190è Joc literari de Jesús M Tibau

Sortia  del metro  amb  el llibre a la mà,  acabava  de llegir-ne el primer  poema:

"Buida la tarda,  
buit  és l'espai.
Trista  la mirada
que enyora demà.


Vindran noves veus
vindran uns nous crits.
La por a la mirada
que tem el demà."

I encara  el duia dins del cap,  no acabava  d'imaginar   quina mena de situació  podia  expressar.  Es  va aturar  davant  del gos  en aquest  aparador  i li va semblar  que el poema estava  escrit  per a ell.  El va mirar  i ell li va tornar  la mirada sense  bellugar-se  de  com estava,  estirat. Es va fixar  com  la  cua  escombrava  el terra  d'un costat  a l'altre.

Va agafar  el telèfon i   va trucar:

-Vull  comprar-lo -  va dir,  sense  preguntar  res.
- És  un local  preciós,   ben situat  i molt  espaiós,  val  280.000  euros
- No,  no,  el local no,  vull  comprar  el gos.
- El gos no està  en venda.
- No pot ser,  si jo  li  he agradat  a ell i ell a mi.
- Ho sento,  no està  en venda.

Quan marxava  amb el cap cot,  va  sentir  com  algú  li tocava  les  cames...  "però,  però,  com t'ho has  fet  per  sortir  d'aquí  dins?  No ho entenc..."   però  va  recordar  unes paraules  del Petit  Príncep:  "Quan el misteri  és  massa  impressionant,  no gosem  pas  desobeir"  i van marxar  tots  dos  contents,  amb  el somriure als  ulls  i la tristesa  abandonada  allà,   al local  preciós,  però  tan  buit.