dilluns, 17 de desembre de 2012

En Guillem i en Jan

Una  nit, a  l'hora  d'anar  a dormir,  explicava  al  Guillem i al Jan  les històries  dels  Uendos,  del Francesc  Mompó...  una mica  de memòria.   Explicava  l'episodi de les  formigues,  que són els  enemics  ancestrals  dels  Uendos  (follets)  i la seva  lluita  per  alliberar-se  d'elles,  invasores  dels seus  espais  i de  les  seves  cases.


- Un dia, va pujar una fomiga pe la cama, a mi.
- Ui!  i et  vas  espantar?
- Xiii,  po  hi via la mare,  eh?

Seguim amb  el conte  i, al  cap d'una estona,  les  formigues  voladores que atacaven els  Uendos  augmentaven  i venien més i més formigues.

- Un  dia  va pujar  moltes,  moltes,  fomigues pe la cama...  a  mi...
- Això   és  mentida,  Jan - diu en Guillem
- Xí,  va pujar motes  fomigues  pe la cama...  (amb  to indignat)
- No és veritat - insisteix el Guillem
- Xíííi,  po  hi via  la mare.  XOT  que hi  via la mare!!!
- Àvia,  va!  explica  el conte...  (amb  cara  de deixar-lo  per  impossible)

37 comentaris:

  1. Fòbies de petits que creuen reals....això els fa forts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es fiquen dins del conte... amb formigues incloses.

      Elimina
  2. jajaja! Sort de les mares que sempre són presents en les faules entrellaçades de realitat-ficció que aquests petits dimoniets amb potes tenen al cap... Aquest divertit episodi ple de tendresa em fa pensar en les sortides dels menuts de casa. És bonica, la vida, reflectida a través de la innocència dels seus ulls.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Galionar, a vegades em sap greu, no saber aprofitar millor els seus moments... són tant bonics!

      Una abraçada ben forta!

      Elimina
  3. Que bons i sort que hi havia la mare!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que ho dius de fet era: Xot, que hi via la mare... ho corregiré! ;)

      Elimina
  4. Això és que es va ficar dins el conte! Són genials, els nens. O potser era veritat o ho havia somiat. M'agrada molt com reprodueixes els diàlegs, és ben bé com si els sentís parlar. Bona nit, sense formigues ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, en Jan és un flipat i es fica molt dins dels contes i de les històries. A través del Guillem, que té 4 anys i mig i és tot assenyat, vaig pensar que era veritat que un dia se li havia enfilat una formiga... no pas moltes, moltes.. :) Ara llegint els comentaris m'he adonat d'una falla fonètica a la transcripció! :) Bona nit sense formigues.

      Elimina
  5. Impossible no somriure amb aquesta anècdota. Com pugen, ja es discuteixen i marquen territori, hehehe. Que bona és la canalla i que bé que ens ho expliques. D'anècdotes d'aquestes n'has de tenir un bon cabàs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, en tindria moltes més si no les oblidés... en general, són molt, molt divertits... m'hauré d'acostumar a transcriure'ls més sovint.

      Elimina
  6. Deliciós! Quins nets tan eixerits, i el menut quina confiança en la mare...
    Llegir-ho em fa somriure.
    Ets una avia afortunada, Carme.

    ResponElimina
  7. que monos que són els nens i que bonica la seva mirada... què els passa després?? se'ls lleganyen els ulls??(a alguns!):)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguns, alguns em sembla que ho perden tot...

      Elimina
  8. Hehehehe! Genials, els teus néts! I que dolentotes les formigues (reals o no) que atacaven en Jan! Potser en Guillem no mirava, en aquell moment... i SOT de la mare!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una de les coses que sempre em commou dels nens petits és aquesta confiança cega...

      Elimina
  9. Et tenen ben entretinguda, quins dos!! M'encanten aquestes converses entre ells.

    Nanit, nina!

    ResponElimina
  10. M'encanten les converses entre xiquets!! "- Això és mentida, Jan" :-DD

    Jo crec que alguna cosa deuria passar, perquè el fet de recordar que era "per la cama" li dóna veracitat :-DDD

    Ara bé, si hi ha la mare a prop, els perills passen aviat! :-P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que la primer a versió era la bona: "una fomiga pe la cama..."

      Amb la mare a prop res no fa gaire por...

      Elimina
  11. una mare amb capa de super-heroi :) xot que hi era :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) I tant que sí! Una super-mare tenen. Jo sempre els hi dic. :)

      Clídice, no sé que passa al teu blog, que fa por de venir-hi, eh? No sé si és que els tancs han començat per atacar Un tel als ulls o no sé... la cabra de la legió (com diu aquell...) :(

      Elimina
    2. eing? que et surt alguna alerta de virus? no en facis cabal, són coses del paranoies del Chrome. Està superevisat.

      Elimina
  12. Molt simpàtica la teva transcripció del moment!!.
    Què aviat els petits aprenen a distingir la veritat de la ficció.En Guillem tot assenyat dient-li al Jan que no era possible que "una fomiga pujava pe la cama"...Cadascú en el seu paper. En Jan encara molt lligat a la mare i completament dins del conte i en Guillem fent de gran...Però segur que tant un com l'altre amb uns ulls sense pestanyejar, escoltant-te!!
    Com tu dius, quins moments més meravellosos ens regalen!!
    Gràcies per recordar-me aquesta bona sensació!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots dos escoltant, però en Jan prenent protagonisme, en Guillem és un nen assenyat. Que una formiga pugés per la cama li va semblar possible i va callar. Ara que li pugessin moltes moltes... no ho va veure gens clar. Es cansava de les interrupcions del petit, ell volia seguir i seguir la història. Són moments molt bonics!

      Una abraçada Montse.

      Elimina
  13. Respostes
    1. Són bons conversadors, per l'edat que tenen... tens raó, dolces converses...

      Elimina
  14. Queda clar que la mare és l'autèntic parapet en el que es protegeixen els nens!. Què malament ho tenim els pares... bé, jo encara no ho sóc pas! ;p

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et pensis... cada cop canvia més això, però no hi ha cap dubte que les hores passades amb ells tenen un gran pes. Qui passa més hores es converteix en la referència dels nens.

      Elimina
  15. Em cau molt bé el Jan ( el Guillem també), perquè encara que sigui petit té les coses molt clares i les defensa, tot un caracter...
    Petonets per a l'àvia i pels nets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cadascun d'ells té el seu encant... petonets...

      Elimina
  16. Sort que hi ha via la mare.
    Sort que hi havia l'àvia.
    Sort que hi són tots 4.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort que tenim els nens...

      Ara que ja són més grans, encara fa més gràcia l'anècdota. En aquest moment del desembre 2012 tenien 2 i mig i 4 i mig.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari