dimarts, 11 de gener de 2011


Dimecres,  vaig  rebre  a casa  un paquetet  de revistes  de Llambrusca  que molt  amablement em van enviar  les  persones que ara  porten l'Associació.  

La  Pilar,  d'A encesa  de llum,  em  va demanar  de fer-los-hi una portada,   em va costar  de decidir-me,  sobretot perquè  no podia ser  amb Paint  i havia de ser  amb  pintura  i un suport  físic. I això  em costa  i no ho domino gens.    Finalment  vaig  agafar  una foto  d'uns  pensaments  blaus  i grocs  de  Fanal Blau  i els  vaig  desdibuixar amb  molt  d'afecte,   primer amb Paint  per  entrenar-me  i després amb  pintura, intentant que quedessin  bonics. Em va semblar  una metàfora  de com es  desdibuixen  els pensaments  dins del cap  dels que pateixen   Alzheimer.

També  m'han publicat  un  poema que vaig  escriure  per la meva  mare  i que crec que ja  està  penjat al blog,  però no el trobo.   El  torno a posar,  ja que fa referència  també  a la malaltia.

La vida t’ha deixat a poc a poc,
tan lentament...
que no sabrem mai
quin va ser el moment
que vas deixar de ser entre nosaltres.

Quan la vida et va canviar inesperadament
i tot se’t va enfosquir  tan de sobte
que vas anar oblidant-te
de lluitar per tu,
encara eres tu , mare?

Quan tot dins del teu cap
s’embolicava tant
i ja no veies el món,
sinó que ho barrejaves
tot amb els teus malsons.
Potser encara hi eres,  sí,
però semblava que ja no eres tu, mare.

Era quan feinejaves
sense cansar-te mai,
i sense parar mai,
mirant de complaure tothom:
els grans i sobretot els petits.
Quan cantaves cançons
prop del llitet
que hem anat ocupant
per rigorós ordre cronològic
tots i cadascun de nosaltres.
Quan ens aplegàveu a tots
tu i el pare tan sovint  com podíeu
sense cap por de la feina que donàvem
Quan telefonaves sense oblidar mai
cap sant, cap aniversari
i també cada tarda de diumenge
per escurçar distància.

Com aleshores et vull recordar.
perquè,  realment,  aleshores  si que eres  tu, mare.




onatge  també  ha fet una aportació  a la mateixa  revista,  la trobareu  en aquest  enllaç:




La Pilar encara  m'ha  fet  un altre  regal,   el de la seva  veu  llegint  tel meu poema.  Moltes  gràcies,  Pilar!



33 comentaris:

  1. M'agrada la teva col·laboració, Carme. La pintura t'ha quedat genial i la teva metàfora, també m'agrada molt. És realment així. Ets tota una artista!
    I pel que fa al poema és molt sentit... Tendre i trist alhora. M'ha agradat molt...
    T'envio una abraçada gegant!

    ResponElimina
  2. Per als qui a poc a poc van perden el fil del record, desitjo que mai els hi manqui una mà que els acaroni.

    Carme, felicitats pel dibuix i poema.

    ResponElimina
  3. Em trec el barret i deixo que l'orquestra posi trompetes d'arribada...
    Et felicito com un nen venera a l'avia... I li petoneja les mans
    Quina portada!!!
    I quin escrit !!
    Verament m'encanta.
    i també una abraçada. Anton.

    ResponElimina
  4. Serà conhort per a algú que conec.
    Gràcies, Carme.

    ResponElimina
  5. Una portada magnífica i un poema molt emocionant.
    M'ha fet reviure els últims anys de la meva àvia, quan per culpa d'aquesta maleïda malaltia, malgrat ser a casa ja no era amb nosaltres.
    Una abraçada, Carme!

    ResponElimina
  6. Abans que res, dir-te que el poema és preciós, que tot ell és tan ple de sentiment que la seva sinceritat arriba directa al cor.

    Tinc la sort de no haver viscut l'Alzheimer de prop. Mon pare va viure 88 anys i, tot i que al final tenia molts problemes de salut que s'afegien els uns als altres, incloent força pèrdua de visió i d'oïda, tot era físic... Podies parlar amb ell perfectament, tenir-hi una conversa, xerrar de qualsevol tema.

    Però conec gent que la viu en familiars seus i expliquen com n'és de dur anar veient tot això que tu tan be descrius...

    D'altre banda... deixa'm que et feliciti per la pintura. Des del primer dibuix teu que vaig veure, deu fer més de dos anys, vaig dir que aquelles imatges em transmetien coses... Potser no són tècnicament perfectes (un quadre... ha de ser tècnicament perfecte o ha "de dir"?) Segur que hi ha molta gent que "dibuixa millor" però potser no saben arribar com tu ho fas... Als teus dibuixos jo hi veig vida... I què es pot transmetre més maco que això?

    I, per donar-me la raó, la paraula de comprovació és VIDEA hehe... gairebé "vida", eh?

    ResponElimina
  7. Pots estar ben contenta de col·laborar amb una associació així. Qualsevol cosa que aportem serà un xicotet granet de sorra en benefici dels afectats.
    M'agrada molt el poema que li dedicares a ta mare. Aquestes persones s'ho mereixen tot. Quan pense amb elles, les veig com persones indefenses i atordides que miren cap al buit sense cap tipus de distànciament mínim de seguretat. Per això crec que necessiten tot el nostre suport.

    ResponElimina
  8. Ja ho vaig veure a ca l'onatge i ja li vaig dir que ets un espill on sempre m'agradaria mirar-me per la teua força. La portada és bellíssima, estèticament i significativament.

    ResponElimina
  9. Carme, dissabte vaig agafar aquesta revista en un forn de pa de Vilafranca, i he pogut llegir-la detingudament. Tant la teva portada com el poema són per treure's el barret, i també el poema d'onatge, que també hi col·labora. Molta gent us estarà agraïda per aquest gest desinteressat i bellíssim.
    Una forta abraçada, bonica!

    ResponElimina
  10. Felicitats, per la portada i el poema. Realment t'hi has esmerçat molt i te n'has sortit amb nota.

    ResponElimina
  11. Aquest poema m'ha emocionat... està escrit directament des del cor..
    i la pintura fantàstica! a mi em sembla que te'n surts encara millor que amb el paint.. si més jo l'he trobat molt acabat i preciós!

    ResponElimina
  12. Ho vaig llegir al bloc d'onatge i va penjar la teva portada. M'encanta el teu desdibuix i el poema, sobretot perquè està dedicat a una persona que t'estimes i que t'ha estimat molt i, de vegades, ja ni pot trobar el camí per recordar-se'n...
    Un petó Carme, per tota la sensibilitat!

    ResponElimina
  13. Gràcies, Guspira, guapa, et torno l'abraçada igual de gegant!

    Gràcies, Montse!

    Una abraçada de tornada, Anton, gràcies per les teves paraules.

    Jordi, a vegades compartir vivències és realment un conhort. Gràcies!

    Mc, és trist veure'ls així, realment, no te n'adones i els vas perdent una mica cada dia.

    Moltíssimes gràcies, Assumpta, tot el que em dius m'afalaga especialment, perquè sé que ho dius de veritat i amb tot el cor. M'agrada que sigui així, per ami comunicar és el més important... si aconsegueixo comunicar, ja em sento privilegiada. Un petó, maca!

    Tens raó, iris, tan indefenses! I és tan difícil entendre ben bé què passa! I saber què has de fer!

    Noves flors, una abraçada ben forta, bonica, les teves paraules m'emocionen.

    Galionar, he posat el poema d'onatge. M'ha fet vergonya no haver-lo posat, per culpa de no acabar de decidir com els posava tots dos, si amb enllaços o copiats... finalment despiste total. Gràcies per fer-me'n adonar.

    Gràcies, Clídice!

    lolita, gràcies maca.

    Gràcies a tu, Cèlia!

    ResponElimina
  14. I tant que ho dic de cor :-) És que a mi m'agrada molt dibuixar... i crec que no ho faig malament... tampoc bé... vull dir que a vegades faig coses "correctes" (copiant, esborrant, arreglant)... però jo ho voldria fer com tu :-) Em quedo entusiasmada amb els teus colors, en com els poses, com els barreges...

    Aquest dibuix d'avui... verd, groc, blau, marró... és una passada... Un dia et copiaré :-DD

    És com si no tinguessis por... jo tinc por que no em surti bé... i aquesta por "em talla" molt.

    Fa ja molt temps que voldria introduir al meu blog alguns posts amb dibuixos, no sempre... de tant en tant posar un dibuix... i no m'atreveixo!! I quan veig els teus... ostres... m'agraden tant!! :-))

    Veus aquest quadre de Van Gogh?

    http://www.deyave.com/Arte/Pintura/Van-Gogh/Provence/1889-Los-Lirios.jpg

    M'encanta...

    Tu creus que és perfecte? Jo crec que no!!... però transmet tant!! :-))

    Quan jo faig un dibuix, no sé transmetre així... llavors busco que "em quedi bé"... però això tan sols son formes externes... ser més perfecte no vol dir ser més maco... I, al cap i a la fi, tampoc ho aconsegueixo, clar, que em quedi perfecte hahahaha... o sigui: doble frustració!! :-P

    Si em moro li diré a en Josep Lluís que tots els meus retoladors i capses de colors (que en tinc un calaix ple!) te'ls faci arribar a tu ;-) (bé, li diré abans de morir-me hehehe)

    ResponElimina
  15. T'entenc molt i molt bé, Assumpta. A mi això que expliques, m'havia passat sempre i en tanta mesura que no havia dibuixat mai o molt poques vegades i per necessitat (quan treballava amb nens) Fins que ja saps, un agost, ja va fer dis anys, vaig començar. No m'agraden ni de bon tros tots els que faig. Si copio encara me'n surto. Si invento és terrible. Però vaig prendre partit pel plaer i per aprendre i per compartir en contra de saber - no saber, maco o lleig i bo o dolent... i amb tota humilitat pensant que si no en sabia, el més normal del món és que no sortís cap meravella, vaig començar. I aquí estic. Jo diria que el primer any en vaig aprendre molt i que aquest segon anys m'he quedat més estancada, però potser tornaré a aprendre més, qualsevol dia d'aquests. Gràcies, guapa! Ah! I jo sóc més gran que tu... o sigui que quan tu el moris segurament seré una velleta, velleta... ;)

    ResponElimina
  16. Perdona, anava a posar que ja seria morta abans que tu i m'ha sortit... tot de cop l'impuls gamberro... :)

    ResponElimina
  17. Hahahaha donaaaaaaa jo deia si em moria aviat, hehehe... :-DD

    Ja sé que si em moro als 90 tu ja no estaràs per massa dibuixos! :-PP

    Tractaré de memoritzar aquesta paràgraf:

    "vaig prendre partit pel plaer i per aprendre i per compartir en contra de saber - no saber, maco o lleig i bo o dolent... i amb tota humilitat pensant que si no en sabia, el més normal del món és que no sortís cap meravella, vaig començar"

    NOTA: Li acabo de dir a en JOsep Lluís que si em moro et deixo tot això en herència (li he dit cridant, que ell és al menjador, mirant el telenotícies) i ha dit "molt bé"... Creus que ho he de posar per escrit? O val que ho faci públic aquí al post :-))

    ResponElimina
  18. Assumpta, maca, mira, pensava... que... saps què? que serà molt millor que no et moris ... de moment! :)

    Ja ho has fet públic aquí als comentaris, no? Què més vols fer?

    Ara m'adono que a canvi de la teva herència... jo no puc deixar-te els colors del Paint, que ja són a qualsevol ordinador. Catxis! I ara com corresponc jo a la teva generositat? :)

    ResponElimina
  19. Sincerament, de moment no tinc intenció de morir-me :-))... però com això no es pot saber mai, més val avisar-lo hehehe

    Ah, dona, no cal que em deixis res!! Això meu ha estat un impuls... he pensat que ho pogués aprofitar algú que li agradaria :-DD

    Bé... tens el llibre Sinuhé l'Egipci? Tothom me'n parla bé i jo no l'he llegit ni el tinc... si el tens me'l pots deixar en herència i ja està :-DD

    ResponElimina
  20. je, je, je... no, no el tinc, però quan el tingui... te'l deixo en herència! ;)

    ResponElimina
  21. Vaig agrair-te el dibuix i el poema abans que sortissin publicats. Vull que sàpigues, pero, que el que més t'agraeixo és la teva disponibilitat i el fet que m'escoltessis d'una manera molt propera.
    Gràcies novament Carme. Aquesta revista sempre serà per a mi molt especial.

    ResponElimina
  22. Aquest matí, a les onze i quinze he entrat a casa teva; he llegit i se m'han anegat el ulls. He pensat que tornaria més tard.

    La teva generositat és gran i ets una persona noble, honesta i autèntica, que traspüa afecte i companyia allà on estàs.
    Gràcies per saber compartir i acompanyar de la manera que ho fas.
    Un petó molt gran!

    També, afortunadament, hi ha persones compromeses com la Pilar i la resta de la gent de l'Associació que apropen el suport a qui pateix a casa el drama de l'Alzheimer. I, malauradament, amb absolut coneixement.
    O sigui que, gràcies, Pilar!

    Gràcies, també, onatge!

    ResponElimina
  23. Emocionant el poema. Preciosa la portada.

    ResponElimina
  24. M'he emocionat molt la primera, la segona, la terera i fins i tot la quarta vegada que he llegit el poema. Si el llegira una cinquena estic convençuda que continuaria pujant-me el cor per la gola. Carme, és genial i la portada també. Quan les coses es fan amb el cor, com es nota.

    Un bes!

    ResponElimina
  25. Ben bonic posar la veu a les paraules, i bonica la veu de la Pilar.

    ResponElimina
  26. És un goig veure com la bona feina es reconeix, i aquests són petits regals que ens arriben molt. Que ens demanin de participar en una iniciativa així, la publicació d'algun escrit... et felicito per les dues coses, la portada et va quedar genial, segur que estan molt agraïts.

    ResponElimina
  27. M'ha emocionat el teu poema. Ma mare va faltar fa any i mig, malalta d'Alzheimer. Jo vaig sentir el mateix que escrius als versos. Petons. Artur.

    ResponElimina
  28. Pilar... ja saps que o bé no hi ha res a agrair o en tot cas, l'agraïment és absolutament mutu i simètric. Jo diria, més aviat. que ens vam escoltar mútuament d'una manera molt propera. I la veritat és que espero que puguem continuar... una abraçada, maca!

    D'acord, Assumpta!

    Fanalet... què puc dir després d'això? Que no sembli que reprenc les teves paraules... ho diré igualment: Que m'he sentit sempre i absolutament acompanyada per tu, amb una disponibilitat i generositat que sempre supera qualsevol expectativa. Gràcies per ser-hi ipèr ser com ets, bonica. Una abraçada immensa!

    Grpacies Ramon...

    Senyreta, guapa, moltíssimes gràcies també per compartir d'una manera tan viva i tan propera.

    fanalet, dolça, dolça la veu de la Pilar. És cert.

    XeXu, moltes gràcies!

    Compartim sentiments, ARTUR, la meva mare farà 13 anys ja... PETONS.

    ResponElimina
  29. M'ha emocionat el poema a la teva mare. Ho dic de debò. Podem perdre els records, però el que no es perd mai és l'amor que hem rebut ni l'amor que hem donat. D'això també n'estic segur. I l'Assumpta que no es mori que abans m'he de morir jo, he he. Una abraçada, Carme.

    ResponElimina
  30. Tens molta raó, Josep Lluís, l'amor de la meva mare, no l'he pas perdut. El porto a sobre, segurament és el que m'ha fet com sóc.

    ResponElimina
  31. Carme, la teva poesia dedicada a la teva mare és de pell de gallina. M'ha encantat. Desprèn un enyor, estimació i tendresa...

    Diu molt de tu, tant aquesta, com la teva col·laboració amb l'associació.

    Manquen més persones com tu en aquest món!

    Un petó ben gros!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari