D'una fotografia del Barbollaire
Un finestral ben gros per mirar la vida.
Avanço propòsits... ja que mai no els faig quan tocaria.
La vida és ampla i gran. I no vull fer-la petita.
Vull veure-la bé. Somiar sense límits.
No esperar més del compte. No tenir mai pressa.
Inventar nous projectes. Gaudir dels moments.
Fer callar la ment inquieta.
Mesurar mots i silencis. Tot a la mida justa.
Mesurar mots i silencis. Tot a la mida justa.
I malgastar sense mesura tots els somriures dels dins.
Un finestral molt xulo i molt bons propòsits, Carme..!
ResponEliminaPer cert, em passa una cosa molt estranya. Quan miro el teu blog des del reader, se sent una veu d'home xiuxiuejant coses en anglès sobre la independència de Catalunya. I no! No són al·lucinacions, no sento veus (bé, sí, però no me les faig jo sola), que quan canvio de blog es deixa de sentir!!! No ho entenc gaire...!
Ah, d'acord... és el vídeo del Sharif, que s'activa sol quan miro el teu blog al reader, encara que sigui un post antic. Quines coses...!
ResponEliminaA mi també em passa, el vídeo de Sharif se m'engega sol... m'ha donat cada espant!!! Ara ja m'he acostumat al seu xiuxiueig... :)
EliminaPer un finestral tan preciós com el que has dibuixat sembla que només s'hi puguin veure empremtes del futur, projectes positius. Il·lusió.
ResponEliminaOi que sí? m'agafo a les teves paraules: futur, projectes, il·lusió... :)
EliminaMoleskine gegant!! Has tornat!! ;-))
ResponEliminaJocs de blaus, grisos, verds... vidres, transparència, fusta, planta... I un poema que, tot i que no sé comentar com es mereix, diria que me'l podria aplicar a mi mateixa perfectament... somiar sense límits, però sense presses, gaudir del moment i somriure, somriure molt!! :-))
Doncs, això, ben bé això...
EliminaFer callar la ment inquieta???
ResponEliminaCoi, és que a vegades es posa pesadeta, eh? ;) la teva no s'hi posa mai?
EliminaA l'hora de triar les postres.
EliminaDoncs... ja veus, és just en moments com aquests, que li dic, calla d'una vegada i menja les postres tranquil·lament! ;) I sobretot gaudeix-los molt!!!!
EliminaGràcies Jp!
No la facis callar mai, la ment inquieta. Deixa'ns que la contemplem embadalits a través del finestral ;)
ResponEliminaNomés quan demana massa, quan es fa pesadeta... després la deixo que torni a parlar! :)
Eliminaper fi malgastar pot ser una cosa bona.....
ResponElimina:) els somriures no s'acaben mai...
Eliminaun poema tan preciós com ric i enriquidor !
ResponEliminaet felicito carme !
abraçades
joan
Moltes gràcies, Joan! Abraçades!!!!
EliminaAquesta aquarel.la està plena de vida, acompanya al poema i a la mirada, bsts
ResponElimina;) Moltes gràcies rosana
EliminaSupose que això de fer callar la ment inquieta té diverses possibles lectures… Un manoll gros de propòsits esplèndids, encabits a través d'un finestral que, inclinat i tot, es manté, com la torre de Pisa ;)
ResponEliminaLa lectura més autèntica és la de deixar que reposi, la ment i jo... :) que reposi quan hi ha necessitat de reposar...
EliminaQuina aquarel·la tan bonica, Carme! El test del primer terme, amb les fulles resseques de la punta com les que tinc a la taula de l'oficina, i aquest finestral de color blau tan temptador... Però no sé si és gaire saludable mirar la vida des de la finestra, Carme; potser és millor estar a l'altra banda...
ResponEliminaUna abraçada gran!
Està bé poder ser als dos costats de la finestra, segons els moments, segons els projectes, segons les ganes, segons al vida... sortir i entrar d'un mateix. i des de dins veure la vida plena de possibilitats.
EliminaUna abraçada, preciosa!
Un finestral per espiar la vida i respirar-la. Fantàstic estar darrere els vidres i somiar.
ResponEliminaUna abraçada Carme
Respirar futur i projectes... somiar coses boniques... una abraçada, Joana!
EliminaPer aquest preciós finestral, es pot veure la vida que passa fora...Però també podem sortir al carrer i fer-la nostra i gaudir-ne com més millor, que la vida va molt de pressa i no podem deixar que se'ns escapi cap motiu de ser una mica més feliços...Sí, avui no tinc una visió massa optimista, i és que ahir va morir de leucèmia un nen de l'escola, de deu anys...Feia quinze dies que li havien detectat. Aquest Nadal hi haurà un altre àngel al pessebre!
ResponEliminaPetonets.
Si t'ho mires bé, el dibuix i la foto estan fets des de fora... no estic tancada enlloc, no, no pateixis gens.
EliminaQue trist que morin els nens... no m'estranya que no estiguis optimista. Una braçada, M Roser!
Totes aquestes coses que dius són tan assenyades i positives que posant-les en practica segur que es pot viure feliç.
ResponEliminaSerà qüestió de provar-ho!
Ho provarem, Glòria!
EliminaUn finestral que convida la vida a entrar-hi.
ResponElimina:) hi ha finestrals preciosos!
EliminaQuanta vida que té aquest finestral!
ResponEliminaGràcies, Jordi!
EliminaQuina enveja, nina!!
ResponEliminaMil i un somriure per a tu.
Abraçadetes dolces, preciosa!
EliminaM'agrada molt aquest finestral tant obert a les mirades dels qui hi vulguin compartir.
ResponEliminaM'encanta -quan passejo pels carrers- ullar respectuosament i breu- un trosset de la intimitat anònima de la qual sempre més ho desconeixeré tot... em produeix una sensació gairebé màgica.
Bonics versos, també!
I gràcies pels teus generosos somriures.
T'entenc i comparteixo la sensació que dius de mirar de manera breu i efímera petites intimitats anònimes... màgica, que bé ho dius, misteriosa...
EliminaGràcies a tu també!!!
Tant de bo poguéssim tenir aquests finestrals, nets, lliures sense barrots per protegir el nostre interior. Tot flueix massa ràpid, i sovint es perd el veritable motiu de viure, i la ment ens persegueix amb neguits, i la vida s'escurça, i cal viure intensament, i somriure...
ResponEliminaI pensar que queda molt fer i que tot és possible (m'amparo a les paraules del poeta, que tan recordo).
Avui, la teva imatge fa barrejar present, passat i futur!!! Endavant amb els projectes!!!
Sempre queda molt per fer i el millor de tot, és que per més que fem, sempre quedarà molt per fer... la vida és així... dóna molta feina! :)
EliminaGràcies dafne, pel teu comentari-conversa que acompanya!
Uau! Em quedo en un raconet, entre els colors i la llum. Quina passada!
ResponEliminaBenvinguda, Pilar! Et pots quedar i ens acompanyem!
Elimina