S'obrien nerets vermells
amb parsimònia,
camí d'Ull de ter.
S'avançaven grocs i blancs
per seduir-nos.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Has mirat a terra i has rebut la recompensa. Poder veure i apreciar la bellesa de les floretes ja ho és.
ResponEliminaUna recompensa fantàstica!
EliminaLes floretes blanques dibuixen una constel·lació. Paisatges llunyans i paisatges propers.
ResponEliminaQuin premi per la mirada!
La bellesa més bella i més senzilla com a premi!
EliminaQue seductores són, oi?
ResponEliminaTan seductores que no puc no endur-me'n la seva imatge...
EliminaTant si mirem al terra com al cel, només veurem meravelles si els nostres ulls en tenen ganes.
ResponEliminaBen cert... els ulls les han de saber veure, però hi són!
EliminaLa senzillesa més bella pels ulls que saben veure-la.
ResponEliminaUn bon ramell de bessets, nina!
Només cal observar una mica i la bellesa de la natura se t'ofereix a mans plenes...
EliminaUn altre de tornada bonica!
La natura és una gran seductora, i més si atrapa uns ulls delerosos de ser seduïts...
ResponEliminaUna abraçada!
I tant que sí... només es tracta de deixar-te seduir, ella ho fa tot...
EliminaAbraçades múltiples!
Mirant a terra vam començar a fer el cim.
ResponEliminaPerò primer em vaig girar un turmell,
me'n recordo com si fos ara.
Hi vam tornar.
Molt bé, no us vareu donar per vençuts... el cim? Bastiments? Gra de Fajol?
Elimina;)
Bastiments, sí.
EliminaPerò després els he anat a veure tots.
Per parlar-hi.
Em falta el Gra de Fajol petit.
Parlar amb els cims... Quina imatge més maca. Els cims parlen en silenci... O amb la veu del vent.
EliminaJo jo he fet el Gra de Fajol petit, tampoc. Només el gran. I el pic de l'infern també em falta.
Mirar a terra és tan important com mirar al cel. De fet, l'important és mirar, oi? I Veure! que de vegades mirem i no veiem res. Precioses les fotos i bonic el poema, com sempre!
ResponEliminaBona Nit de Sant Joan, Carme!
És important mirar... molt i molt. Sempre acabem trobant regals si mirem bé!
EliminaGràcies, August, bona entrada d'estiu!
Quan anem a la muntanya , si mirem a terra , podem veure obrir-se autèntiques meravelles, que ens fan alçar els ulls al cel mentre sospirem...
ResponEliminaPetonets.
Gaudir de tot, de la terra i també del cel...
EliminaSempre pensem que si mirem al cel o ben lluny trobarem més bellesa... però aquí tens la prova, també mirant a terra la trobem! i amb més accessibilitat!
ResponEliminaA la natura, per sort la bellesa és a tot arreu, lluny i a prop...
EliminaAbraçades, Ada!
Aquestes petites coses, petits detalls, com les floretes humils i senzilles que esmalten el verd dels camps, omplen els ulls i el cor de bellesa.
ResponEliminaLes floretes són una meravella i una filigrana.... boniques, molt!
EliminaMirant el terra es troben bolets, mirant el terra s'arriba als cims.
ResponEliminaI tant que sí!!! mirar a terra a la muntanya, sempre és genial!
Elimina