Va passar la tardor
i les fulles caigudes van esborrar
les nostres petjades,
l'hivern ha escombrat les fulles seques
i podem refer els nostres camins.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Nolt bonic el poema i la il·lustració que l'acompanya.
ResponEliminaDe vegades cal deixar l'emprmta del passat en guaret i fer nous camins amb les sabates acabades d'estrenar. Sempre ens costarà una mica adaptar-nos a elles, perque en un primer moment no seran tan còmodes com les que ja hem gastat, però en pocs dies les farem nostres.
Una gran abraçada.
... i sempre, però, caminar per copsar els nous paisatges i les llums
ResponEliminaque trobem al pas...
Tant de bo no ens calguin de les antigues petjades per saber del nostre camí, tot i que és bo de tenir-lo marcat
ResponEliminaM'ha recordat un poema de Josep Checa, on les fulles seques també eren una mena de protagonistes.
ResponEliminaCom fulles seques queien
ResponEliminaa l'entorn les teves paraules...
El teu bosc, carn feta poesia,
retornava al solc per estimar
el goig del record que tornava
per segellar pasats encontres...
Fins les paraules es besaven
mogudes per l'aire que aniuaves.
......................... Anton.
Quan es refan els camins, sempre queden els records d'aquestes petjades que ens han ajudat a arribar on estem. Preciós dibuix com sempre, Carme! ;)
ResponEliminaPunt i ratlla. A començar de nou ^_^
ResponElimina..."I podem refer els nostres camins"
ResponEliminaSempre ens ensenyes aquesta porta oberta per anar cap endavant i això sempre va bé!!
I amb el dibuix ens mostres el moment present, la realitat de l'avui.
Gràcies per aquest moment!!
Una abraçada.
cada hivern.. podem refer el camí o fer-ne un de nou..!
ResponEliminaM'han agradat aquests versos ... em fan pensar que el temps de vegades ajuda a retrobar camins perduts.
ResponEliminaBona tarda Carme.
(En la meva entrada setmanal m'he permès la llicència de parlar de tu i de reproduir les teves paraules, espero que no et molesti, ho he fet amb tota la meva estima i respecte).
Les petjades sempre fan camí i aquests es dirigeixen a noves albades.
ResponEliminaPotser hi ha petjades que queden, encara que no les veiem, que poden seguir marcant nous camins :)
ResponEliminaCaminarem
ResponEliminavers una primavera immaculada
àvida de petjades.
Ens quedaran les taques
sobre la neu soferta
i una floreta ací, l'altra per llà
amb la càrrega a coll
tornarem a fer via.
Així doncs, l'hivern ha portat esperança... i tu ens has portat un altre dibuix preciós :-)
ResponEliminaRefem-los doncs^-^.
ResponEliminaI segur que les noves tenen nous matisos... molt bonic, Carme, la imatge poètica i el sentit!
ResponEliminapot haver millor forma de refer un camí que amb aquestos escrits genials?
ResponEliminai tornar a fer nous camins cada primavera d'estiu.
ResponEliminacaram, què bonic!
ResponEliminaGràcies, iris, una abraçada ben grossa.
ResponEliminaIsabel, a cada pas veiem coses noves...
Garbí, a vegades calen i a vegades no calen... és ben cert.
Ara no el recordo, Jordi, però el buscaré.
Gràcies, Anton, és molt bonic!
Moltes gràcies Joan és un plaer veure't per aquí.
Perdició... o a seguir, simplement!
Una abraçada, Montse!
lolita, sí i cada primavera i cada estiu...
Bona nit , Pere. No, no em molesta no, gens. Tu saps fer arribar i notar que està fet amb estima i respecte. Gràcies.
Pilar, gràcies i una abraçada.
Ajuden a trobar-los, a vegades, caterina!
caminarem, Noves Flors amb el teu poema esperançat i preciós!
Assumpta, gràcies, guapa!
Maria, som-hi!
Gràcies, Cèlia!
:) Ja està, un somriure amplíssim per aquest adejctiu totalment immerescut. Gràcies, Olguen!
rafel, camnar a tots temps, sempre endavant, gràcies!
Khalina, un petó!
Carme,
ResponEliminaM'ha entristit el poema del post anterior i m'ha encantat la portada que has fet per la revista.
Fulles seques
cada anys són diferents
i semblen les mateixes
s'escriuen nous poemes
per cantar
l'eterna melangia
dels amors de tardor.
Un petó, Carme!
aquest quadre t'ha sortit molt bo he?, m'el deixes per posarlo de fons d'escriptori?....
ResponElimina