La noció del gest
és tan rar això de viure enmig de matolls baixos
i d'esplèndids mirtils dolcíssims
- a la tarda farem melmelada
Vols venir a berenar?-
ens faltava l'alè i volíem aplacar el mar
- solemne bajanada, prou que ho sabem
però de vegades donem
credibilitat a les foteses -
a tornapunta ens diem: és llarg el camí cap als altres
sigui com sigui en algun indret bell haurem de subsistir
quiets i muts i rebrotant com poncelles
amb l'expectativa de discórrer sobre el fet d'escriure
sobre la noció del gest pur
o la seva mera absència
...........................................................................................Matilde Nuri
Aquest poema m'emociona especialment perquè m'hi trobo...
Buscant sempre un indret bell on poder subsistir, malgrat que el camí cap als altres sigui tant llarg.
I la noció de gest pur, pensar-lo o fer-lo, o no saber com... és una constant a la meva vida.
Doncs mira...en som dos!
ResponEliminaM'alegra que la poesia de la Mati hagi arribat a casa teva.
Jo he tingut el privilegi de llegir-la des de fa anys.
Doncs sí, no em ve gens de nou que siguem dues a identificar-nos amb aquest poema... jo també t'hi trobo a tu.
EliminaPetonassos.
Sí noia, és un poema d'aquells que amb facilitat podem fer nostres, perquè emmirallen pensaments, sensacions, i arriben al fons amb la nítida senzillesa d'aquells que saben transmetre amb les paraules.
ResponEliminaLa teva il·lustració el complementa molt encertadament.
Una abraçada!
Abraçades, Montse!!!
EliminaEl camí cap els altres és llarg, però a diferència del de Machado hi és.
ResponEliminaCal aprofitar-lo.
Tant com podem, amb totes les seves versions...
EliminaEns sona familiar però "el fet d'escriure" és quelcom enigmàtic.
ResponEliminaDiverses coses són enigmàtiques, per a mi, aquesta n'és una...
EliminaUn poema molt bonic...
ResponEliminaAplacar el mar és un xic difícil...I si aquest camí és llarg, haurem de descansar de tant en tant encara que sigui per recollir alguna paraula dolça per poder regalar...
I jo vull venir a berenar!!!
Petonets.
Som-hi amb el berenar!!!
EliminaM'agrada molt el teu dibuix, Carme. I penso que també podria fer meu aquest poema.
ResponEliminaEm fa il·lusió que m'ho diguis, això del dibuix, perquè en moltes setmanes, de tots els que faig, a mi, és l'únic que m'agrada...
EliminaEl camí cap als altres...Intento viure'l com una aventura, plena de bifurcacions. :-)
ResponEliminamúltiples bifurcacions, Pilar... tens raó!
EliminaRealment és un poema preciós que també em podria arribar a identificar. El teu dibuix esplèndid, per no perdre les bones costums :)
ResponEliminaGràcies, bruixeta...m'alegro que t'agradi!
EliminaLa subsistència en un indret bell com a necessitat per sobreviure o, si més no, per continuar camí.
ResponEliminagràcies, Carme, per publicar el poema; el teu dibuix que l'acompanya és magnífic
ResponEliminaper a mi és enriquidor llegir les diferents lectures que en feu en els vostres comentaris: gràcies!
la poesia sempre és una mica enigmàtica, oi?
una abraçada a tothom
Compartir opinions, lectures i les sensacions o emocions que ens produeixen, sempre és enriquidor per tothom penso. I crec que precisament per això són tant importants els blogs.
EliminaUna abraçada, Mati
Moltes gràssis per apropar-me una miqueta més a na Mati, un poema amb moltes interpretacions, tantes com lectors i gràcies per regalar-nos els colors.
ResponEliminaBessets per a totes dues.