"Ara la Tina té un cos viscut, de seixanta anys. Ell ho troba natural, fins i tot creu que seria un espant que el pas de la vida no deixés rastre en el nostre físic. Allà on hi havia pell llisa, ara hi ha milers de camins, trencants i dreceres. No el molesten els cabells grisos ni les mans tacades. No enyora els pits plens ni el ventre pla, només troba a faltar la desinhibició, l'alegria amb què es mostrava, la llibertat amb què rebia el seu desig.
Com podria fer-li entendre, pensa en Jaume d'ara, mandrós sota els llençols, quan la seva dona surt de l'habitació, que encara li agrada?"
.................................................................................................Sílvia Soler
Preciós. I precioses flors també.
ResponEliminaA mi em va agradar, sí! Gràcies!
EliminaMagnífic fragment, que convida a una llarga reflexió i que podria obrir un llarg debat. La Sílvia Soler crec que sempre arriba molt endins amb els seus llibres, sempre hi ha espai per emmirallar-se en algun dels seus paràgrafs. I les flors, precioses.
ResponEliminaUna abraçada!
M'agrada com escriu la Sílvia Soler, perquè entens i vius els personatges des de ben endins. I t'hi emmiralles és ben cert...
EliminaGràcies, Montse!
Pell de gallina.
ResponEliminaSí, Jp! A vegades les dones som ben toixes...
EliminaMés que un fragment, és una reflexió. No ens hauria d'estranyar tant que ens agradi la persona estimada, malgrat els anys, però sembla que l'amor està mal vist a partir de certa edat. Feina nostra és revertir aquestes idees. Per què no s'ha d'estimar i tenir desig quan ja passem de la seixantena. Si és que cap de nosaltres no es veu gran a ell mateix.
ResponEliminaÉs una reflexió però literal del llibre eh? Fragment,també!
EliminaNo ens veiem grans ni quan comencem a ser-ho XeXu... i l'amor és bonic a totes les edats, per descomptat.
El meu pare troba molt guapa la meva mare, i tenen tots dos 71 anys.
ResponEliminaClar que sí. Crec que l'estimació és el millor producte de bellesa...
Eliminabonissim tast! llastima que tinc llibres pendents
ResponEliminaT'entenc ben bé... jo també en tinc un munt...
EliminaUna foto preciosa (per cert són una mena de lliris semblants als llirins de mar…) que acompanya un fragment deliciós i que, com ja han dit altres, convida a pensar en com entomem la vellesa i el joc dels cossos (i les ments, sobretot). Potser el Jaume li pot fer entendre… dient-li amb el gest més que amb les paraules.
ResponEliminaCrec que se'n diuen Plomes de Santa Teresa. I cada any em feia una flor o dues, pe`ro aquest any no para de treure flors... s'ha guanyat unes fotos... ;)
EliminaLa Tina de la novel·la és una mica esquerpa i sempre està molt inquieta i malhumorada... pobre Jaume ... és un sant! Se l'estima molt, i això ho fa tot. Vull dir que a vegades no són suficients ni les paraules ni els gestos...
és un llibre que té fragments entranyables. A mi en va agradar molt.
ResponEliminaCelebro que coincidim, bruixeta... a mi també m'ha agradat molt
EliminaUn bonic fragment...La vellesa pot ser molt agradable, precisament perquè el cos té tots els solcs d'una vida...
ResponEliminaI a ell li agrada així amb els cabells blancs i la pell arrugada...
Petonets.
Sí, li agrada així, en un altre tros diu que en ella, en la Tina dels 60 anys hi pot veure totes les Tines de la seva vida, la de 25, la de 30, la de 40... les té totes en una ... és un bonàs, aquest Jaume, t'ho juro que sí!
EliminaPatonassos
Petonassos.. volia dir...
Eliminaun fragment que et deixa amb bon sabor
ResponEliminaSí, vaig trobar tan tendra l'actitud d'aquest home...
EliminaUn fragment preciós, gràssis!
ResponEliminaAi les dones que en som de bledes quan envellim ...
Bessets, bonica!
Així, així de bledes...
EliminaUna abraçada!