Sota el cel clar d'hivern,
ens agrada recórrer els nostres camins.
Hi ha una pertanyença mútua,
entre la terra i el nostre cos,
entre els pobles de campanars i xiprers,
i aquesta ànima que gaudeix del vagareig.
Entre aquest mar que banya platges i viles
i aquest nosaltres, que batega compassadament amb ell.
"Gaudir del vagareig..."
ResponEliminaUn altre propòsit per l'any que comença.
Pintar aquarel·les com aquesta... un propòsit per al 2020
Un bon propòsit, Xavier!!! Gaudir de badar i mirar és una molt bona cosa.
EliminaI pintar aquarel·les només falta posar-s'hi i tenir-ne ganes i passar-s'ho bé. Si no,ta,poc no cal.
Vagarejar no sona gens malament...
ResponEliminaBon any pintora...
Ma'agrada que soni bé, doncs, Joan... recórrer i mirar amb els ulls ben oberts.
EliminaBon any, viatger1 (roda-soques, deien a casa als que els agradava voltar)
Una pertanyença mútua molt bonica, Carme. Que ha inspirat poema i tan bella aquarel·la. Quin goig, passar pel teu blog!
ResponEliminaLa nostra terra i nosaltres, nosaltres i la nostra bonica terra.
EliminaD'aquest mar, que també hi és.
ResponEliminaGràcies!
Sempre a prop, el mar... Gràcies!
EliminaSi del viatge en guardes el pas, el dibuix, el poema i el record, ets una persona molt afortunada. Que així sigui et desitjo per llarg temps, Carme.
ResponEliminaNo hi ha millor manera de recordar, Olga, que escriure i dibuixar. Allò que he escrit ho recordo molt millor,a nivell de sensacions i d'emocions, allò que he dibuixat em queda gravat al cervell com una imatge.
EliminaGràcies, Olga!!!
M'agraden aquests poblets amb xiprers al costat de campanar, sembla que juguin a veure qui arriba més cel amunt i potser des de l'alçada contemplen aquest mar que també tenim a la vora...
ResponEliminaAh , i a mi m'agrada mandrejar, però això de pintar aquarel·les, no se'm dona pas bé! Per això tenim les teves , per admirar-les.
Petonets.
Jo volia dir "vagarejar" amb l'altra accepció del diccionari: voltar, rondar, sense massa planificació prèvia, badar, mirar... clar que mandrejar tampoc està malament...
EliminaUna abraçada, M Roser.
Subscric tot el que dius, aquesta relació tan íntima entre el batec del cor i el camí. M'agrada el poema i la imatge i tota aquesta col·lecció de moments que convida a passar-hi una estona. :-)
ResponEliminaBenvinguda a la meva col·lecció de moments, Mercè. En fa feliç que puguem coincidir dins del batec dels versos. :)
Elimina"Hi ha una pertanyença mútua,/ entre la terra i el nostre cos": per això amb la primavera la sang s'altera.
ResponEliminahe,he, he... deu ser per això!!!
EliminaPreciós...
ResponEliminaSegueixo sent molt fan de les teves aquarel·les :-))
Gràcies, Assumpt. Em fa il·lusió que t'agradi!
Elimina