D'una foto de la Joana de Llum de dona
Ombres i realitats
es trenen sense tocar-se.
Toco la fulla amb la punta dels dits
i els meus llavis beuen el vi
tan embriagador com si fos real
el vi de l'ombra de la copa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Embriaguem-nos imaginàriament bevent vi irreal i somiador.
ResponEliminaQuina composició, Carme, aquest to del verd amb els grisos! Ombres i realitats; de vegades és difícil destriar-les...
ResponEliminaUna abraçada!
Els llavis per beure,
ResponEliminai l'ampolla de vi per navegar.
Resto embriagat de dibuix i d'ombra...
ResponEliminaDes del far bon temps.
onatge
On és el límit entre ombra i realitat?
ResponEliminaQué es la vida? Un frenesí. Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción. El mayor bien es pequeño, que toda la vida es sueño. I los sueños sueños son.
(Ho dic de memòria, és possible que hi haja algun error però m'has fet venir al cap Calderón de la Barca).
M'agrada perquè t'atreveixes amb tot... si una imatge t'agrada, la dibuixes sense por... i a mi m'encanta mirar la teva interpretació, després buscar l'original, tornar a veure el teu dibuix... :-))
ResponEliminaOmbres a la paret, que es belluguen amb el frec de les puntes dels meus dits. S'agiten i mouen l'aire, fent possible la transformació del que m'envolta.
ResponEliminaBona nit, Carme.
Endavant porquet, que el vi somiador no fa mal!
ResponEliminaGalionar, potser a vegades no cal destriar-les... :) una abraçada, bonica!
Jordi, navegar... amb els veles enamorades del vent? :) estàs molt mariner, avui :)
Gràcies, onatge, des del bosc, amb vent...
Moltes gràcies, Noves Flors, bé no sé si hi ha algun error, jo també ho recordo així mateix...
Assumpta, bé, amb tot no, m'atreveixo amb tot el que m'atreveixo, je, je, je... Gràcies, maca!
Bona nit, Pilar, encara no hi eres quan he començat a contestar comentaris... ombres que fas bellugar amb les puntes dels dits... màgia, com ens tens acostumats. Una abraçada o un petó de menta. :)
ResponEliminaLes ombres sempre reflecteixen veladament algun vèrtex de les certeses.
ResponEliminaEstem assedegats,
ResponEliminaesperem un bri de tendresa.
Sí, Artur, tens prou raó!
ResponEliminaMontse, si vols, t'envio una ombra de tendresa... :)