dilluns, 3 de desembre de 2012

Tros de ceràmica - 261è joc literari - 4ª part

Quan era  petita,  teníem uns  plats  amb  un dibuix  al fons...

Em semblava  una cosa  màgica  mentre  menjava  la sopa,  que el dibuix  sortís una vegada  i una altra,  sempre  amb els  mateixos  colors,  que  mai  no es barrejaven amb  la sopa.

Al sorral de la plaça  on anàvem a jugar,  vaig  trobar  aquest  trosset  de  plat o del que fos,  que tampoc  havia  barrejat  ni perdut  els seus  colors  dins la sorra. Com els meus  plats!

En el gran dubte  de  si  això  era realment un tresor  o no, vaig decidir  guardar-lo.  A  ningú  li agrada  haver  llençat  un tresor  i adonar-se'n  quan ja no hi ha res  a fer.

24 comentaris:

  1. Un tresor ho era, almenys si ha destapat aquest record, sense barrejar-hi els colors, del plat de sopa. Molt bé, Carme, aquesta sèrie de relats al voltant de la imatge, han donat molt fruit ;)

    ResponElimina
  2. Ben fet, petita Carme!!... Tu guarda aquest trosset de ceràmica doncs penso que quelcom que té la propietat de no barrejar-se mai amb la sopa, per molta que n'hi posis, té un punt màgic que el fa un tresor... Si bé, potser, no un tresor de primera magnitud, sí un tresor força important ;-))

    Però vigila no et tallis amb les cantonades, eh? :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Assumpta, el guardaré! Vigilaré!!! ;)

      Elimina
  3. Ben fet! Mai se sap quan la cosa més banal, més senzilla, es pot convertir en un tresor! (i és que les vivències associades als objectes, tot sovint, els acaben convertint en una cosa molt més valuosa que no pas el seu valor crematístic).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies porquet, ja veig que penses com jo!

      Elimina
  4. Quanta raó tens, és molt trist adornarse´n del valor quan ja no hi ha res a fer.
    M´agrada aquest trosset que has pintat, també em recorden els plats de quan era nina :)

    Aferrades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, sa lluna! Més val guardar-ho quan hi som a temps.

      Aferrades!!!

      Elimina
  5. Quan era petita, els plats de casa eren de vidre blanc, amb unes ones a les vores. Més tard els van fer de color daurat i dibuixaven llumetes a les estovalles. Mai no vaig pensar que fossin un tresor. Només eren plats...O potser no tinc la capacitat que tu tens de trobar tresors? Tant de bo que m'hagués sorgit el dubte...No entenc com no em va passar, a mi, que sóc una "cagadubtes". Potser algun dia aprendré a trobar tresors. Llavors, dubtaré i els guardaré.
    Petons, MAGA!

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) Només eren plats, és cert, els de casa també, només eren plats...

      En canvi aquest bocí... podia ser-ho, mira, tu!

      Jo no sé si per sort o per desgràcia, tinc tendència a trobar tresors, que a vegades no ho són, però jo ja m'ho he cregut. Millor així que al revés, no? llençar-los sense saber si ho eren.

      Petons, esborralleta... ;)

      Elimina
  6. És clar que s'havia de guardar. Que s'hagin mantingut aquest colors tan vius malgrat els elements només pot voler dir que té quelcom de màgic aquest tros de ceràmica. I com vols descobrir aquesta màgia, si decideixes que només és una rampoina sense valor i el llances a les primeres de canvi? :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Mc! Quin convenciment! :) em deixes ben contenta i afalagada! ;) Petonassos, maco!

      Elimina
  7. És veritat, jo també tenia plats amb dibuixos de colors i si se'n trencava algun(el més normal), també en guardava algun trosset...Em sembla que a les caixes dels tresors dels infants d'abans hi podríem trobar moltes coses que ens sorprendrien...
    Déu ni do del partit que n'has tret del dibuix original, es com un tres en un!!!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha tresors inexplicables, personals i intransferibles... i segurament que aquests són els bons. :)

      Encara me'n falta un: el cor de paper de plata.

      Petonassos, maca!

      Elimina
  8. Què és un tresor i què no? La resposta és personal i diferent per a cadascú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Impossible saber-ho, a vegades fins i tot una mateixa persona pot canviar d'opinió! :) Bona nit, guapa!

      Elimina
  9. cadascú pot decidir què és o no un tresor per si mateix....millor guardar-ho almenys un temps

    ResponElimina
  10. D'aquests bocins ens retornen tresors d'infantesa.

    ResponElimina
  11. Un tresor, segur, record d'un dia de platja.
    Els bons records sempre són tresors!

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) Tant de bo que poguéssim sempre guardar tots els bons records!!! Sap molt de greu quan s'obliden!

      Elimina
  12. A vegades pels camps encara es troben restes de ceràmica blava catalana, i aneu a saber qui hi havia menjat... També bocins de terrissa vidriada. I dues monedes de cèntim, de coure, a l'amagat camí del Grau de l'Estelada (nom real, no de circumstàncies polítiques). Tresorets, Carme. Des dels bocins pots inventar històries.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tresorets, Olga, ja siguin per inventar històries o bé simplement per somiar...

      Gràcies per explicar aquesta petita història de tresorets trobats. M'ha agradat! I el Grau de l'Estelada, també!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari