Les muralles eren voluntàries i la incomunicació semblava inevitable.
Les imatges se li van desdibuixar, i les veia en mig de petites realitats: la terra, l'aigua, la llum i l'ombra.
Ara li agafa la mà, amb voluntat de compassar el pas. Cada reflex inesperat, com una escletxa de llum.
12 que col·leccionen amb mi:
Trobo que el dibuix d'avui és una magnífica fotografia de les paraules que l'acompanyen... o qui acompanya a qui?
Una frontera inquietant.
Salut i Terra
Porquet, si parlem de qui va ser primer en el temps, primer va ser el dibuix i la història no existia encara... :)
Gràcies per venir, Francesc. Que tinguis molt bon dia!
M'agrada... tal com ho interpreto jo, hi veig un final plè d'esperança, així que si NO és així, no m'ho diguis :-))
Molt bonic aquest dibuix, iel text preciós. s'identifiquen l'un amb l'altre
Carme, tens un premi al meu blog...
M'agrada. Moltíssim i ben bé no sé xq. Tot ell, cada paraula em sembla preciós.
Doncs, t'ha quedat perfecte!
Em quedo amb el final ple d'escletxes de llum!
La pluja també t'inspira belles pintures que reflecteixen històries de cada dia.
He fet el curset de les constel·lacions que em tenen fascinada.
Una abraçada, Carme!
Assumpta, és així, és així...
Gràcies, Marta!
Montse, vaig cap allà!
Gràcies rits! m'alegro que t'agradi.
Jo també, Elfri!
Una baraçada, Glòria!
Ombres i resombres.
Que sempre ens facin companyia.
Publica un comentari