L'aigua de plor ha penetrat per cada escletxa.
Perduts els vernissos i lluentors
s'ha inundat, del tot, el fons de l'ànima.
No pot navegar, però amb esforç encara sura.
Record del que va ser
o promesa de futurs incerts.
Les fulles seques l'acompanyen
com un tresor inesperat
i els horitzons no perden
l'encís d'un paisatge solitari.
Navega a penes, en un
diàleg silenciós entre reflexes
Nostàlgics vermells em criden...
Navego a penes.
PD pels amics: M'he endut la idea dels Relats en català, sóc una "relataire" de fa anys que no he exercit mai. Ara, la Zel m'ha donat l'empenteta i faré una sèrie sobre solituds... no us preocupeu pel que diguin els poemes... estic bé.
Navegar a penes, també es navegar. Doncs, és una bona empenta, una sèrie sobre solituds que ens acompanyarà quan estiguem sols, m'agrada :)
ResponEliminaSi utilitzem les solituds per acompanyar-nos, ja li hem donat la volta, no? Gràcies, Sílvia!
EliminaHi ha cops que la solitud és una bona companya, m'agradarà llegir els teus relats de solitud.
ResponEliminaHi ha cops que sí, i hi ha molts cops que no... aleshores l'hem de reconvertir...
EliminaDe vegades podem arribar a pensar que les llàgrimes han inundant i enfonsat la nostra ànima, però sempre queda un petit racó on no hi han pogut penetrar, i aleshores ens reneix una força i podem agafar novament el rumb de la vida, i seguir, endavant, amb amics que ens deixen nous rems, amb blogaires que ens allarguen la mà; amb companys que enganxen la seva barca i ens remolquen fins que sols, tornem a navegar!!!!
ResponEliminaLa solitud dolça i amarga; la solitud amb mesura sempre és profitosa!!!
Petons Carme!!!
Moltes gràcies, Dafne, pel teu punt de vista, sempre positiu. Ens ho mirarem així.
EliminaPetonassos, preciosa!
Així que una altra relataire refugiada al món dels blogs?? Ja en som uns quants... =) Jo sí que vaig ser relataire activa una bona temporada, potser un parell d'anys, però després se'm va anar passant l'entusiasme. Com amb tot, oi? =P
ResponEliminaLa imatge fa molt de solitud, realment... i tu la descrius molt bé amb els teus versos i en fas una bona reinterpretació amb paint. M'ha agradat!
Doncs, jo no he estat activa mai... no sé ben bé perquè no m'hi he acabat de trobar còmoda de tot. M'agrada més això dels blocs, però a cada moment s'ha d'aprofitar l'empenta per a fer coses noves. Gràcies, Yáiza!
EliminaPotser algú s'adona de que te ganes encara de navegar i dóna l'empenta perquè sigui possible
ResponEliminaA vegades una empenteta, pot ser molt important!
EliminaParlar de la solitud a les ribes de Nadal pot ser bo i alliçonador ... però no per a tothom.
ResponEliminaJa que has començat, si m'ho permets. t'acompanyo.
"Tinc una solitud immensa
gris, paisatge d'hivern
m'espanta i em dóna vida
però ara tot sol, nàufrag
m'ofego en aigües tranquil · les
gelat ... com les fulles mortes. "
Bona nit Carme :)
Quina alegria veure't, Pere! Quants dies, eh?
EliminaTens raó, la solitud, per Nadal és més dura pels que la senten ben endins... malgrat tot m'acompanyen els teus versos.
Bona nit, Pere. :)
Cada vegada fas uns dibuixos més bonics i suggestius, que acompanyen molt bé les teves paraules.
ResponEliminaEm sembla que no em passarà mai l'afició a escriure. Tota la vida que he portat un dietari, "diari de tarda", en deia. Ara el blog fa una mica de suplència, poca, però mentre la mà o el cervell no em fallin, aquí seré. I espero que tu també. El blog permet triar formes i generes distints, segons estats d'ànim.
Una abraçada.
A mi tampoc em passarà mai... encara que jo no sigui escriptora, sempre he escrit... vaig començar amb dietaris de ben joveneta. També m'ha agradat molt escriure cartes... llargues cartes com les que ja han passat de moda.
EliminaI ara, el blog que és una barreja de coses, també m'agrada... tinc la voluntat de ser-hi, de moment... tot i que diuen que res no dura per sempre, encara no m'he cansat del blog.
Gràcies pels teus comentaris, positius i animadors, Olaga.
Una abraçada,
Has escollit una imatge perfecte per parlar de solitud...La barca abandonada, a punt d'enfonsar-se,
ResponEliminaperò s'esforça per continuar surant un temps més. Suposo que té com a referència l'arbre solitari ben arrelat, al mig del llac...Però la teva solitud és molt més alegre(pels colors del dibuix)...
Petons de bona nit.
La imatge la proposaven als Relats en català. És maca, oi? i adequada per la solitud!
EliminaSempre hi ha un moment a la vida que ens hem sentit com la barca, inundada i a punt d'enfonsar-se. Gràcies per les teves paraules!
L'imatge sola ja evoca una solitud. I la poesia, preciosa, es d'una trista conformitat.
ResponEliminaSort que ens has avisat de que estàs bé. D'altre manera ens tindries a tots preocupats!
Gràcies, Glòria, per les teves paraules... sé que hi ha algunes persones que us podríeu preocupar. :) Una abraçada agraïda.
EliminaTot i que dius que estas bé, el teu dibuix dóna uns colors més vius a aquesta solitud, i tot plegat em deixa més tranquil.la
ResponEliminaCert és que qui la té, la viu, o no el deixa viure, aquestes festes s´accentua més.
Aferradetes.
A vegades va bé, treure una mica el dramatisme que portem dins, amb motiu o sense... i els relataires m'ha donat unes bones fotos per a interpretar...
EliminaAferradetes, preciosa!