- Un dia, va pujar una fomiga pe la cama, a mi.
- Ui! i et vas espantar?
- Xiii, po hi via la mare, eh?
Seguim amb el conte i, al cap d'una estona, les formigues voladores que atacaven els Uendos augmentaven i venien més i més formigues.
- Un dia va pujar moltes, moltes, fomigues pe la cama... a mi...
- Això és mentida, Jan - diu en Guillem
- Xí, va pujar motes fomigues pe la cama... (amb to indignat)
- No és veritat - insisteix el Guillem
- Xíííi, po hi via la mare. XOT que hi via la mare!!!
- Àvia, va! explica el conte... (amb cara de deixar-lo per impossible)
Fòbies de petits que creuen reals....això els fa forts.
ResponEliminaEs fiquen dins del conte... amb formigues incloses.
Eliminajajaja! Sort de les mares que sempre són presents en les faules entrellaçades de realitat-ficció que aquests petits dimoniets amb potes tenen al cap... Aquest divertit episodi ple de tendresa em fa pensar en les sortides dels menuts de casa. És bonica, la vida, reflectida a través de la innocència dels seus ulls.
ResponEliminaUna abraçada!
Sí, Galionar, a vegades em sap greu, no saber aprofitar millor els seus moments... són tant bonics!
EliminaUna abraçada ben forta!
Que bons i sort que hi havia la mare!
ResponEliminaAra que ho dius de fet era: Xot, que hi via la mare... ho corregiré! ;)
EliminaAixò és que es va ficar dins el conte! Són genials, els nens. O potser era veritat o ho havia somiat. M'agrada molt com reprodueixes els diàlegs, és ben bé com si els sentís parlar. Bona nit, sense formigues ;)
ResponEliminaSí, en Jan és un flipat i es fica molt dins dels contes i de les històries. A través del Guillem, que té 4 anys i mig i és tot assenyat, vaig pensar que era veritat que un dia se li havia enfilat una formiga... no pas moltes, moltes.. :) Ara llegint els comentaris m'he adonat d'una falla fonètica a la transcripció! :) Bona nit sense formigues.
EliminaQuin parell!
ResponEliminaImpossible no somriure amb aquesta anècdota. Com pugen, ja es discuteixen i marquen territori, hehehe. Que bona és la canalla i que bé que ens ho expliques. D'anècdotes d'aquestes n'has de tenir un bon cabàs.
ResponEliminaSí, en tindria moltes més si no les oblidés... en general, són molt, molt divertits... m'hauré d'acostumar a transcriure'ls més sovint.
EliminaDeliciós! Quins nets tan eixerits, i el menut quina confiança en la mare...
ResponEliminaLlegir-ho em fa somriure.
Ets una avia afortunada, Carme.
:) Gràcies, Glòria!
Eliminaque monos que són els nens i que bonica la seva mirada... què els passa després?? se'ls lleganyen els ulls??(a alguns!):)
ResponEliminaAlguns, alguns em sembla que ho perden tot...
EliminaHehehehe! Genials, els teus néts! I que dolentotes les formigues (reals o no) que atacaven en Jan! Potser en Guillem no mirava, en aquell moment... i SOT de la mare!
ResponEliminaUna de les coses que sempre em commou dels nens petits és aquesta confiança cega...
EliminaEt tenen ben entretinguda, quins dos!! M'encanten aquestes converses entre ells.
ResponEliminaNanit, nina!
Nanit, preciosa, gràcies!
EliminaM'encanten les converses entre xiquets!! "- Això és mentida, Jan" :-DD
ResponEliminaJo crec que alguna cosa deuria passar, perquè el fet de recordar que era "per la cama" li dóna veracitat :-DDD
Ara bé, si hi ha la mare a prop, els perills passen aviat! :-P
Jo crec que la primer a versió era la bona: "una fomiga pe la cama..."
EliminaAmb la mare a prop res no fa gaire por...
una mare amb capa de super-heroi :) xot que hi era :)
ResponElimina:) I tant que sí! Una super-mare tenen. Jo sempre els hi dic. :)
EliminaClídice, no sé que passa al teu blog, que fa por de venir-hi, eh? No sé si és que els tancs han començat per atacar Un tel als ulls o no sé... la cabra de la legió (com diu aquell...) :(
eing? que et surt alguna alerta de virus? no en facis cabal, són coses del paranoies del Chrome. Està superevisat.
EliminaMolt simpàtica la teva transcripció del moment!!.
ResponEliminaQuè aviat els petits aprenen a distingir la veritat de la ficció.En Guillem tot assenyat dient-li al Jan que no era possible que "una fomiga pujava pe la cama"...Cadascú en el seu paper. En Jan encara molt lligat a la mare i completament dins del conte i en Guillem fent de gran...Però segur que tant un com l'altre amb uns ulls sense pestanyejar, escoltant-te!!
Com tu dius, quins moments més meravellosos ens regalen!!
Gràcies per recordar-me aquesta bona sensació!!
Una abraçada.
Tots dos escoltant, però en Jan prenent protagonisme, en Guillem és un nen assenyat. Que una formiga pugés per la cama li va semblar possible i va callar. Ara que li pugessin moltes moltes... no ho va veure gens clar. Es cansava de les interrupcions del petit, ell volia seguir i seguir la història. Són moments molt bonics!
EliminaUna abraçada Montse.
Converses de sucre i mel.
ResponEliminaSón bons conversadors, per l'edat que tenen... tens raó, dolces converses...
EliminaQueda clar que la mare és l'autèntic parapet en el que es protegeixen els nens!. Què malament ho tenim els pares... bé, jo encara no ho sóc pas! ;p
ResponEliminaNo et pensis... cada cop canvia més això, però no hi ha cap dubte que les hores passades amb ells tenen un gran pes. Qui passa més hores es converteix en la referència dels nens.
EliminaEm cau molt bé el Jan ( el Guillem també), perquè encara que sigui petit té les coses molt clares i les defensa, tot un caracter...
ResponEliminaPetonets per a l'àvia i pels nets.
Cadascun d'ells té el seu encant... petonets...
EliminaHAHAHAHAHAHAHA...M'ENCANTA!
ResponElimina:) petonets, Pilar
EliminaSort que hi ha via la mare.
ResponEliminaSort que hi havia l'àvia.
Sort que hi són tots 4.
Sort que tenim els nens...
EliminaAra que ja són més grans, encara fa més gràcia l'anècdota. En aquest moment del desembre 2012 tenien 2 i mig i 4 i mig.