Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
De vegades no cal saber què hi passa ni veure-la directament, n'hi ha prou amb saber que hi és.
ResponEliminaI és tossuda, molt tossuda :)
ResponEliminaPerò Carme, amb la persiana baixada com veurem la vida? :-)
ResponEliminaSi hi és ja en tenim prou, Mc!
ResponEliminaPer sort, que sí, Clídice, que és molt tossuda!
Jp, que potser creus que no hi ha vida, a dins? també n'hi ha... ;)
Jo la percebo.
ResponEliminaQuan veig una finestra, sobretot si és al vespre i amb la llum oberta,
ResponEliminaM'agrada imaginar-me que dintre hi ha una vida que viu i que respira, que estima i que somnia...
Petons,
M. Roser
Penso que la vida no es veu, sinó que es viu...Com acostuma a passar amb les coses importants.
ResponEliminaQuin dibuix més preciós, Carme.
Quantes vides darrera aquestes llums ataronjades. A vegades em distrec pensant en com deuen ser les que veig des de casa. És que sóc un tafaner!
ResponEliminaGràcies, fanalet!
ResponEliminaM Roser, a mi també m'agrada, les finestres il·luminades a la nit sempre em produeixen sensacions de misteri.
Pilar, es viu, es viu, justament això. Gràcies, guapa!
porquet, un tafaner somiador... de lluny, des de casa, només podem somiar tafaneries... je, je, je....