Em semblava una cosa màgica mentre menjava la sopa, que el dibuix sortís una vegada i una altra, sempre amb els mateixos colors, que mai no es barrejaven amb la sopa.
Al sorral de la plaça on anàvem a jugar, vaig trobar aquest trosset de plat o del que fos, que tampoc havia barrejat ni perdut els seus colors dins la sorra. Com els meus plats!
En el gran dubte de si això era realment un tresor o no, vaig decidir guardar-lo. A ningú li agrada haver llençat un tresor i adonar-se'n quan ja no hi ha res a fer.
Un tresor ho era, almenys si ha destapat aquest record, sense barrejar-hi els colors, del plat de sopa. Molt bé, Carme, aquesta sèrie de relats al voltant de la imatge, han donat molt fruit ;)
ResponEliminaHo era, oi? a mi ja m'ho semblava! ;)
EliminaBen fet, petita Carme!!... Tu guarda aquest trosset de ceràmica doncs penso que quelcom que té la propietat de no barrejar-se mai amb la sopa, per molta que n'hi posis, té un punt màgic que el fa un tresor... Si bé, potser, no un tresor de primera magnitud, sí un tresor força important ;-))
ResponEliminaPerò vigila no et tallis amb les cantonades, eh? :-)
Gràcies, Assumpta, el guardaré! Vigilaré!!! ;)
EliminaBen fet! Mai se sap quan la cosa més banal, més senzilla, es pot convertir en un tresor! (i és que les vivències associades als objectes, tot sovint, els acaben convertint en una cosa molt més valuosa que no pas el seu valor crematístic).
ResponEliminaGràcies porquet, ja veig que penses com jo!
EliminaQuanta raó tens, és molt trist adornarse´n del valor quan ja no hi ha res a fer.
ResponEliminaM´agrada aquest trosset que has pintat, també em recorden els plats de quan era nina :)
Aferrades!
Moltes gràcies, sa lluna! Més val guardar-ho quan hi som a temps.
EliminaAferrades!!!
Quan era petita, els plats de casa eren de vidre blanc, amb unes ones a les vores. Més tard els van fer de color daurat i dibuixaven llumetes a les estovalles. Mai no vaig pensar que fossin un tresor. Només eren plats...O potser no tinc la capacitat que tu tens de trobar tresors? Tant de bo que m'hagués sorgit el dubte...No entenc com no em va passar, a mi, que sóc una "cagadubtes". Potser algun dia aprendré a trobar tresors. Llavors, dubtaré i els guardaré.
ResponEliminaPetons, MAGA!
:) Només eren plats, és cert, els de casa també, només eren plats...
EliminaEn canvi aquest bocí... podia ser-ho, mira, tu!
Jo no sé si per sort o per desgràcia, tinc tendència a trobar tresors, que a vegades no ho són, però jo ja m'ho he cregut. Millor així que al revés, no? llençar-los sense saber si ho eren.
Petons, esborralleta... ;)
És clar que s'havia de guardar. Que s'hagin mantingut aquest colors tan vius malgrat els elements només pot voler dir que té quelcom de màgic aquest tros de ceràmica. I com vols descobrir aquesta màgia, si decideixes que només és una rampoina sense valor i el llances a les primeres de canvi? :-))
ResponEliminaOstres, Mc! Quin convenciment! :) em deixes ben contenta i afalagada! ;) Petonassos, maco!
EliminaÉs veritat, jo també tenia plats amb dibuixos de colors i si se'n trencava algun(el més normal), també en guardava algun trosset...Em sembla que a les caixes dels tresors dels infants d'abans hi podríem trobar moltes coses que ens sorprendrien...
ResponEliminaDéu ni do del partit que n'has tret del dibuix original, es com un tres en un!!!
Petonets.
Hi ha tresors inexplicables, personals i intransferibles... i segurament que aquests són els bons. :)
EliminaEncara me'n falta un: el cor de paper de plata.
Petonassos, maca!
Què és un tresor i què no? La resposta és personal i diferent per a cadascú.
ResponEliminaImpossible saber-ho, a vegades fins i tot una mateixa persona pot canviar d'opinió! :) Bona nit, guapa!
Eliminacadascú pot decidir què és o no un tresor per si mateix....millor guardar-ho almenys un temps
ResponEliminaHo guardarem, de moment! ;)
EliminaD'aquests bocins ens retornen tresors d'infantesa.
ResponEliminaSí, tresors inútils però preciosos!
EliminaUn tresor, segur, record d'un dia de platja.
ResponEliminaEls bons records sempre són tresors!
:) Tant de bo que poguéssim sempre guardar tots els bons records!!! Sap molt de greu quan s'obliden!
EliminaA vegades pels camps encara es troben restes de ceràmica blava catalana, i aneu a saber qui hi havia menjat... També bocins de terrissa vidriada. I dues monedes de cèntim, de coure, a l'amagat camí del Grau de l'Estelada (nom real, no de circumstàncies polítiques). Tresorets, Carme. Des dels bocins pots inventar històries.
ResponEliminaTresorets, Olga, ja siguin per inventar històries o bé simplement per somiar...
EliminaGràcies per explicar aquesta petita història de tresorets trobats. M'ha agradat! I el Grau de l'Estelada, també!