Un dia jugant en una plaça vaig trobar una cama d'un d'aquests ninots. No sé perquè vaig guardar-la, pensant que seria d'un ninot del meu germà.
No ho era. Cap ninot no anava coix.
Però jo la vaig guardar, com a previsió per a possibles coixeres futures. Mai no va passar. A vegades no hi ha com preveure una solució perquè no es produeixi el problema. No creieu que si l'hagués llençat, segurament s'hagués perdut una cama d'un ninot al cap de poques setmanes? Jo m'ho creia absolutament. Una cama com un amulet per preservar els ninots, que per bé que jo els trobés lletjos, eren del meu germà.
Quina història més tendra. Sens dubte, si haguessis llençat la cama perduda segur que t'hagués fet falta molt aviat! Murphy sempre hi té molt a dir.
ResponEliminaMurphy marcant les nostres vides... quin tirà! ;)
EliminaMolt tendre i a més previsor! tenir una cama desada per si de cas anem un dia coixos! bon diumenge!
ResponElimina:) Visó positiva! Bon diumenge Elfree!
EliminaÉs curiós, jo vaig fer exactament això amb una cama d'un "click" i la vaig guardar sempre seguint exactament el mateix raonament!
ResponEliminaM'acabes de donar una alegria, llum! Perquè és una història inventada i que sé que en mi podria ser ben real... i m'agrad que ho sigui per tu! Gràcies!
EliminaPer cert, trobo els clicks molt més bufons que els madelmans... :) No vegis si arribo a trobar una cama de click... encara la tindria ara! :)
Ostres, Carme, m’has recordat una anècdota real, que li va passar a la meva bona amiga Fanny: el seu pare duia una cama ortopèdica de tota la vida, i poc abans de morir, ja gran, el van ingressar a Bellvitge. La meva amiga tenia un cunyat andalús que amb prou feines entenia el català, totalment analfabet i força “garrulo”, el tio. Després de morir el pare de la meva amiga, una infermera va atansar-se al cunyat i li va preguntar si desitjaven endur-se la cama. I ell, tot incrèdul, li va respondre: “Y pa qué tenemo que llevarno nozotro la cama si se pué zabé? Ze la queden uzteé y que zirva pa otro enfermo, no? Amo, digo yo!”... El cunyat es pensava que li volien donar el llit on havia mort el seu sogre, mentre que la infermera es referia a la cama ortopèdica... Sembla que l’atac de riure histèric que els va agafar a tots els familiars va ser d’antologia, que d’altra banda estaven lògicament fets pols per la mort del seu estimat parent...
ResponEliminaAbraçadeta i bon diumenge!
Quina anècdota! M'has fet riure, de veritat! I això que l'escenari no és pas gens divertit!
EliminaAbraçadeta i bon diumenge!
Quina previsió! I quin pen sar en l'altre! No sé ben bé si això existeix, anem tots massa atrafegats i massa a la nostra.
ResponEliminaNo, no... no pretenia que hi hagués molta generositat en aquesta història... m'ho imagino més com sensacions que et porten a fer una cosa determinada, més que no pas molta reflexió i voluntat. És la capsa de tresors d'una nena, que crec que no anava gens atrafegada... :)
EliminaSí que es veu que penses en el teu germà, d'açò es diu amor fraternal, bsts
ResponEliminaBé, és una història com una altra... Gràcies!
EliminaTens raó, Carme, eren força lletjos pobrets ells, tot i que si els compares amb alguns dels actuals devien ser uns dandis...
ResponEliminaM'ha fet molta gràcia l'anècdota de la Montse... És possible que si no l'haguessis guardat, algun hagués acabat camatrencat, com ha dit algú, la famosa llei de Murphy funciona sovint...
Ahir ens vam trobar el JordiDorca, l'Elena Bonals, la Joana Navarro i jo, a Castelldefels a la presentació del Besllum i després vam anar a dinar plegats. Va ser molt agradable.
Petonets.
Me n'alegro molt per vosaltres, segur que va ser fantàstic! Una abraçada!
EliminaPer altra part... és una història inventada. Si bé jo tinc un germà, som massa grans tots dos per haver jugat amb Madelmans. Això és d'una altra època. Ni Madelmans ni clicks, això ho associo en tot as als meus fills.
EliminaÉs veritat Carme, nines per les nenes sí, però ninots pels nens és força més reçent...
EliminaVetllar per els nostre diu molt de nosaltres mateixos.
ResponElimina:) Vetllar d'una manera una mica casual... però sí... Gràcies, Joan!
EliminaDoncs, aquest germà romandrà per sempre agraït a la seva germana, per vetllar fins i tots per les seves joguines. L'amor fraternal va més enllà: tinguis germanes, germans o senzillament els records d'ells!!!
ResponEliminaBonic, i propi d'algú que estima!!!
Gràcies i un petó, Dafne, bonica!
EliminaAquest sentiment que expliques jo també l'he sentit de vegades. Fem les coses per impuls, sense raonar-les gaire, de manera inconscient. Potser també hi ha una mica de "superstició", com agafar el paraigües per evitar que plogui...
ResponEliminaBen bé així, Glòria! No em considero supersticiosa, però hi ha impulsos una mica irracionals que em sembla que tots m en tenim.
EliminaQue bona, una cama de recanvi a punt per si fes falta. Això és previsió i tens raó, passa molt sovint que sentim aquesta necessitat de protecció per coses que encara no han passat però que per experiència sabem que poden passar i no volem que ens enganxin desprevinguts.
ResponEliminaDona, si no me l'haguessin posat davant dels nassos, no se m'hauria acudit mai! :D que de previsora jo no en tinc gran cosa... :)
EliminaI segur que quan ho llences et fa falta. Amb cames de Madelmans no m´ha passat, però amb altres coses si.
ResponEliminaBon dilluns, nina!
Bessets.
A mi també m'ha passat amb altres coses. Les guardes 10 anys i et fan falta la setmana següent que les has llençades... No, no, amb cames de madelmans, no! :)
EliminaBon dilluns, bonica!!! Abraçadetes.
Preservar és una cosa molt important...MOLT!
ResponElimina:) I la il·lusió de preservar... també!
EliminaJo estic convençut de que sí. Que just l'endemà d'haver llençat aquella cama de plàstic, un dels madelmans s'hagués quedat coix. Mantenir la cama, és l'assegurança de que els ninos del teu germà mai no prenguin mal. :-))
ResponEliminaMoltes gràcies Mc! La impressió que era així, em semblava inexplicable, però si tu m'ho dius, jo estic contenta de la meva decisió! :)
Elimina