D'una fotografia de Fanal Blau, treta d'un pom de flors que em va regalar. L'última de totes.
Boletes violetes
que s'obriran en menudes flors.
Ens sorprèn, la vida.
Si te la mires, no veuràs mai
com s'obren les flors.
Sembla quieta, la vida
però canvia imperceptiblement
a cada segon.
Quan deixes de mirar-la
s'afanya a trasbalsar-ho tot.
El gran riu.
ResponEliminaCert, mai està quieta, encara que de vegades no ens hi fixem!
ResponElimina*Sànset*
I gira la roda, en un jardí de colors.
ResponEliminaLa vida sempre fa camí i la seua transformació, abans d'aribar al cim des del qual comença a davallar, és espectacular. I quan un element entra en decliu, d'altres estan brostant...
ResponEliminaI si pares l'orella mai les sentiràs créixer... potser millor que hi parem el nas i ens amarem de la seva fragància.
ResponEliminaMisteriosa vida. Bonic pom de flors
ResponEliminaLa teva vitalitat sempre em sorprèn.
ResponEliminaI la vida, ens sorprèn sempre.
Gràcies, Carme!
Si no fos fosc i de nit, encara m'hi acostaria amb el cotxe per saber si s'ha obert. I, una vegada més, deixar-me sorprendre.
Tant de bo flueixi en calma, Jordi.
ResponEliminaA vegades quan més distrets estem... :)
Dels colors que a vida ens va regalant, Pilar.
És un espectacle constant i continu, Noves Flors.
Porquet, és cert, aprofitar allò que ens dóna... més que no ps voler el que no ens dóna!
Sí Khalina, molt bonic!
Fanal blau, segur que no les veurem sortir... :)
A mi també m'has fet pensar en el riu...
ResponElimina