Una vegada hi havia una aspidistra que vivia a la cantonada d'una casa, dins del jardí. Tenia el seu lloc adjudicat des de feia temps i li agradava molt. Ella responia sempre amb la seva màgia. S'anava fent espessa espessa i creixien cada dia tiges noves. Es multiplicava ufanosa i generosa sense demanar gaire res a canvi.
Diuen que en mig de la terra d'una aspidistra s'hi pot trobar un tresor: Un tresor en metalls preciosos. Un tresor d'humitat i de vida. Un tresor de bellesa i somriures. Un tresor d'acolliment i calidesa.
Què creieu que s'hauria de fer per aconseguir el tresor?
Potser somriure? Potser fer-te'n amiga? Tenir-ne cura i deixar-li un raconet en el jardí del teu cor!
ResponEliminaDecididament, no buscar-lo!
ResponEliminaAixò sembla un enigma d'en MAC... hehe... a veure, si dic que treure la planta per buscar entre la terra em matareu per anti-ecològica... però, ei, la crisi és la crisi i un tresor de metalls preciosos pot anar molt bé!
ResponEliminaAra bé, sempre es podria treure amb compte de no fer-li cap mal i, després, tornar-la a plantar... Trasplantaments de test se'n fan molts i no passa res... doncs això :-D
Siiiiii ja sé que la resposta serà molt més poètica, però s'ha de ser sincer, no? Doncs, va, vine, planteta bonica, que l'Assumpta et trasplantarà de test i remenarà una mica la terra buscant metalls preciosos ;-)
em sembla que hauríem de triar quin dels tresors és el que més ens interessa, si agafem el dels metalls preciosos difícilment tindrem el de la bellesa i somriure, ni el d'acolliment, calidesa i vida..perquè la pobra aspidistra no estarà per andergues..
ResponEliminasi s'ha de triar, prefereixo la vida..
Estic amb la llum, no buscar-lo, deixar que el tresor ens trobi a nosaltres.
ResponEliminaCuidar-la fins aconseguir veure les seves flors. Aquestes són difícils de veure, ja que surten directament del terra.
ResponEliminaSegurament aquest és el tresor que anomenes. És una joia, et fa somriure amplament amb la seva bellesa i no post més que acollir-lo amb calidesa.
La primera cosa que necessites és un bon mapa... ;-)
ResponEliminaregar-la? mimar-la? cuidar-la? ma mer té una aspidistra que deu tenir més de 30 anys i n'ha tret dos o tres filles aspidistra i totes estan ufanoses i cofoies!
ResponEliminaDoncs deixar-la viure esplendorosa i ufanosa!
ResponEliminaQuan creix cada fulla de l'aspidistra ho fa en forma de cucuruxo per oferir-nos part del secret. Cal posar-hi l'orella i anar lligant caps.
ResponEliminaSalut i Terra
M'ho apunto tot, fanalet, però un raconet al jardí del meu cor ja l'hi té segur!
ResponEliminallum, vindrà sol? quina bona idea!
Assumpta, jo no tinc cap llibre que mani tant, com el d'en Mc i per tant totes les idees són bones. és tracta de trobar-ne moltes... Buscarem metalls preciosos i tant que sí... Si hi són!
lolita, una bona opció la teva, sense vida, res de res...
XeXu, doncs a veure si ens troba... paciència!
Pilar, Pilar, com en saps eh? de llegendes... confesso no haver-la vist encara... :) Gràcies guapa!
Jpmerch, un mapa del tresor d'un test! Quina idea més divertida... Un dia en faré un!
Elfre, jo en tenia una i no fa pas tants anys com ta mer (potser 10)i ara ja en tinc tres... són una passada, creixen que se les pelen!
Així m'agrada Porquet, viu i deixa viure!
Francesc, tu també en saps de llegendes, eh? escoltarem què ens diu cada cucurutxo i farem manera de lligar caps... Ja m'ajudaràs...
Estigues atenta, perquè només duren un dia. Tenen un color púrpura, són carnoses, com els càctus i semblen un estel.
ResponEliminaSeria una cosa molt lletja, oi, voler-li furtar el tresor a la planta? Només desitjant que cada vegada sigui més ufanosa ja l'estarem aconseguint, el tresor; una mica deu ser com estimar: ser feliços amb la felicitat dels altres.
ResponEliminaUna abraçada!
deixar que es faci gran.....com més gran sigui mes gran serà el tresor
ResponEliminaTambé s'anomena la fulla de l'àvia.
ResponEliminaCal fer un esqueix i regalar-lo a la filla o neta.
Aquesta nova planta farà perdurar en el temps una part de l'àvia i de la besàvia... la rebesàvia....
Jo penso que aquest és el tresor. La vida, els somriures, la calidesa que la planta ha anat rebent de totes aquestes dones.
Una abraçada
PD: Em sembla que tinc pendent de postejar aquesta planta. Oi que, quan m'hi posi em deixaràs el teu dibuix? ;o)
Tot depèn de la ambició de cadascúe, però la meva em diu que gaudiria de la companyia de la planta i les seves flors, aquest és el veritable tresor. Ens acabaríem fent amics...
ResponEliminaDes del far nit bona.
onatge
cuidar-la i estimar-la!
ResponEliminapartir el pa de terra en dos procurant de trencar el mínim d'arrels possibles,
ResponEliminaagafar el tresor,
transplantar les dues parts de pa en dues torretes diferents,
i de premi extra una aspidistria filla!
visca!
salut!
Ostres, Pilar, en tinc tres, estaré ben atenta, ben atenta... :) gràcies guapa!
ResponEliminaGalionar, dona, no ho sé, una llegenda és una llegenda... però potser sí que tens raó!
Garbí, d'això se'n diu un home prudent i assenyat!
Doncs mira que em ve molt bé, la teva aportació a la llegenda, Miquel, molt! Sóc àvia, i estic a punt de trasplantar-ne una per regalar-li la meitat a la meva filla. (ais, néta, néta, no en tinc cap) Fantàstic. I tant que et deixaré el dibuix, ja te'l dec des d'ara, amb aquests regalet de comen tari que m'has fet.
onatge, l'amistat sempre és un tresor, ni que sigui amb una planta, ben cert!
Ho faré, rits!
ricderiure, ho faré aviat, les tinc les tres... ben grosses i ocupen ja tot el test, per partir-les ben aviat... Gràcies!
Carme, el que s'ha de fer no ho sé, però vaig corrent a la terrassa que jo en tinc una d'aquestes, a veure si trobo el tresor!
ResponEliminaPer cert... com pots saber-te el nom de totes les plantes??? Mira, no caic de cul perquè estic asseguda... No sabia que es deia (espera't que ho he de mirar...) "aspidistra". M'ho has fet buscar fins i tot al diccionari, i surt, eh?! Jo a la meva li dic "planteta..." :)
Que tinguis molt bon dia, guapa!
Mira, guspira que jo en tinc tres i encara no he vist mai les floretes que diu la Pilar...
ResponEliminaM'has fet riure, guspireta...
Què més voldria jo que saber el nom de totes les plantes! De tota manera, les que sé les he après per les vacances de cada any... mica en mica, dibuixant i escrivint i buscant els noms en llibres. Vaig començar pels arbres... després les flors i no tindré prou vida ni prou vacances per arribar a totes.
Escoltar-la bé, a veure si ens ho diu. Tot cantant. Remor de fulles.
ResponEliminaJo la cuidaria bé, perquè tota ella ja ho és un tresor i com més ufanosa i florida , el tresor serà més gran.
ResponEliminaDe vegades busquem les coses i les tenim davant del nas...
Petons,
M. Roser
L'escoltaré, Jordi, la seva remor d fulles sempre m'encanta.
ResponEliminaPotser caldria plantar-ne una. Ara que la primera cosa que he de fer és conéixer-la, aquesta planta, que crec que no la conec.
ResponEliminaNo m'ho puc creure... si n'hi ha a tot arreu! Deu ser que el meu dibuix no li fa justícia!
ResponEliminaUn tresor creix,
ResponEliminamentre l'acaronem
sense cadenes.
La llum? Mimar-la? Regar-la? Ah, és un enigma? Perquè si és així sóc molt dolenta, hehe. A vegades les coses més senzilles són les més importants i les que necessitam per a poder viure.
ResponEliminaUna abraçada!
Jo crec que si creixia generosa i ofanosa és que estava feliç com un tornavís! Jo no la tocaria gaire i continuaria fent el mateix que fins ara.
ResponEliminaI on estarà millor guardat el tresor que en l'aspidistra??
:)
Gràcies, Joana, qui sap si aquest és el secret, recitar-li un haikú!
ResponEliminaNo, no és un enigma, Caterina, és un pensament compartit per inventar una llegenda... intentaré escriure-la amb les aportacions de tots.
Filadora, doncs que el vagi guardant, sabem que és allà i potse r ja en tenim prou, oi?
Vols mes tresor que ella mateixa??
ResponElimina