dilluns, 10 de desembre de 2012

Moleskine gegant - 17 - Finestral

D'una fotografia  del Barbollaire

Un finestral  ben gros  per mirar  la vida.
Avanço propòsits...  ja que mai no els faig quan tocaria.
La vida és  ampla i gran. I no vull  fer-la petita.
Vull veure-la bé. Somiar  sense  límits.
No esperar més del compte. No tenir  mai pressa.
Inventar  nous projectes. Gaudir dels moments.
Fer callar la ment inquieta. 
Mesurar  mots  i silencis. Tot  a  la mida  justa. 
I malgastar  sense  mesura tots  els somriures  dels  dins.

41 comentaris:

  1. Un finestral molt xulo i molt bons propòsits, Carme..!

    Per cert, em passa una cosa molt estranya. Quan miro el teu blog des del reader, se sent una veu d'home xiuxiuejant coses en anglès sobre la independència de Catalunya. I no! No són al·lucinacions, no sento veus (bé, sí, però no me les faig jo sola), que quan canvio de blog es deixa de sentir!!! No ho entenc gaire...!

    ResponElimina
  2. Ah, d'acord... és el vídeo del Sharif, que s'activa sol quan miro el teu blog al reader, encara que sigui un post antic. Quines coses...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també em passa, el vídeo de Sharif se m'engega sol... m'ha donat cada espant!!! Ara ja m'he acostumat al seu xiuxiueig... :)

      Elimina
  3. Per un finestral tan preciós com el que has dibuixat sembla que només s'hi puguin veure empremtes del futur, projectes positius. Il·lusió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi que sí? m'agafo a les teves paraules: futur, projectes, il·lusió... :)

      Elimina
  4. Moleskine gegant!! Has tornat!! ;-))

    Jocs de blaus, grisos, verds... vidres, transparència, fusta, planta... I un poema que, tot i que no sé comentar com es mereix, diria que me'l podria aplicar a mi mateixa perfectament... somiar sense límits, però sense presses, gaudir del moment i somriure, somriure molt!! :-))

    ResponElimina
  5. Respostes
    1. Coi, és que a vegades es posa pesadeta, eh? ;) la teva no s'hi posa mai?

      Elimina
    2. Doncs... ja veus, és just en moments com aquests, que li dic, calla d'una vegada i menja les postres tranquil·lament! ;) I sobretot gaudeix-los molt!!!!

      Gràcies Jp!

      Elimina
  6. No la facis callar mai, la ment inquieta. Deixa'ns que la contemplem embadalits a través del finestral ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només quan demana massa, quan es fa pesadeta... després la deixo que torni a parlar! :)

      Elimina
  7. per fi malgastar pot ser una cosa bona.....

    ResponElimina
  8. un poema tan preciós com ric i enriquidor !

    et felicito carme !

    abraçades
    joan

    ResponElimina
  9. Aquesta aquarel.la està plena de vida, acompanya al poema i a la mirada, bsts

    ResponElimina
  10. Supose que això de fer callar la ment inquieta té diverses possibles lectures… Un manoll gros de propòsits esplèndids, encabits a través d'un finestral que, inclinat i tot, es manté, com la torre de Pisa ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La lectura més autèntica és la de deixar que reposi, la ment i jo... :) que reposi quan hi ha necessitat de reposar...

      Elimina
  11. Quina aquarel·la tan bonica, Carme! El test del primer terme, amb les fulles resseques de la punta com les que tinc a la taula de l'oficina, i aquest finestral de color blau tan temptador... Però no sé si és gaire saludable mirar la vida des de la finestra, Carme; potser és millor estar a l'altra banda...
    Una abraçada gran!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està bé poder ser als dos costats de la finestra, segons els moments, segons els projectes, segons les ganes, segons al vida... sortir i entrar d'un mateix. i des de dins veure la vida plena de possibilitats.

      Una abraçada, preciosa!

      Elimina
  12. Un finestral per espiar la vida i respirar-la. Fantàstic estar darrere els vidres i somiar.
    Una abraçada Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Respirar futur i projectes... somiar coses boniques... una abraçada, Joana!

      Elimina
  13. Per aquest preciós finestral, es pot veure la vida que passa fora...Però també podem sortir al carrer i fer-la nostra i gaudir-ne com més millor, que la vida va molt de pressa i no podem deixar que se'ns escapi cap motiu de ser una mica més feliços...Sí, avui no tinc una visió massa optimista, i és que ahir va morir de leucèmia un nen de l'escola, de deu anys...Feia quinze dies que li havien detectat. Aquest Nadal hi haurà un altre àngel al pessebre!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si t'ho mires bé, el dibuix i la foto estan fets des de fora... no estic tancada enlloc, no, no pateixis gens.

      Que trist que morin els nens... no m'estranya que no estiguis optimista. Una braçada, M Roser!

      Elimina
  14. Totes aquestes coses que dius són tan assenyades i positives que posant-les en practica segur que es pot viure feliç.
    Serà qüestió de provar-ho!

    ResponElimina
  15. Un finestral que convida la vida a entrar-hi.

    ResponElimina
  16. Quanta vida que té aquest finestral!

    ResponElimina
  17. Quina enveja, nina!!

    Mil i un somriure per a tu.

    ResponElimina
  18. M'agrada molt aquest finestral tant obert a les mirades dels qui hi vulguin compartir.
    M'encanta -quan passejo pels carrers- ullar respectuosament i breu- un trosset de la intimitat anònima de la qual sempre més ho desconeixeré tot... em produeix una sensació gairebé màgica.
    Bonics versos, també!
    I gràcies pels teus generosos somriures.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'entenc i comparteixo la sensació que dius de mirar de manera breu i efímera petites intimitats anònimes... màgica, que bé ho dius, misteriosa...

      Gràcies a tu també!!!

      Elimina
  19. Tant de bo poguéssim tenir aquests finestrals, nets, lliures sense barrots per protegir el nostre interior. Tot flueix massa ràpid, i sovint es perd el veritable motiu de viure, i la ment ens persegueix amb neguits, i la vida s'escurça, i cal viure intensament, i somriure...
    I pensar que queda molt fer i que tot és possible (m'amparo a les paraules del poeta, que tan recordo).
    Avui, la teva imatge fa barrejar present, passat i futur!!! Endavant amb els projectes!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre queda molt per fer i el millor de tot, és que per més que fem, sempre quedarà molt per fer... la vida és així... dóna molta feina! :)

      Gràcies dafne, pel teu comentari-conversa que acompanya!

      Elimina
  20. Uau! Em quedo en un raconet, entre els colors i la llum. Quina passada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvinguda, Pilar! Et pots quedar i ens acompanyem!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari