Desplego els colors, un cop més,
sobre la nostra taula ben polida.
Potser el groc se't fa massa lluent
i el vermell el veus massa insistent,
però són aquests colors, els que m'estimo.
Si tu em dius blau, de campanetes del camí
o el verd del camp o el torrat de les fulles.
També vindré a tastar els nous matisos.
Crida'm...
i treu aquest gris, indefinit, del no-temps
i treu, aquest gris, difuminat, del no-lloc.
Crida'm...
Fora grisos. Els grisos no m'agraden ni a l'hivern.
ResponEliminaFora grisos, sobretot en el seu sentit més metafòric...
EliminaDes del no-res s'apleguen
ResponEliminaDels no-mots també en surten...
Eliminaposem-hi color que el gris no ha estat mai un color alegre encara que el vulguin posar de moda
ResponEliminaVisca els colors!!!
EliminaSón temps per al país en què ens calen molts colors, formant un ram que ho lligui tot.
ResponEliminaI els grisos… això és d'una altra època, no?
Ha, ha, ha... Els grisos són d'una altra època, que tots voldríem més remota del que és realment és...
Eliminaels grisos son apagats i tristos. Em de posar color a les coes, a la vida..
ResponEliminaForça color...
EliminaAquest poema està il·luminat per l'arc de Sant Martí.
ResponEliminaGràcies, Xavier, per veure'l il·luminat...
EliminaEl gris serveix perquè hi destaqui el groc i el vermell, com una imatge destaca enmig d'un poema, i un passatge brillant en un llibre.
ResponEliminaPerò s'hi ha de posar: el groc, el vermell, la imatge, el passatge brillant...
EliminaM'agrada més el blanc que el gris, però tots fan servei
ResponEliminaÉs metafòric, Loreto... I malgrat tot tens raó, potser dins de la metàfora també fa el seu servei, millor si no ho inunda sempre tot...
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaJo potser hi posaria una mica de verd més fosc, el color del prat...Llàstima que al ram de la finestra bonica, li falta el groc...
ResponEliminaBon vespre