Amagada, sota la vànova blanca
dorm la solitud gelada.
sota l'adormida vànova
blanca i gelada,
entre llençols que s'amaguen,
la solitud busca un recer.
.............................................................iruna
Desperto la solitud
i la faig fugir
i endur-se el fred.
Sota els plecs de la vànova
he trobat recer.
La dolça i blanca tebiesa
del teu cos.
...................................................................Barbollaire
Amago el cap sota el llençol blanc i el pensament acompanya la jove Maria, mare encara inexperta i també sola tret del seu home. Eren lluny de casa...
ResponElimina¡Bons dies feliços, Carme, acompanyada dels teus dibuixos que ens fan feliços a nosaltres!
Olga X.
Moltes gràcies, Olga... Bons dies feliços per a tu també!!!
EliminaSota la vànova, la solitud es fa més present. I els peus gelats tb la fan més present.
ResponEliminaCom m'agrada aquesta fotografia i el teu dibuix!
És que la neu és preciosa, freda, però preciosa, encisadora... encisadora!!!
EliminaToma castanya!! ai! quin fret que em fas venir !!! i quin dibuix més bonic quie n'has fet he???
ResponEliminaA!! bon dia de Sant Esteve ( que del Pobre no s'en enrrecorda ningú...) :))
A mi em cau bé, Sant Esteve, mira, bona darrera estoneta de Sant Esteve!!!!
Eliminasota l'adormida vànova blanca i gelada,
ResponEliminaentre llençols que s'amaguen,
la solitud busca un recer.
una abraçada, carme
M'agrada buscar recer... i sobretot trobar-lo!!!
EliminaUna abraçada immensa, iruna!
I ara que l´he pogut deixar amagada sota la vànova,
ResponEliminaaprofito per treure el cap i desitjar-te una tarda
de Sant Esteve ben acompanyada pels que estimes i
pels que t´estimem.
Aferrades, nina!
Gràcies, lluneta, igualment per a tu!!! Aferradetes...
EliminaUna imatge preciosa per plasmar la solitud, sort que sota el gebre i batega el cor de la terra i li donarà caliu...
ResponEliminaPetonets.
La terra sempre dóna caliu, és ben cert!
EliminaÉs la imatge del silenci perfecte. Tanco els ulls per veure'l.
ResponEliminaEnyoro el silenci de la neu, que he sentit tants cops, màgic com és... que fa tant temps que no sento... faig com tu, tanco els ulls per veure'l, poeta!
Eliminaperò la calidesa de l'afecte pot esclafar la més aparent gelada solitud.....bravo Carme! per cert qui proposa el repte poètic? ara ho miro
ResponEliminaÉs de relats en català, un repte caducat, que vaig descobrir l'últim dia de participació, però que em va agradar i el vaig acomplint aquí al marge de tota mena de terminis... àcrata que és una!
EliminaNo oblidem mai la calidesa de l'afecte!
La vànova blanca no només dóna color. Jo ensumo també la típica olor humida que una imatge com aquesta em fa venir al record. I sentiments contraposats: solitud, fred, pau, por, abisme, puresa, un món nou per a descobrir... Ves a saber que vol dir cadascuna d'aquestes coses que m'inspira! Bon Nadal, Carme.
ResponEliminaLa mateixa imatge pot suggerir tantes coses! Suposo que deu dependre de les experiències prèvies que cadascú tingui amb la neu. Solitud, fred, puresa, món nou les faig meves... por i abisme a mi no s em'acudeixen en veure la imatge. Em canvi, silenci, calma, placidesa... :) Gràcies, Laura!
EliminaSort de les teves càlides paraules, perquè la imatge desprén un fred glacial! ;p
ResponEliminaSi, noiet, la neu ja ho té això, fa venir fred! Potxonets... :)
EliminaDesperto la solitud
ResponEliminai la faig fugir
i endur-se el fred.
Sota els plecs de la vànova
he trobat recer.
La dolça i blanca tebiesa
del teu cos.
Dolcíssim poema que pujo amunt ... Gràcies!
EliminaJo avui surto de sota la vànova, he estat dos dies hivernant amb la solitud. Petonets, és una imatge preciosa.
ResponEliminaEspero que hagin estat ben positius, aquests dos dies, Sílvia! Petonassos!!!
Elimina