dimecres, 5 de novembre de 2008

Fa deu anys

Ja fa deu anys, que el 5 de novembre, vas decidir deixar el llarg patiment enrere i marxar.

Ens vam quedar tots, com consolats de saber que s'havien acabat tots aquells anys de no estar bé.

I la veritat és que no acabava de saber ben bé quan era que t'havíem perdut i per això vaig escriure aquell poema, ara fa deu anys.





La vida t’ha deixat a poc a poc,
tan lentament...
que no sabrem mai
quin va ser el moment
que vas deixar de ser entre nosaltres.

Quan la vida et va canviar inesperadament
i tot se’t va enfosquir tan de sobte
que vas anar oblidant-te
de lluitar per tu,
encara eres tu , mare?

Quan tot dins del teu cap
s’embolicava tant
i ja no veies el món,
sinó que ho barrejaves
tot amb els teus malsons.
Potser encara hi eres, sí,
però semblava que ja no eres tu, mare.

Era quan feinejaves
sense cansar-te mai,
i sense parar mai,
mirant de complaure tothom:
els grans i sobretot els petits.
Quan cantaves cançons
prop del llitet
que hem anat ocupant
per rigorós ordre cronològic
tots i cadascun de nosaltres: fills i néts.
Quan ens aplegàveu a tots
tu i el pare tan sovint com podíeu
sense cap por de la feina que donàvem
Quan telefonaves sense oblidar mai
cap sant, cap aniversari
i també cada tarda de diumenge
per escurçar distància.

Com aleshores et vull recordar.
perquè, realment,

aleshores sí que eres tu, mare. Nov.1998

Després d'aquests deu anys, i els d'abans que t'anavem perdent de mica en mica, encara hi ha tantes coses per les que et trobem a faltar. La vida va canviar absolutament al voltant nostre i tota la família també. No sembla la mateixa famíla que tu aglutinaves d'una manera tan natural. I sempre em sembla que t'he recordat massa poc en veu alta, que he parlat massa poc de tu, per fer-ne memòria als que no et van tenir durant tants anys com jo. Però sé que encara em queda molt temps per a posar-hi remei. Parlaré de tu i cantaré les teves cançons al Guillem, perquè arribis així una mica més lluny encara de nosaltres.

28 comentaris:

  1. Ja veig Carmé que aquest dia també et porta records dolorosos.Tu deu anys de la mort de la mare,Jo tres anys de la mort del meu estimat company de vida.Ens el va robar un infart sobtat als 58 anys.
    M'ha emocionat tant aquets post.Només puc dir-te que per mi ès una molt grand mostra d'amor.
    Canta .... bonica,canta al Guillem i fes que estimii coneixi desde la llunyania.
    Una abraçada i com sempre gràcies per compartir .

    ResponElimina
  2. Recordar sempre està bé, i tenir aquests sentiments després dels anys, demostra que era una persona per recordar. Però què dir, no, una mare. És trista la història, però maco el record, i està bé que la vulguis fer viure amb les paraules i amb les cançons, perquè aquells que estimem sempre estan una mica amb nosaltres.

    ResponElimina
  3. Espero que despres de la marxa trobesis somriures..

    ResponElimina
  4. Una besàvia... que estaria orgullosa del petitó.
    Canta-li al teu nét el que li hauria cantat ella. I parla-li d'ella.

    Una abraçada, Carme.

    ResponElimina
  5. Estic segura que Gillem la coneixerà mitjançant les teues paraules.

    ResponElimina
  6. Nina...
    Les llàgrimes...
    Bé. Ara ho entenc.
    No et diré el que saps.

    Un petó dolç.
    Una abraçada

    I amb permís, uns mimitus..

    :¬)***

    ResponElimina
  7. No et puc dir res. No en sé de consolar. Però sóc un expert en abraçades. Llàstima la distància. Algun dia...

    ResponElimina
  8. Quan s'estima a algú proper s'estima... i mai s'oblida, cosa que demostra la qualitat humana oi... en temps de crisi humana demostrem com el nostre cor batega pels demés, molt maco Carme.

    ResponElimina
  9. Es nota que el poema està escrit amb el cor.

    El 24 de novembre farà 9 anys que es va morir el meu pare. Quan passen coses,... meves, de la família, dels amics, ... del món (com la victòria de l'Obama)... sempre penso que n'hagués dit ell.

    ResponElimina
  10. M'ha impactat molt aquest post, carme. Saps? El podria subscriure tot, exactament igual, per la meva mare, només que no serà fins a finals de gener que els farà els 10anys. Però tot hi coincideix. M'has emocionat molt.
    Un petó, maca!

    ResponElimina
  11. a mi també m'ha emocionat l'escrit.

    M'he quedat atrapada en el fet de sentir-se consolat pq la mort s'emporta el patiment.

    També m'ha deixat pensativa el pensar si recordo prou amb veu alta. Diria que no, però potser pq ho prefereixo. I com dius tu, sempre hi ha temps per fer-ho.

    Una abraçada...

    ResponElimina
  12. Carme, t'acompanyo en el sentiment. El que has escrit és molt maco i molt dolç, i ja voldrien moltes mares que els seus fills les recordessin així... Les teves paraules son tendres i transmeten emocions que pocs son capaços de fer arribar... Has remogut alguna cosa dins meu.

    Carme, diuen que ningú mor mentre continua en el record.
    Gràcies per compartir-ho amb nosaltres.

    ResponElimina
  13. Quin record més maco per la mare... i, ja veus, han passat deu anys i en parles, en parles amb veu alta ara, amb nosaltres i amb el petit Guillem :-)
    Un petó ben fort!!

    ResponElimina
  14. Carme, la malaltia els roba els records, però no les emocions.

    Quina importància té un nom que no recorda si quan et veu fa un bot d'alegria?

    Ara tu estàs recuperant aquells records que ella es va deixar pel camí.

    ResponElimina
  15. Núria, gràcies per compartir a tu també. Una abraçada ben grossa en un dia com avui.

    Xexu, el record se'm fa cada cop més indispensable, cada cop menys dolorós també, però és una necessitat de tenir i mantenir les coses que ens han deixat.

    I tant que n'he trobat de somriures, Striper, molts i molts, que una cosa no treu l'altra.

    Arare, estaria encantada de ser besàvia, la família i els nens era el que mé s li agradava del món. Un petó.

    Noves Flors, intentaré que la recordin els meus fills i que la conegui una mica el Guillem.

    Barbollaire, doncs mira, com que no crec que sigui abusar, ja que m'ho ofereixes tu mateix, m'ho quedo tot: el petó, l'abraçada i els mimitus.

    Doe, vinga l'abraçada virtual!!! Així m'agrada!

    Gràcies, Cesc, l'estimació mai no es perd del tot, malgrat el temps, encara queda...

    Teresa, a mi em passa mateix amb tots dos, el pare i la mare, eren tant diferents! sempre penso en què diria l'un en alguns moments o en què diria l'altre en uns altres.

    Rita, no sabria explicar per què, però sentir que algú té les mateixes experiències és una mena de consol, de companyia. De cop penso: segur, doncs, que ella sap de què parlo exactament. I somric amb complicitat. Gràcies. Una abraçada.

    Bruuixoleta, saps, després de sis anys d'anar pedent facultats i de veure que la sev a relaitat ja noe ra la imatge que tots teniem d'ella. Quan va morir, vaig proposar-m'ho expressament: he de refer la seva imatge, no em puc quedar amb la malaltia, vull tenir la seva de debó de quan era ella, per a mi, pels meus germans, pels meus fills. I va ser una autopromesa i sempre em sembla que l'he complert massa poc. Que encara havia de ser més.

    Ostres, Assumpta, gràcies, tens raó, en parlo, i quan m'hi poso no pararia. Un petó.

    ResponElimina
  16. Sembla estrany, eh? Deu anys, Carme, i no s'obliden els pares... què et puc dir que no m'hagis dit tu? Un petó, des de l'altra banda vull que et sentis estimada, reina.

    ResponElimina
  17. Diuen que les pèrdues més doloroses són les de una mare i un fill. Sincerament, ara mateix no m'ho puc ni vull imaginar...

    Una besada ben forta, Carme!

    ResponElimina
  18. hOla Carme, no sé si el poema és adient o no, en tot cas en llegir-te i sentir-te m'ha vingut a la memòria...

    Sembra sempre el bon record de la teva mare, sempre en floriran flors.

    Una abraçada.
    onatge


    Presoner/a d'Alzheimer.

    El mal ve sense avisar i se'ls menja l'enteniment.
    Passen de grans a petits com si fossin nens.
    Perden saber fer el gest de pentinar-se,
    rentar-se la cara, cordar-se la brusa,
    caminar com feien des de fa tant de temps.
    Però no, el mal els roba l'enteniment.
    Perden la noció del temps, no saben
    si han menjat o si passen gana.
    No saben si es dia o si és nit.
    Et miren i somriuen com si fossin nens.


    Un mal que se'ls menja la vida en vida...
    Poden viure anys i panys però la malaltia
    se'ls ha menjat la identitat, com si les seves arrels
    haguessin perdut la terra, i ara el fruit és incert.
    Perden la seguretat de posar els peus a terra.
    Perden la consciència de vida i de viure.
    Et miren i no et reconeixen, perden el dibuix
    de tot record, tot esdevé vell i empolsegat
    al sembrat de la memòria. Perden el traç
    de tots els camins, els fets i els no fets.


    Perden el gest de tot gest. La persona queda
    embolicada amb una vida de cartró.
    Et miren amb el somriure de la intemporalitat.
    Com si quedessin ofegats en el propi record.
    No saben si respiren o sospiren. El mal
    amb tota la seva força s'ha fet amo i senyor...
    Perden el cap com si se l'haguessin deixat en algun lloc.
    Ja no saben de la bellesa d'una flor,
    ni de la caiguda dels seu pètals.


    Es miren al mirall i no és que
    no es reconeixen, és que no veuen res.
    Fins i tot perden la sensibilitat del dolor.
    Ja no poden reconèixer una carícia.
    És com si baixés la guillotina
    i tallés tot el seu passat...
    De cop ja no són ni grans ni petits.
    Dia a dia un ésser humà queda enterrat en vida.
    Perden la capacitat i la riquesa del diàleg.
    Només et miren i somriuen, i de vegades ni això.


    En la tarda dels temps queda enterrada
    una vida. Enterrada en una capsa
    que mai més no es podrà obrir.
    Desigs i neguits tot s'ha esborrat per sempre.
    Indiferents a si plou o fa sol...
    si fa fred o calor, si es diumenge o divendres.


    Quan quedem presoners d'aquesta malaltia
    no som ni ratolins de laboratori.
    Podríem dir que el mal s'apodera de la
    nostra vida fins i tot de les nostres constants vitals...
    L'avi l'àvia queden petrificats en una estampa
    de temps; de tot el que havien,
    havien perquè malauradament ja no són...
    I cada dia més petrificats, més de paper.
    I passat el temps del temps moriran
    sense saber-ne el perquè.
    Cap malaltia no és bona
    però aquesta ens ho roba tot...


    onatge

    ResponElimina
  19. L'Esther de Camprodon.6 de novembre de 2008 a les 17:13

    Tu tens una col·lecció de records, i jo tinc una col·lecció de grans persones que estimava i ja estan a l'altra banda. M'ha emocionat veure la foto d'una d'aquestes persones. Vaig tenir la sort de conèixer-la, la vaig estimar com si fos una tercera àvia, i sé que estava orgullosa de tenir una filla com tu. Un record per a ella i una abraçada per tu, 10 anys després.

    ResponElimina
  20. Supose que mai no estem preparats per perdres els punts neuràlgics de la nostra existència. Supose també que res no sembla autèntic després de perdre'ls. Puc comprendre el que suposa caminar per la vida amb absències tan grans: ser dins d'una mena de ficció. Afortunadament ens queden les paraules (en contes i en cançons) i amb el seu so s'hi fan presents totes les ànimes i totes les forces que ens ajudaren i ens feren com som. Hi ha tant de nosaltres en les persones que estimem de veritat que no podem evitar buidar-nos una mica amb la seua marxa definitiva (?). Una sincera abraçada.

    ResponElimina
  21. el poema és preciós, pq està fet al 100% amb el cor. força epr moemnts que poden ser dificils, però espero que només recordis d'ella allò que et faci somriure.

    i si!!! molt important que puguis transmetre coses sobre ella... qui som si no allò que queda dins dels que ens estimen?

    ResponElimina
  22. Carme,

    Tants sentiments, tantes llàgrimes, tants mots compartits, fan que em senti a prop, molt a prop teu sobre tot en dies com aquets.

    Una fortíssima abraçada d'aquelles màgiques, que arriben a traves de la pantalla.
    Petons,
    Anna

    ResponElimina
  23. Escriu la seva vida, Carme, tot el que recordis. I un dia li llegiràs al Guillem com si fos un conte, i així no es perdrà mai.

    ResponElimina
  24. Gràcies, Zel, i tant que em sento estimada! Un petonàs.

    Caterina, no cal pas que t'ho imaginis, les coses vénen quan vénen... Una besada per a tu també.

    Onatge, és ben bé així com dius, identifico totalment les teves paraules amb l'experiència viscuda amb la meva mare. I al final quan ja fins i tot el somriure és rar o inexistent un, sol esboç o intent d'aquest somriure et dóna una espurna de felicitat. S'ha de recuperar la imatge d'abans, la de veritat.

    Esther, trobar-te aquí sempre em dóna una alegria. Les nostres famílies sempre han estat molt a prop. La teva àvia Remei sempre deia, és com si fóssim família. Diu que les famílies no es trien, però aquesta, la teva, crec que l'hem ben triada. Una abraçada molt forta.

    Josep Manel, no és només que sembli que tot canvia a causa del buit que ella va deixar, i més tard el meu pare també. Es tracta també de les coses que realment han canviat. Els quatre fills que li responíem tots a una per les seve s convocàtories familiars, dinars i festes, ara som quatre individualitats que costa de posar d'acord per fer alguna cosa conjuntament. I sortosament en tenim gane s i continuem buscant les ocasions, però costen un piló de trobar.

    Mercè, bonica, gràcies per les teve s paraules. Transmetre les seve s coses és el que em vaig proposar... ho faig tant com puc, tant com sé.

    Anna, i ben màgica que la sento la teva abraçada! I forta!

    Laura, no sé si sabré fer-ho. ja m'agradaria!

    ResponElimina
  25. Cantar a l'enyor, compartir-lo amb naltros... gràcies Carme. Una mare única, una filla emotiva, un cant preciós! Una abraçadeta per donar-te escalfor en moments d'enyorança!

    ResponElimina
  26. Hola Carme,

    Tremendament emocionant. De tot el que dius, una cosa m'ha cridat l'atenció. El poc que parles d'ella en veu alta. A mi, em pasa algo semblant amb la meva àvia. Més molt dificil a vegades.

    Una abraçada

    ResponElimina
  27. Doncs sí que dónes escalforeta Cèlia, tu sempre en dónes.

    Sí que és difícil Horabaixa, la vida que portem a vegades no ens deixa trobar el moment adequat.

    ResponElimina
  28. Abracem els anys, abracem els records. Abracem la mare.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari