D'una foto de sa lluna
Dibuixaré en el meu pensament
només allò que és important.
El tronc dels arbres, com l'amor
i deixaré en blanc mentides
i teories vanes sense sentit.
Plugim de branques
com les paraules dolces
del xiuxiueig a cau d'orella.
Dibuixaré en el meu pensament
només allò que és important.
El tronc dels arbres, com l'amor
i deixaré en blanc mentides
i teories vanes sense sentit.
Plugim de branques
com les paraules dolces
del xiuxiueig a cau d'orella.
Dolç plugim per les meves venes d'arbre sempre vençut.
ResponEliminaArbre vençut? No deus pas parlar de tu, oi, Jordi?
EliminaUna abraçada!
Són arbres nus, sense fulles. Quatre branques, tres paraules ... potser és suficient per expressar el que sentim de veritat.
ResponEliminaBon dia Carme.
El que sentim de veritat no necessita gaires paraules, Pere!
EliminaBona nit, Pere!
Sempre he de ser la veu discordant o punyetera. "i deixaré en blanc mentires" ... (el cel i pràcticament tot el terra) sort que la fortalesa dels troncs i de l'amor ho aguanta tot, aquí sí, Carmeta.
ResponEliminaM’agradaren els colors, però el contrast del blanc i el negre són, a vegades, encara més definidors.
Carmeta, tu ja saps que les mentides que patim són infinites... he, he, he...
EliminaBona nit, guapa!
Ben dibuixat allò que és important amb tinta perquè no s'esborri.
ResponEliminaMirarem que no s'esborrin les coses importants, Sílvia! Abraçadetes...
EliminaCarmeta portes uns dies que escrius millor que mai !!! aquest poema es molt bo i molt preciós. I m'agrada molt que estiguis tan inspirada!!!!
ResponEliminaGràcies, gràcies, Miquel Àngel, venint d'un poeta i un cançons, això m'afalaga molt!
EliminaUna declaració de principis...
ResponEliminaSense mitges tintes... (ei! és bo! ;¬P)
Tot i saber l'imatge original, m'ho miro i veig uns desmais, quasi zen...
Petonets dolcíssims, sense res de sobrer, nina estimada :¬)***
Saps, Barbo, que el teu és el comentari nº 24.000 d'aquest blog?
EliminaSaps que ahir ho vaig avisar... comptant els que ja s'hi anaven acostat?
Has tingut punteria... Vaig dir que hi hauria premi... un dibuix? una aquarel·la?
Petons, poeta!
És tan simple i complicat alhora,
ResponEliminanomés dibuixar en el dia a dia,
el que només és important per viure,
donar i sentir amor.
Gràcies Carme, ha quedat preciòs!!
Bessets tendres.
sa lluna... mira que per poc no has encertat el 24.000... hagués estat casualitat un post d'una foto teva ... Gràcies, guapa! Petonets.
Eliminasiiiii, però ja la tinc al meu bloc
Eliminaencara que no sigui el mateix ;)
Gràcies de nou Carme!
Bessets
Només allò important hauria d'estar permés per escriure... perquè el que no és important ens porta de cap al no res.
ResponEliminaM'encanten les teves lletres Carme, avui més que mai!
Gràcies, Alba! Sembla que avui l'he encertat!
EliminaUna bellíssima esporgada, per a deixar en els arbres allò més noble i essencial!
ResponEliminaM'encanta aquesta nova mirada en blanc i negre!
Moltes gràcies, porquet!
EliminaCom deia el Barbollaire, llegir-te sempre és una alenada d'aire fresc i seré...com un jardi zen.
ResponEliminaNena, escrius amb una dolçor immensa, transpuant tendresa amb cada paraula...
I dibuixes millor encara si és possible!!
Una abraçada
Moltíssimes gràcies, Albanta! Tu sí que em dius paraules dolces! Una abraçada!
EliminaEi, ei, ei... artista complerta!! Tu ets com una dona del renaixement posada en aquests temps en que tothom sembla haver d'estar especialitzat :-))
ResponEliminaSaps tocar algun instrument? ;-))
És fantàstic! M'agrada!!
Jo fa uns dies que faig com una mena de dibuixets geomètrics... havia pensat posar-ne algun al blog però no m'acaben de convèncer... si aconsegueixo fer-ne un que em satisfaci, el posaré :-)
Assumpta... no, no sé res de música ni de cap instrument... :)M'alegro que t'agradi.
EliminaJa ens ensenyaràs els dibuixets geomètrics...
També en tinta? Però saps fer-ho tot!
ResponEliminaEl primer i únic que he fet... la foto de sa lluna me'n va fer venir ganes... però em criden més els colors.
EliminaEstic d'acord amb en Miquel Àngel...aquest poema és preciós!...Un petó!
ResponEliminaGràcies, Núria! Un petó, preciosa!
EliminaCarai, tècnica nova! L'estrenes ara? No queda gens malament, no... És interessant!
ResponEliminaBen bé estrena... i encara no he repetit l'experiència, Yáiza! Potser ho tornaré a provar.
EliminaCarme, m'encanta això de dibuixar només les coses agradables i deixar en blanc les coses sense importància...I que ben aconseguit aquest plugim a cau d'orella de paraules dolces...tu sempre provant tècniques noves, oi? És un dibuix molt original.
ResponEliminaPetons.
Gràcies M Roser, és l'únic que he fet en aquesta tècnica...
EliminaOh, quina sorpresa. Avui en blanc i negre. Preciós, sembla una imatge japonesa.
ResponEliminaM'agrada molt, també. I el text és per reflexionar-hi.
Moltes gràcies, Glòria!
EliminaEl poema és molt maco. No se com sempre trobes les paraules adequades per brodar els teus poemes i no les acabes mai.
ResponEliminaI no només les paraules, també les tècniques pictòriques. T'atreveixes amb tot! Quina dona!
Laura, no sempre són tant adequades... ja saps que hi ha dies de tot.
EliminaAvui es veu que he tingut un dia encertat. Gràcies, guapa!
Un poema bonic. M'encanta la manera com diuen els catalans: xiuxiuejar. En finès: kuiskata. Abraçades!
ResponEliminaA mi també m'agrada, ella mateixa amb el seu so, ja diu el significat.
ResponEliminakuiskata, també és molt maca!
Abraçades!