Dimecres, vaig rebre a casa un paquetet de revistes de Llambrusca que molt amablement em van enviar les persones que ara porten l'Associació.
La Pilar, d'A encesa de llum, em va demanar de fer-los-hi una portada, em va costar de decidir-me, sobretot perquè no podia ser amb Paint i havia de ser amb pintura i un suport físic. I això em costa i no ho domino gens. Finalment vaig agafar una foto d'uns pensaments blaus i grocs de Fanal Blau i els vaig desdibuixar amb molt d'afecte, primer amb Paint per entrenar-me i després amb pintura, intentant que quedessin bonics. Em va semblar una metàfora de com es desdibuixen els pensaments dins del cap dels que pateixen Alzheimer.
També m'han publicat un poema que vaig escriure per la meva mare i que crec que ja està penjat al blog, però no el trobo. El torno a posar, ja que fa referència també a la malaltia.
La vida t’ha deixat a poc a poc,
tan lentament...
que no sabrem mai
quin va ser el moment
que vas deixar de ser entre nosaltres.
Quan la vida et va canviar inesperadament
i tot se’t va enfosquir tan de sobte
que vas anar oblidant-te
de lluitar per tu,
encara eres tu , mare?
Quan tot dins del teu cap
s’embolicava tant
i ja no veies el món,
sinó que ho barrejaves
tot amb els teus malsons.
Potser encara hi eres, sí,
però semblava que ja no eres tu, mare.
Era quan feinejaves
sense cansar-te mai,
i sense parar mai,
mirant de complaure tothom:
els grans i sobretot els petits.
Quan cantaves cançons
prop del llitet
que hem anat ocupant
per rigorós ordre cronològic
tots i cadascun de nosaltres.
Quan ens aplegàveu a tots
tu i el pare tan sovint com podíeu
sense cap por de la feina que donàvem
Quan telefonaves sense oblidar mai
cap sant, cap aniversari
i també cada tarda de diumenge
per escurçar distància.
Com aleshores et vull recordar.
perquè, realment, aleshores si que eres tu, mare.
onatge també ha fet una aportació a la mateixa revista, la trobareu en aquest enllaç:
La Pilar encara m'ha fet un altre regal, el de la seva veu llegint tel meu poema. Moltes gràcies, Pilar!
onatge també ha fet una aportació a la mateixa revista, la trobareu en aquest enllaç:
M'agrada la teva col·laboració, Carme. La pintura t'ha quedat genial i la teva metàfora, també m'agrada molt. És realment així. Ets tota una artista!
ResponEliminaI pel que fa al poema és molt sentit... Tendre i trist alhora. M'ha agradat molt...
T'envio una abraçada gegant!
Per als qui a poc a poc van perden el fil del record, desitjo que mai els hi manqui una mà que els acaroni.
ResponEliminaCarme, felicitats pel dibuix i poema.
Em trec el barret i deixo que l'orquestra posi trompetes d'arribada...
ResponEliminaEt felicito com un nen venera a l'avia... I li petoneja les mans
Quina portada!!!
I quin escrit !!
Verament m'encanta.
i també una abraçada. Anton.
Serà conhort per a algú que conec.
ResponEliminaGràcies, Carme.
Una portada magnífica i un poema molt emocionant.
ResponEliminaM'ha fet reviure els últims anys de la meva àvia, quan per culpa d'aquesta maleïda malaltia, malgrat ser a casa ja no era amb nosaltres.
Una abraçada, Carme!
Abans que res, dir-te que el poema és preciós, que tot ell és tan ple de sentiment que la seva sinceritat arriba directa al cor.
ResponEliminaTinc la sort de no haver viscut l'Alzheimer de prop. Mon pare va viure 88 anys i, tot i que al final tenia molts problemes de salut que s'afegien els uns als altres, incloent força pèrdua de visió i d'oïda, tot era físic... Podies parlar amb ell perfectament, tenir-hi una conversa, xerrar de qualsevol tema.
Però conec gent que la viu en familiars seus i expliquen com n'és de dur anar veient tot això que tu tan be descrius...
D'altre banda... deixa'm que et feliciti per la pintura. Des del primer dibuix teu que vaig veure, deu fer més de dos anys, vaig dir que aquelles imatges em transmetien coses... Potser no són tècnicament perfectes (un quadre... ha de ser tècnicament perfecte o ha "de dir"?) Segur que hi ha molta gent que "dibuixa millor" però potser no saben arribar com tu ho fas... Als teus dibuixos jo hi veig vida... I què es pot transmetre més maco que això?
I, per donar-me la raó, la paraula de comprovació és VIDEA hehe... gairebé "vida", eh?
Pots estar ben contenta de col·laborar amb una associació així. Qualsevol cosa que aportem serà un xicotet granet de sorra en benefici dels afectats.
ResponEliminaM'agrada molt el poema que li dedicares a ta mare. Aquestes persones s'ho mereixen tot. Quan pense amb elles, les veig com persones indefenses i atordides que miren cap al buit sense cap tipus de distànciament mínim de seguretat. Per això crec que necessiten tot el nostre suport.
Ja ho vaig veure a ca l'onatge i ja li vaig dir que ets un espill on sempre m'agradaria mirar-me per la teua força. La portada és bellíssima, estèticament i significativament.
ResponEliminaCarme, dissabte vaig agafar aquesta revista en un forn de pa de Vilafranca, i he pogut llegir-la detingudament. Tant la teva portada com el poema són per treure's el barret, i també el poema d'onatge, que també hi col·labora. Molta gent us estarà agraïda per aquest gest desinteressat i bellíssim.
ResponEliminaUna forta abraçada, bonica!
Felicitats, per la portada i el poema. Realment t'hi has esmerçat molt i te n'has sortit amb nota.
ResponEliminaAquest poema m'ha emocionat... està escrit directament des del cor..
ResponEliminai la pintura fantàstica! a mi em sembla que te'n surts encara millor que amb el paint.. si més jo l'he trobat molt acabat i preciós!
Ho vaig llegir al bloc d'onatge i va penjar la teva portada. M'encanta el teu desdibuix i el poema, sobretot perquè està dedicat a una persona que t'estimes i que t'ha estimat molt i, de vegades, ja ni pot trobar el camí per recordar-se'n...
ResponEliminaUn petó Carme, per tota la sensibilitat!
Gràcies, Guspira, guapa, et torno l'abraçada igual de gegant!
ResponEliminaGràcies, Montse!
Una abraçada de tornada, Anton, gràcies per les teves paraules.
Jordi, a vegades compartir vivències és realment un conhort. Gràcies!
Mc, és trist veure'ls així, realment, no te n'adones i els vas perdent una mica cada dia.
Moltíssimes gràcies, Assumpta, tot el que em dius m'afalaga especialment, perquè sé que ho dius de veritat i amb tot el cor. M'agrada que sigui així, per ami comunicar és el més important... si aconsegueixo comunicar, ja em sento privilegiada. Un petó, maca!
Tens raó, iris, tan indefenses! I és tan difícil entendre ben bé què passa! I saber què has de fer!
Noves flors, una abraçada ben forta, bonica, les teves paraules m'emocionen.
Galionar, he posat el poema d'onatge. M'ha fet vergonya no haver-lo posat, per culpa de no acabar de decidir com els posava tots dos, si amb enllaços o copiats... finalment despiste total. Gràcies per fer-me'n adonar.
Gràcies, Clídice!
lolita, gràcies maca.
Gràcies a tu, Cèlia!
I tant que ho dic de cor :-) És que a mi m'agrada molt dibuixar... i crec que no ho faig malament... tampoc bé... vull dir que a vegades faig coses "correctes" (copiant, esborrant, arreglant)... però jo ho voldria fer com tu :-) Em quedo entusiasmada amb els teus colors, en com els poses, com els barreges...
ResponEliminaAquest dibuix d'avui... verd, groc, blau, marró... és una passada... Un dia et copiaré :-DD
És com si no tinguessis por... jo tinc por que no em surti bé... i aquesta por "em talla" molt.
Fa ja molt temps que voldria introduir al meu blog alguns posts amb dibuixos, no sempre... de tant en tant posar un dibuix... i no m'atreveixo!! I quan veig els teus... ostres... m'agraden tant!! :-))
Veus aquest quadre de Van Gogh?
http://www.deyave.com/Arte/Pintura/Van-Gogh/Provence/1889-Los-Lirios.jpg
M'encanta...
Tu creus que és perfecte? Jo crec que no!!... però transmet tant!! :-))
Quan jo faig un dibuix, no sé transmetre així... llavors busco que "em quedi bé"... però això tan sols son formes externes... ser més perfecte no vol dir ser més maco... I, al cap i a la fi, tampoc ho aconsegueixo, clar, que em quedi perfecte hahahaha... o sigui: doble frustració!! :-P
Si em moro li diré a en Josep Lluís que tots els meus retoladors i capses de colors (que en tinc un calaix ple!) te'ls faci arribar a tu ;-) (bé, li diré abans de morir-me hehehe)
T'entenc molt i molt bé, Assumpta. A mi això que expliques, m'havia passat sempre i en tanta mesura que no havia dibuixat mai o molt poques vegades i per necessitat (quan treballava amb nens) Fins que ja saps, un agost, ja va fer dis anys, vaig començar. No m'agraden ni de bon tros tots els que faig. Si copio encara me'n surto. Si invento és terrible. Però vaig prendre partit pel plaer i per aprendre i per compartir en contra de saber - no saber, maco o lleig i bo o dolent... i amb tota humilitat pensant que si no en sabia, el més normal del món és que no sortís cap meravella, vaig començar. I aquí estic. Jo diria que el primer any en vaig aprendre molt i que aquest segon anys m'he quedat més estancada, però potser tornaré a aprendre més, qualsevol dia d'aquests. Gràcies, guapa! Ah! I jo sóc més gran que tu... o sigui que quan tu el moris segurament seré una velleta, velleta... ;)
ResponEliminaPerdona, anava a posar que ja seria morta abans que tu i m'ha sortit... tot de cop l'impuls gamberro... :)
ResponEliminaHahahaha donaaaaaaa jo deia si em moria aviat, hehehe... :-DD
ResponEliminaJa sé que si em moro als 90 tu ja no estaràs per massa dibuixos! :-PP
Tractaré de memoritzar aquesta paràgraf:
"vaig prendre partit pel plaer i per aprendre i per compartir en contra de saber - no saber, maco o lleig i bo o dolent... i amb tota humilitat pensant que si no en sabia, el més normal del món és que no sortís cap meravella, vaig començar"
NOTA: Li acabo de dir a en JOsep Lluís que si em moro et deixo tot això en herència (li he dit cridant, que ell és al menjador, mirant el telenotícies) i ha dit "molt bé"... Creus que ho he de posar per escrit? O val que ho faci públic aquí al post :-))
Assumpta, maca, mira, pensava... que... saps què? que serà molt millor que no et moris ... de moment! :)
ResponEliminaJa ho has fet públic aquí als comentaris, no? Què més vols fer?
Ara m'adono que a canvi de la teva herència... jo no puc deixar-te els colors del Paint, que ja són a qualsevol ordinador. Catxis! I ara com corresponc jo a la teva generositat? :)
Sincerament, de moment no tinc intenció de morir-me :-))... però com això no es pot saber mai, més val avisar-lo hehehe
ResponEliminaAh, dona, no cal que em deixis res!! Això meu ha estat un impuls... he pensat que ho pogués aprofitar algú que li agradaria :-DD
Bé... tens el llibre Sinuhé l'Egipci? Tothom me'n parla bé i jo no l'he llegit ni el tinc... si el tens me'l pots deixar en herència i ja està :-DD
je, je, je... no, no el tinc, però quan el tingui... te'l deixo en herència! ;)
ResponEliminaVaig agrair-te el dibuix i el poema abans que sortissin publicats. Vull que sàpigues, pero, que el que més t'agraeixo és la teva disponibilitat i el fet que m'escoltessis d'una manera molt propera.
ResponEliminaGràcies novament Carme. Aquesta revista sempre serà per a mi molt especial.
D'acord!! Quedem així, eh? :-DD
ResponEliminaAquest matí, a les onze i quinze he entrat a casa teva; he llegit i se m'han anegat el ulls. He pensat que tornaria més tard.
ResponEliminaLa teva generositat és gran i ets una persona noble, honesta i autèntica, que traspüa afecte i companyia allà on estàs.
Gràcies per saber compartir i acompanyar de la manera que ho fas.
Un petó molt gran!
També, afortunadament, hi ha persones compromeses com la Pilar i la resta de la gent de l'Associació que apropen el suport a qui pateix a casa el drama de l'Alzheimer. I, malauradament, amb absolut coneixement.
O sigui que, gràcies, Pilar!
Gràcies, també, onatge!
Emocionant el poema. Preciosa la portada.
ResponEliminaM'he emocionat molt la primera, la segona, la terera i fins i tot la quarta vegada que he llegit el poema. Si el llegira una cinquena estic convençuda que continuaria pujant-me el cor per la gola. Carme, és genial i la portada també. Quan les coses es fan amb el cor, com es nota.
ResponEliminaUn bes!
Ben bonic posar la veu a les paraules, i bonica la veu de la Pilar.
ResponEliminaÉs un goig veure com la bona feina es reconeix, i aquests són petits regals que ens arriben molt. Que ens demanin de participar en una iniciativa així, la publicació d'algun escrit... et felicito per les dues coses, la portada et va quedar genial, segur que estan molt agraïts.
ResponEliminaM'ha emocionat el teu poema. Ma mare va faltar fa any i mig, malalta d'Alzheimer. Jo vaig sentir el mateix que escrius als versos. Petons. Artur.
ResponEliminaPilar... ja saps que o bé no hi ha res a agrair o en tot cas, l'agraïment és absolutament mutu i simètric. Jo diria, més aviat. que ens vam escoltar mútuament d'una manera molt propera. I la veritat és que espero que puguem continuar... una abraçada, maca!
ResponEliminaD'acord, Assumpta!
Fanalet... què puc dir després d'això? Que no sembli que reprenc les teves paraules... ho diré igualment: Que m'he sentit sempre i absolutament acompanyada per tu, amb una disponibilitat i generositat que sempre supera qualsevol expectativa. Gràcies per ser-hi ipèr ser com ets, bonica. Una abraçada immensa!
Grpacies Ramon...
Senyreta, guapa, moltíssimes gràcies també per compartir d'una manera tan viva i tan propera.
fanalet, dolça, dolça la veu de la Pilar. És cert.
XeXu, moltes gràcies!
Compartim sentiments, ARTUR, la meva mare farà 13 anys ja... PETONS.
M'ha emocionat el poema a la teva mare. Ho dic de debò. Podem perdre els records, però el que no es perd mai és l'amor que hem rebut ni l'amor que hem donat. D'això també n'estic segur. I l'Assumpta que no es mori que abans m'he de morir jo, he he. Una abraçada, Carme.
ResponEliminaTens molta raó, Josep Lluís, l'amor de la meva mare, no l'he pas perdut. El porto a sobre, segurament és el que m'ha fet com sóc.
ResponEliminaCarme, la teva poesia dedicada a la teva mare és de pell de gallina. M'ha encantat. Desprèn un enyor, estimació i tendresa...
ResponEliminaDiu molt de tu, tant aquesta, com la teva col·laboració amb l'associació.
Manquen més persones com tu en aquest món!
Un petó ben gros!
Uauuu... tan ben llegit!
ResponElimina