Callen les ombres.
Siluetes suggeridores.
Deixen de banda els colors
i nosaltres els inventem de nou.
Ens esborren els mots
i dibuixem signes.
Nosaltres també
ens amaguem i ens descobrim
com un objecte senzill
i el seu diàleg amb la llum.
Les flors són ja un símbol d'amor. "Ens esborren els mots" em suggereix que passat el temps sovint no guardem "el mot" exacte sinó la seva intenció, la sensació que ens va produir,...
ResponEliminaQuina interpretació més maca i encertadíssima, perquè em conpleta el poema..
Eliminaclar i entenedor; les coses poden ser senzilles i dialogades i agradables, com ho és la segona imatge, sense el martell de l'ombra, sense l'ombra del martell; quin descans pels sentits;
ResponElimina.
Gràcies, Mati, dibuixant no domino les ombres... ;)
EliminaSi fem treballar la imaginació podem inventar-nos els colors i no fem cas de les ombres...
ResponEliminaNosaltres juguem a fet i amagar amb la llum!
M'encanta el segon dibuix...Té llum pròpia!
Petonets.
Gràcies! Que hi hagi ombres no evita els colors...
Eliminaun t'estimo al mig d'un ram de flors sempre ha estat una bona inversió
ResponEliminaHa, ha, ha... Qie dolent que ets (o al menys, calculador)
EliminaSi perquè s'esfumin les ombres també ho han de fer les paraules, millor només amb imatges, que parlen prou clar.
ResponEliminaA vegades s'expliquen prou bé les imatges, tens raó!
EliminaEl poema completa el que diu el cartellet de l'aquarel·la.
ResponEliminaEls vermells són cors.
Els vermells són cors, els cors són vermells...
EliminaJugem amb llums i ombres, amb paraules i amb silencis. Les imatges ja són prou eloqüents.
ResponEliminaExquisides les aquarel·les,molt encertats els colors.
Moltes gràcies, Glòria!
EliminaS'amaguen les línies en negre del primer dibuix, molt ben trobat.
ResponEliminaGràcies! Vaig intentar-ho de nou, perquè el trobava brut el primer dibuix... Tot i així tinc el vici d'ensenyar-vos-ho tot...
EliminaA vegades ens mig-amaguem... mig-sortim... mig-som-mig-no-som...
ResponEliminaM'agrada més amb les línies negres :-)
A tu sempre t'agraden més amb línies, ja me'n recordo... Però trobo que aquest no es "veu" bé. No sé si són les ombres massa fosques, la prespectiva equivocada, no sé què li trobo...
EliminaNo hi ha res equivocat... a veure si no entens l'art de la gran Rosanas! :-DDD
EliminaHe, he, he... :DDD.
EliminaEts una incondicional! Gràcies! Que maca que ets!
Estem fets d'objectes, de diàlegs.
ResponEliminaDels que hi són físicament i dels que mai no han arribat a ser
però que existeixen en algun lloc de la consciència.
Tens raó, que allò que no ha arribat a ser, a vegades ho portem tant endins com allò que hem viscut.
EliminaI ens queda l'essència de l'ésser ...
ResponEliminaBessets assolellats! :)
Petonassos grossos, bonica!
EliminaNo hi haurien d'haver perspectives equivocades en un "t'estimo". Potser algun contrast marcat. Tal vegada alguna tonalitat difuminada.
ResponEliminaPerò l'essència del mot, del sentiment, sempre es troba en la mirada de qui ho diu i de qui ho rep.
I malgrat totes les possibles ombres i línies i blancs (com silencis) i les giragonses del traç... El que sempre queda és el que es va trobar al primer esguard.
Un petonet ben dolç, nineta estimada.
:-)***
Sempre queda allò d'essencial que no poden esborrar els silencis ni les paraules.
EliminaÉs molt bonic com ho dius, "El que sempre queda és el es va trobar al primer esguard"
I encara més bonic que quedi, que perduri, malgrat els jocs de llum i ombres amb els què ens vestim cada dia.
Una abraçada immensa, poeta!