parlar quan vols, que ja no la veuràs més, no li podràs explicar les teves coses, no et telefonarà... L'absència d'una persona estimada és quelcom dolorós.
Deixar d'enyorar és just al contrari. És "deixar de patir", és un alliberament. (Potser sonarà bèstia, però...)
Ara bé, vist des d'un punt de vista objectiu, "des de fora", he llegit moltes vegades la frase que diu que ningú no és mort mentre perdura a la memòria d'algú. Els records que tenim dels altres els mantenen vius... Si algú "desapareix" i, al cap d'un temps, ja ningú es recorda d'aquesta persona, podríem dir que és com si la seva desaparició fos "definitiva".
I, “deixar de trobar a faltar”... això a qui fa patir? A la persona que ha marxat?
La persona que patia d’enyorament, quan deixa d’enyorar, deixa de patir... Per tant qui es podria “queixar” i dir que és “més trist” DEIXAR DE TROBAR A FALTAR seria el que ha marxat, no? (Podria dir “Ei, no deixeu d’enyorar-me!! que és molt trist per mi!!”)
En tot cas, jo volia preguntar... De què estem parlant exactament, d’algú que s’ha mort, d’algú que marxa de les nostres vides però segueix al món dels vius? (ex-parella, ex-amics) o d’algú que tanca un blog?...
a) Parlem d’algú que s’ha mort?
- Si es morta, jo crec que és a una vida millor, per tant no pateix... A més, deixar de trobar a faltar no vol dir OBLIDAR. Senzillament, vol dir que aquella persona ja no viu “constantment i a tothora” al teu cap, i tu no sents l’angoixa de la seva absència.
Jo no tinc enyor de la meva tieta L. –per exemple-, però ara hi he pensat amb un somriure perquè tinc records molt macos d’ella. Però no hi penso cada dia... ni molt menys!!
b) Parlem d’algú que ha marxat de les nostres vides (reals o cibernètiques):
- Si, senzillament havia marxat de les nostres vides doncs bé, que tingui sort i que trobi el que buscava quan va marxar :-)
Aquí he de dir que sóc molt troglodita i que mai he entès allò de ser amics amb les ex-parelles (ho sento, sé que seré minoritària de nou... potser em quedaré sola del tot... és igual, es tracta de dir la veritat hehehe) ;-)
c) Si és algú que tanca un blog:
- Crec que qui tanca segur que té alguna raó per fer-ho (que pot ser de la vida real, o internauta) i tampoc crec que qui marxa hagi de donar “explicacions generals” de la seva decissió.
Hi ha molta gent als blogs amb pseudònims, gent que no sabem ni el nom, ni on viuen, a què es dediquen, quina edat tenen... i ens cauen bé, ens agrada llegir-los, hi ha un indubtable “feeling”... però, en realitat, si un dia volen marxar: tenim dret a demanar a qui no sabem si es diu Anna o Sílvia, Carles o Miquel... per què marxa? No, no hi tenim cap dret.
Hi ha blogs que a mi m’agradaven molt i que actualment estan pràcticament inactius, altres inactius del tot, altres tancats... El món gira... Si agafo un post meu de fa dos anys i miro qui em comentava, hi trobo tanta gent que ja no hi és...
D’altre banda, quan algú tanca un blog, si veritablement tenia alguna mena d’amistat amb algú d’aquest món, aquesta amistat no té perquè desaparèixer... ;-)
Bé doncs, CARME, si no era això el que preguntaves, si us plau, digues-m’ho i et faig una altre resposta curteta d’aquestes hehehe
Trobar a faltar algú, és trist pel que recorda.
ResponEliminaDeixar de trobar a faltar algú, no és bo per a la persona recordada fins llavors.
Sempre m'ha sobtat molt la invisibilitat que ens acompanya des que naixem. Només existim si algú "ens veu", encara que no hi siguem.
Quant a la primera part del que comentes jo també ho trobo lògic perquè per la vida passen moltes coses i molts moments. Jo vaig començar ara fa exactament quatre anys (bé, va ser a finals d'octubre) per qüestions d'escola i mica en mica em vaig adonar que hi havia gent que utilitzava els blocs per a explicar coses més personals que no pas només les professionals. M'havien intervingut quirúrgicament i estava de baixa, així que tenia molt de temps i molta curiositat per aprendre. Va ser tot un descobriment per a mi. Al mes de maig vaig obrir Transparència i feia un parell de posts/apunts diaris. Tenia un temps que ara no tinc. Ara em costa molt i molt d'esforç de fer un de setmanal (o aquesta és la meva intenció del que voldria fer, em costa molt visitar-vos tot el que voldria i mica en mica comences a dubtar, tot i que m'encanta treure el nas les estones que puc i, sobretot, llegir tanta poesia com llegeixo ara, poesia en molts sentits, humana, visual, literària... he après tant!!! I fa que encara continui malgrat els esforços i l'estrés.
ResponEliminaQuant a la pregunta que ens fas, em sap greu enyorar moltes persones que han anat deixant els blocs i que ens llegíem i ens comentàvem, que connectàvem bé però que per diferents circumstàncies ja no han continuat. Com bé dius, de vegades és d'una forma lenta, de vegades un missatge posa el punt final, de vegades allí queda... però sí que els enyoro encara perquè els recordo. Han donat molt i m'han donat molt. Alguna vegada, encara t'hi deixes caure però en passar el temps, ja ni els tornes a visitar... fins que en passar l'any, els vas esborrant de la llista de visites.
La vida real també té moltes similituds, oi?
Deixar de trobar-lo a faltar fa més mal...
ResponEliminaPere, això jo també ho trobo el més trist de tot. No sé si m'ha passat mai, crec que no, però penso que deu ser terrible la sensació de solitud que deu deixar. Gràcies, pere.
ResponEliminaMontse, tot té dues cares, és veritat. I aquí estan les preferències de cadascú.
Noves flors, crec que amb poques paraules has explicat molt millor que jo el que volia dir. Més còmode, amb menys patiment, però més trist. Per ami és així. Gràcies!
Rita, és així, exactament així. mentre hi havia els petits no m'he connectat. Ara ja són fora!
Gràcies, Olguen per la teva contundència, fa que em senti ben acompanyada.
lolita, en parlem, clar que sí. I no sé si és important arribar a cap conclusió, sinó més aviat descobrir maneres de fer, de sentir i entendre com funcionen. Les conclusions, en sentiments humans, ja he après a la meva feina que són difícls de trobar i enganyoses. Entendre sobretot. Ens pensarem si podem fer-ho mig en privat al mail, mig en posts, aquí o allà. O no, allà trencaria l'estètica del teu blog... no sé ho pensem. Jo al perfil hi tinc l'adreça del gmail. Fins ara.
Veus, Anton , la teva conclusió si que m'agrada. Per tots desitjo molts anys. :)
rits, m'agrada també com ho expliques, perquè ja vaig veient de què va i vaig traient uns esquemes de funcionament de la gent que passem per aquí. Miraré d'escriure'ls en un altre post, a veure si me'n surto.
Assumpta, doncs jo crec que si que entens perfectament la pregunta, el que passa és que és evident per a tu, i en canvi per ami no ho és. Entenc el que dius de la teva tieta, però jo et posaré un altre exemple sobre les persones que ja no hi són. Els meus pares fa temps que ja no hi són 12 i 5 respectivament. Tampoc no penso en ells cada dia i tinc molts bons records, evidentment, però quan hi ha un dia que un record, un moment m'estristeix o em fa una punxada de mal... me n'alegro, és com si els hagués perdut menys que quan me'n recordo simplement d'una manera menys emociona.
Pel que fa a les persones que la vida allunya de nosaltres, jo mai no voldria oblidar-les del tot.
I deixar d'enyorar, a mi em fa mal, no un mal que punxa, sinó un mal que adorm, que no viu, no pas a la persona enyorada... ella què sap? ella no pateix pas per això.
I les persones que tanquen un blog, evidentment que en són ben lliures, només faltaria i no crec que tinguin cap obligació de donar explicacions. Jo deia que jo les donaria. Perquè no voldria que ningú patís per mi. Perquè preferiria que sabéssiu perquè plego. Quan algú se'n va de sobte i sense dir res, sempre penso que pot haver-li passat alguna cosa. Ell o ella hi té dret i jo si no en sé res de res, també oblido, com tothom. I em sembla una trista relació o és una relació de mentida o una no-relació. Agraeixo molt i molt a algunes persones que han marxat que s'han posat en contacte amb mi per mail. Vol dir que hi havia alguna cosa de real i important. Deu ser deformació professional, però jo treballo amb persones i les persones m'importen molt.
Pilar, jo només parlo de la que recorda i deixa de recordar... l'altre és un altre món. deixar de recordar a mi em sembla dolent per a mi mateixa, no pas per l,'altre, que deu ser indiferent a que jo el recordi o no. Totalment indiferent.
ResponEliminaCèlia, si la vida real té moltes similituds, si la gent no respon ... finalment també deixes d'insistir. Jo també he esborrat enllaços de la barra lateral, però em costa decidir-me. :)
Maria, d'acord amb tu, és un mal diferent, però més mal.
Deixar de trobar a faltar és més trist, perquè no te n'adones i fas vida com si aquelles persones no haguessin mai compartit cap moment, cap paraula amb tu.
ResponEliminaJo trobo a faltar alguns blocaires i sovint penso amb ells i elles. Els he esborrat de la barra lateral, sobretot quan he vist clar que ells ja no tenien cap desig de ser recordats coma blocaires, que s'han fos... però per mi segueixen sent-hi.
M'agrada com expliqueu la vostra manera de veure-ho, els que teniu la mateixa opció que jo. La teva també, Anna. Expliques bé la sensació de pèrdua que això em provoca. Com si no haguessin compartit cap moment... és així, és com si perdessis la persona i els moments. Gràcies.
ResponEliminaSaps, en aquelles èpoques no seguia en Victor, però allò em va ofendre una mica. Si no recordo malament deia que els blogs personals no durarien tant, i en canvi pronosticava que el PiT sí que hi seria. Te'n recordes del PiT del Sergi M. Rovira? Va tancar fa un any. I nosaltres continuem aquí, i amb ganes de seguir. Sincerament, pel 2015 no queda tant i espero que no haguem de muntar cap trobada per aquelles dates i que continuem aquí. Sé que molta gent caurà d'aquí a allà, qui sap si nosaltres també, però espero que no, i millor no pensar-hi. Tu segueixes publicant cada dia i aquest blog gaudeix d'una salut increïble. Millor pensar només en això.
ResponEliminagran pregunta Carme i al capdavall potser un pèl paradoxal perquè les dues respostes comporten tristesa i només podem triar la tristor d'enyorar o la tristor de deixar d'enyorar...entre les dues tristors potser és més trista la segona perquè vol dir que ja no hi pensem que ja hem oblidat...
ResponEliminaCARME: He de dir que l'Assumpta que ha posat el comentari d'abans és l'Assumpta escèptica...
ResponEliminaI és que l'Assumpta es debat moltes vegades en l'interrogant de si a Internet es fan amistats de veritat o no.
I no t'enganyo gens ni mica si et dic que hi ha dies que penso que sí, però en canvi hi ha dies que penso que no...
Entenc perfectament això que dius dels teus pares :-)
A vegades jo somio que sóc a casa (a Barcelona) i el meu pare (que fa gairebé sis anys que va morir) surt al somni com si encara hi fos.
La qüestió és que, en aquests moments, sóc incapaç de dir-te si "sento" més viu el record quan és alegre o si em provoca enyor... perquè, justament, jo relaciono ENYOR amb tristesa... i estic més contenta quan el record em fa somriure...
Recordar el meu pare rient, content, per exemple, no em fa tristesa, no em fa aquesta punxada que dius...
I si el recordo malalt... doncs és un record trist... però no considero que això faci més "viu" el record.
Crec que m'estic fent un embolic... o, sinó... ja començo a pensar que sóc rara.
*****************
Comentari especial per en XEXU (i va de veritat, eh?) :-)
A mi també em va saber greu aquell post d'en Víctor Pàmies, no vaig dir res, però vaig pensar que miraria d'aguantar molt només per portar-li la contrària hehehe ...
Suposo que molts dels que varem quedar "fora" de la llista de "supervivents" ens va fer sentir una mica... no sé... "prescindibles"
Sí que és trist oblidar, Carme. Però també és trist que t'oblidin...Encara que no so sàpigues o que tant t'adoni.
ResponEliminaXeXu, i tant que me'n recordo del PiT! Un dia fins i tot vaig escriure al Sergi per demanar-li si em deixava el seu poble o país Quissapon per un conte. Me'l va deixar amablement, però el conte no va properar era per 365 contes i allà van considerar que no era adequat i no es va publicar.
ResponEliminaVeus? jo no em vaig ofendre gens amb en Víctor i en canvi em va donar per avisar-lo que jo si que duraria... i encara ho crec. Però d'aquí al 2015, que no falta tant en cauran molts, si continuen caient a la mateixa proporció que fins ara. Per què no intentar fer la trobada, per veure si vénen a dir Hola ? (trobada virtual, per descomptat). No crec pas que tu marxis, tampoc. Espero que no.
Totalment d'acord, Elfri!
Assumpta, veus? jo que sóc escèptica en tantes coses, en aquesta no en sóc gens. Sé segur que a internet es fan amistats de veritat. I sé el que jo penso i el que jo sento i això me'n dóna la mesura.
I quan parlo del record enyorat, o més tranquil, en relació amb els meus pares, no vull pas dir tant en el record en ell mateix. Una situació alegre o una de trista de malaltia. No, vull dir que qualsevol d'aquests records, pugui fer la punxada d'enyorança o no. A vegades un d'alegre me la fa intensament. I no crec pas que et facis cap embolic. Jo crec que s'entén molt bé el que dius. I tampoc crec que siguis rara. Són maneres diferents de viure els sentiments.
Ei, i pel que fa al comentari cap al XeXu, només voldria afegir que tots som prescindibles, duren o no. I que a la vegada tots som imprescindibles per algú en un moment donat. I se'm faria molt díficil de precisar qui i què i com. Però sé bastant segur que si pleguessin a la vegada unes quantes persones dels blogs, podria deixar de tenir sentit per a mi continuar. O no... perquè sempre hi ha gent nova que arriba. Però si no quedés res, potser em tornaria escèptica com tu.
Sí, Pilar, segur que sí, però jo compto que l'altre no sap si l'he oblidat o no... és trist però ell no pot estar-ne. N'estic més jo, segur :)
ResponEliminaCom a la vida real crec que el temps fa que ens tornem oblidadissos de moments viscuts(experiències) i d'algunes persones però ai las! hi ha vivències i persones que no oblides mai del tot.Segurament alguna cosa et va marcar de veritat o et va tocar endins.
ResponEliminaAls blogs passa el mateix.
Espero que hagis tingut un bon dia de Reis!
Ostres, CARME, quina sensació més curiosa... :-)
ResponEliminaA veure... abans de tot donar-te les gràcies perquè, malgrat que tu em vas entenent, tinc la sensació que parlo (escric) una mica "embolicat" ;-) però suposo que, per la teva experiència en escoltar gent, potser per això em pots entendre bé :-)
Explico això de la "sensació curiosa" que deia... Crec (perquè avui estic bastant espessa, ja dic) que a mi un record bonic del meu pare mai em fa una punxada d'enyor d'aquestes que dius... al contrari, em dóna sensació molt maca que no té res a veure amb l'enyor, és un record que "és meu", que forma part de mi i, per tant, és just al contrari de l'enyor... Jo sé que he viscut allò... i no ho puc enyorar, perquè ja ho tinc :-)
Jo puc enyorar el meu pare ARA... (per exemple, quina llàstima que no fos l'altre dia al dinar de Cap d'Any, veure que grans i guapos que estan els seus néts, tan content estava sempre quan érem tots junts) però els records bonics no em fan aquesta sensació :-)
Crec que potser pensem en coses diferents quan parlem d'enyor? o que, potser aquesta "punxada" que tu dius jo la interpreto d'una altre forma... no sé...
En quant a l'escepticisme aquest del món d'Internet... demà mateix puc estar pensant el contrari hehe... canvio moltíssim d'opinió en això i és perquè no ho tinc gens clar. És un món on poques vegades em sento completament segura d'alguna cosa... O sigui que, si tu estàs convençuda que aquí es poden tenir amics de veritat, doncs et crec :-)
En quant al que fa referència al VÍCTOR hehehe... si llegeix això, que no s'ho prengui malament, eh? que em cau genial i sóc "fan" de la seva feina i capacitat organitzativa... ara bé, llavors vaig pensar... ostres... m'acaben de donar una vida curteta :-DD
ResponEliminaAh! Ostres... això del relat de Quissapon, com avui estic xerraire, diré que sospito que deuries posar alguna connotació política...
Gràcies Ricardo, feliç 2011 per a tu també!
ResponEliminaJoana, em dónes una altra pista. Potser és que quan oblido alguna cosa, que pensava que m'havia tocat prou a fons, m'adono que no era tant com pensava i per tant perdo alguna cosa que creia que tenia... uf! paro, perquè ja crec que hi dono massa voltes.
Assumpta, potser sóc jo que no m'explico quan et parlo de l'enyorament o de la punxada i no sé ben bé definir-te en quins moments la sento o no la sento. Tampoc vull dir que un record feliç me la faci sentir. Podria ser si és un record feliç que m'emociona, però evidentment, no sempre a cada record feliç. I perdona, crec que la que s'embolica sóc jo. Potser el que dius d'enyorar l'ara, és mé s encertat que el que dic jo. Però per enyorar l'ara has de tenir una referència de com li agradava a ell tenir-vos tots reunits. Això és un record bo i en canvi pot produir una enyorança en l'ara. I també per exemple de coses que la meva mare sabia: cançons, dites, coses familiars, històries... que sé que no les podré preguntar ni a ella ni a ningú més. Un buit immens. I el record no és trist. Ella sabia coses i això era bonic. Bé, paro, perdona per la insistència, però m'agrada estirar el fil d'aquestes coses.
Doncs, l'encertes de ple pel que fa al relat amb el Quissapon, senyora Marple. Era un relat amb una ideologia política, que és fàcil ben d'imaginar perquè no l'he amagat mai: independentista.
ResponEliminaNoooooooo a mi no em demanis perdó per la insistència :-)) si jo tenia por d'estar-me fent pesada... si ho trobo interessantíssim!!
ResponEliminaCrec que hem arribat a un punt... L'enyor és en L'ARA però el pot produir una referència passada, clar... Probablement, doncs, estem parlant del mateix ;-))
(Ostres, m'has fet pensar en el meu odiat PRESENT PERFECT anglès: El resultat present d'una acció passada hehehe... res, res... coses meves) ;-))
Molt probablement estem parlant del mateix. I m'alegro d'aquesta xerrada si no s'ha de fer pesada per cap de les dues.
ResponEliminaJo ho trobo molt interessant.
ResponEliminaDe totes formes, tu ets una persona molt "real" dins d'aquest món "virtual"... Tu tens una foto teva actual a la imatge i dius el teu nom i cognoms (i amb això no vull dir que tothom ho hagi de fer així, ni molt menys... jo mateixa, per exemple, mai he posat una foto meva actual)
En quant al relat de Quissapon... hehehe... és que ho he vist molt clar :-) En tot cas, veig que s'ha demostrat que alguns temes sí podien quedar vetats. Veus? un relat independentista a mi no m'hagués molestat gens, al contrari...
Però bé, ja deixo aquest tema, que ha estat un parèntesi perquè m'ha cridat l'atenció quan ho has dit.
Tornant al tema principal... centrant-ho amb els blogs. Abans has dit una cosa amb la que també estic MOLT d'acord. Dius que persones que han tancat el blog t'han explicat els motius o s'han posat en contacte amb tu per mail... d'acord, això sí :-)
El que jo deia era donar una explicació clara i pública al blog. Jo crec que no ho faria.
Tot i que, repeteixo, en aquest tema no tinc res clar...
A més, ara no penso tancar, que li vull portar la contrària al VÍCTOR :-DD
CARMEEEEEEE!!! L'he trobat!! ;-))
ResponEliminahttp://vpamies.blogspot.com/2009/03/la-perdurabilitat-dels-blogs-la-meva.html
El post d'en Víctor :-))
No era pel 2015, era pel 2014. El post és del 8 de març de 2009, o sigui que, a cinc anys vista des de llavors, es tracta d'estar viu el 8 de març de 2014 :-)
Per cert... el món és ple, ple, pleníssim de coincidències curioses. Parlava abans del meu pare... doncs justament el 8 de març era el dia del seu aniversari. El 8 de març de 2005 havia fet 88 anys i el 22 va morir. Ostres, ara sí que m'ha fet la punxada aquesta... però, veus? ha estat una punxada de tristesa, forta... però perquè he recordat la data. Ho puc controlar si imagino un record maco... tot es suavitza llavors :-)
Però tu vols dir que si tanquessis el blog el tacaries sense comiat, sense dir res? No m'ho puc creure! una cosa és donar moltes explicacions reals dels motius i raons, i l'altra cosa és avisar. Jo no crec que tu marxaries sens e avisar. Jo no per descomptat. Un comiat, al menys.
ResponEliminaI sí que sóc real, t'ho puc assegurar, :) però no sóc pas l'única. Hi ha molta gent real. Encara que no digui el nom. Expliquen qui són i què fan i què pensen. Perquè en Xexu no es digui Xexu fora dels blogs, això no el fa menys real. I quan els coneixes, als blocaires, de veritat... aleshores veus que l'amistat que era virtual passa a ser real sense cap problema.
Ja he vist l'enllaç del Víctor. No sé si l'encertarà gaire. Ja veurem. Tampoc falta molt. Penso que a mi em va posar "pressionat" pel meu entusiasme. je, je, je...
El 2014... això està fet, Assumpta! Hi serem!
I la punxada... doncs la diferència és que jo no vull controlar-la, que per molt punxada que sigui, m'agrada que em vingui de tant en tant. :)
No sé pas com ho faria si hagués de tancar... em sabria molt de greu abandonar-lo (Ell mai no ho faria!) i sí, suposo que alguna cosa diria... però no tinc ni idea.
ResponEliminaEl que sí tinc bastant clar es que no donaria massa explicacions "generals".
Però bé... això serà a partir del març del 2014 ;-))
*********
Aaaah!! a veure, a veure... ostres, jo sí que vull controlar la punxada... No m'agraden els records tristos. M'agrada que em vinguin records, macos, tendres, dolços, quotidians, senzills, alegres... però tristos no :-)
A mi també m'ha semblat força interessant la vostra xerrada, noies. I m'ha servit per confirmar, encara que no en tenia cap dubte, que almenys vosaltres dues si que sou ben reals. :-))
ResponEliminaTal com ho veig jo, no s'hauria de confondre "deixar de trobar a faltar" amb "oblidar". Ara només recordo el blog dels del PiT quan el veig gairebé al final de tot de la llista de la Meva Blogosfera però això no vol dir que hagi oblidat a l'avi Gres i que va ser un dels primers blogaires d'aquesta Catosfera que em va visitar fins i tot abans de que Xarel-10 fos a Blogspot.
En quant a acomiadar-me si algun dia decideixo tancar el blog, se m'hauria de girar el cervell per no fer-ho. Podria donar més o menys explicacions, però marxar sense dir res... impossible.
Clar que, si no passa res, encara falta per aquell dia perquè m'apunto al noble objectiu de fer quedar malament a en VÍCTOR i procuraré tenir algun enigma encara per publicar el 08.03.2014. Espero que tu CARME, el facis quedar bé (que també s'ho mereix) ;-D
Gràcies, Mc! Jo també penso que encara que tu tinguis un nom curiós entre escocès i raïmero, ets ben ral. :)
ResponEliminaI la distinció que tu fas és bàsica, no és el mateix deixar de trobar a faltar que oblidar. I jo tinc força memòria i oblido poques persones, però jo encara faria una altra distinció, pots recordar una persona d'una manera més racional o implicar-hi les emocions. I jo que tinc una vessant molt i molt racional, potser a vegades penso que massa i m'alegro que el record d'algunes persones em ve amb les emocions ben ficades dins, i això siguin les que siguin, alegres o tristes... prefereixo que vinguin i mai no m'ha fet massa por la tristesa. Sé que no em cal fer massa res per controlar-la ni per treure-la fora, ella ve, em dóna uns moments d'intensitat que no em voldria perdre i marxa tranquil·lament. I jo d'això (i potser m'equivoco) en dic trobar a faltar, encara. I me n'alegro.
Que tinguis un bon dia Mc.
Sí, avui que tinc el cervell més clar (ahir va estar toooooot el dia núvol, gris, humitat elevada) m'adono que teniu raó :-)
ResponEliminaCrec que si tanqués el blog també m'acomiadaria, clar... com diu en MAC, podria donar més o menys explicacions però tancar sense dir res no ho faria :-)
En quant a la tristesa, la meva no és tan "bona" com la teva, CARME, hehehe si la deixo passar, la tia té unes tendències okupes molt lletges... l'he de fer fora aviat :-DD
Pot canviar la tristesa,
ResponEliminapot canviar l'alegria
en un sol imstant.
L'instant pot ser feresa,
claror,.. Qui no voldria
viure un nou instant?
Quan es talla la fonteta
que en la vida hem emprat
la voluntat pot lluitar ferma
mes, el destí (si o no) ha guanyat
i pot ser que ens contenti
que l'orella l'instant senti
que tot, TOT s'ha acabat...
Vindrà el record que no oblida
si ha quedat en nostra vida
un alé dolç o trist per recordar.
.................... Anton.
feia dies que no llegia tant i tant profund dintre del que son les paraules, i es que en cada paraula hi havia una ma dilecta que es defensava de morir.
Accepteu el meu trenet i sol penseu que gràcies a vosaltres continua fent xuf,xuf.
Assumpta, no en tinc ni el més mínim dubte que t'acomiadaries...
ResponEliminaI pel que fa a la tristesa, doncs cadascú se sap les seves coses. I no sé si la meva és més bona, algun cop també havia fet de les seves, però crec que me n'he fet amiga i la tinc domesticada. Tot acceptant que hi és algun cop, que hi ha de ser algun cop.
Anton, moltíssimes gràcies, en primer lloc per llegir-nos en aquesta conversa llarga i potser mal explicada. I també gràcies pels teus trenets sempre diuen alguna cosa d'important. Mentre parlava d'aquestes coses buscava la referència en mi, però també pensava en tu i en la teva família. I em quedo amb els teus últims versos:
Vindrà el record que no oblida
si ha quedat en nostra vida
un alé dolç o trist per recordar.
I així el vull jo, que quedi, que sigui alè i que sigui dolç o trist.
Una abraçada ben forta.
Ostres, ANTON, una cloenda preciosa per aquest post tan interessant.
ResponEliminaDesprés del teu poema, del qual, com la CARME, també destaco aquests darrers tres versos que arriben directament al cor, crec que ja no es pot afegir res més...
Que ens quedi sempre un alè per recordar!! :-)
Evidentment resulta molt trist trobar a faltar algú perquè sents la seua absència. Aquest fet duposa que ha existit un lligam emocional i el fet de desaparèixer ens ompli d'una buidor que es deixa sentir molt endins. Tot i això sempre acabem refent-nos perquè si no fos així no podriem l'angoixa acabaria amb nosaltres.
ResponEliminaLa teua companyia sempre hi és, semblaira impossible que algun dia t'acomiadares!!!
Per a mi sempre és difícil, si un amic/una amiga em deixa. Però els amics virtuals no són tan difícils que els que han conegut personalment. Ja saps qui:D
ResponEliminaIris, espero de moment no acomiadar-me. :) I prefereixo seguir recordant a la gent mentre puc...
ResponEliminaMerike, sempre és difícil, tens raó. I els que coneixem personalment molt més. Però tu ets de les que no vol oblidar... Com jo, et resisteixes a l'oblit! Sí, sí, que ho sé! :)
Per a mi ès mes trist deixar de trobar-lo a faltar. El pitjor que hi ha es l'oblit, que no et recorden, que passen de tu vol dir que no has deixat cap emprenta en la gent. Molt dur de passar.
ResponEliminaBesets Carme i companyia