- Em preocupa fer anys, cada any que compleixo, passo un mal dia d'aniversari per aquesta raó. Em preocupa la malaltia, la mort.
- Quants anys tens?
- 20.
- I et preocupa tenir-ne 21?
- No, em preocupa tenir-ne 60... i mirar-me al mirall i no agradar-me.
- Estàs mirant el futur amb els ulls del present.
-Què vols dir?
- Ara estàs bé, com estàs?
- No, no estic contenta ni satisfeta amb mi mateixa.
- I penses que als 60 anys estaràs igual, però amb la bellesa perduda i que no et quedarà res.
- Sí més o menys.
- Però no és cert, als 60 anys hauràs viscut moltes coses que t'ompliran la vida.
- Sí però no sé si seran suficients.
- Comença a viure el teu present.
Això de posar un 2 al davant es veu que els traumatitza molt. I després, el 3... i el 4 (quan arribes als "anta" el trauma ja és total)
ResponEliminaI malgrat tot, quina sort, poder arribar a fer molts anys, quin goig poder-ho explicar!
Un petonet!
Para mí cumplir años es una sorpresa y una alegría.
ResponEliminaHace diez años que me miro al espejo y no me gusto,pero reviso mi vida y agradezco la oportunidad de haberlos vivido.Todo es relativo y todo,todo puede ser peor...o mejor.Un abrazo.
Guaita, això parlava ahir el vespre! De petita quan veia una persona de quaranta era molt gran! (una vella, vaja!), bé ara penso que no em veig de cap manera amb seixanta...
ResponEliminaNo voldria tornar a començar (quina mandra l'adolescència), però vaig pensar que calia educar bé els fills perquè entenguessin que la closca que ens acull, el cos material, l'hem de cuidar força per a tenir salut i embolcallar bé el més important, el que hi ha ben endins i dona ordres, i sent i té consciència... i aquesta consciència dona les ordres per a la supervivència!
Ep! Si és el teu aniversari, MOLTES FELICITATS! Bufes el pastís?
El present minut a minut , hora a hora...
ResponEliminaBon final, comença a viure el present i endavant :) o sempre estarem lamentant oi..
ResponEliminaÉs el teu aniversari, Carme? :-)
ResponEliminaPer si un cas... Felicitats!! :-))
Doncs jo diria el mateix que la Tere... a mi m'agrada fer anys, m'agrada celebrar els aniversaris... no m'agrada tenir canes ni arruguetes (ai!!) però és inevitable... :-)
És increïble com alguna gent menysprea el present i desaprofita tan poc la seva vida. I a sobre, gent tan jove, amb tanta vida i tantes possibilitats per endavant. Jo crec que això és una mena de síndrome que afecta a la gent, no és massa normal. Si no t'agrada el que veus ara, tens tot el temps del món per canviar-ho. Quines obsessions.
ResponEliminaA totes les edats hi ha coses que valen la pena ser viscudes. No podem estar patint als 30 per quan en tinguem 60 i als 60 per quan en tinguem 80... Aprofitem el moment, això serveix per a qualsevol edat.
ResponEliminaHOLA A TOTS I TOTES!
ResponEliminaNo, no, no faig anys i molt menys 21... je, je ...
I jo estic encantada de fer anys. Em sento millor amb el temps. I no he sentit cap trauma ni cap crisi per qüestions de l'edat.
Penso com la Tere, que està bé haver viscut els anys que ja hem viscut, i com en Xexu que això són obsessions. I em sembla increïble que aquestes neure s de l'edat comencin tant aviat.
Les felicitats us les accepto totes, encara que no faci anys, fins l'any que ve. No cal pas desaprofitar-ne cap.
Viure el present... sense oblidar el passat... i mirant cap al futur.
ResponEliminaCarme estimat, sembla tan bo, la meva foto!! Gràcies!! L'ocell famolenc pobre quan hi ha tanta neu.
ResponEliminaNo he tingut una crisi d'edat, totes les altres classes sí.
Ara quan tinc un blog de casualitat
sóc feliç que en tinc un 6 davant del meu zero!
Vostè els amics catalans m'han fet creatiu i ple d'energia.
Naturalment ajuda que sempre he estat pueril!!!
Bona nit! Petons primer!
Per circumstàncies que aviat us explicaré, jo també estic reflexionant aquests dies sobre el tema. I sincerament, malgrat les arrugues em sento il·lusionada, sensible i impressionable com quan tenia 20 anys, i amb una experiència que ajuda molt. Estic cintenta de viure i de la meva vida. Penso que no es pot demanar més. TERE: Por qué dices que no te gustas? No digas eso, por favor! Hoy te dedico los besos especialmente a ti.
ResponEliminaun dia el gatet gran estava disgustat per no entendre com no podia coincidir el que volia "fer" amb el que era "capaç" de fer;
ResponEliminali vaig preguntar si recordava quan començava a pujar i baixar esglaons... evidentment, no n'era conscient i li vaig explicar com jo ho havia viscut...
no el vaig fer més capaç de res, però em sembla que va "pensar" en una altra dimensió del temps que no havia tingut en compte...
ara, amb 10 anys, encara és molt maldestre...
Jo tornaria a ser jove sabent el que ara sé. Sinó, no.
ResponEliminaNo estic disposat a tornar a passar per tot el que vaig passar.
De tota manera, l'única cosa que tenim és el present, l'experiència del passat i un futur incert. De jove i de gran.
Hola Carme,
ResponEliminaGràcies pels teus comentaris !!!.
Jo he descobert el teu blog per mitjà de "te la ma maria", i ja veus ... m'he fet seguidor !!!
Espero que t'agradi el meu.
Un petonàs
JORDI
Montse, Quina sort! poder ser una àvia tant eixerida com tu, posis el número q ue posis! I poder-ho explicar com tu fas!
ResponEliminaTere, Laura te pide que no digas que no te gustas y tiene razón en hacerlo, pero yo te entiendo, porqué durante algun tiempo también me pasó a mi. Como puedes imaginar el tiempo no me ha mejorado fisicamente, pero hace años que ya no lo pienso o no lo siento. ¿Será que te llevo un poquito de ventaja en años y yo ya me he acostumbrado?
Cèlia, I tant que bufaré el pastís, d'aquí un parell de mesos. Són temes importants per a plantejar-se hi ha gent que ho passa molt malament per aquesta mena de coses inevitables.
Striper, segur que tu saps com fer-ho.
Gràcies, Cesc, sempre endavant, i tant que sí!
Assumpta clar que sí, a fer anys i a disfrutar-los! Les arruguetes tampoc són importants.
Xexu, jo tampoc ho trobo massa normal, però és bastant habitual.
Totalment d'acord Noves Flors, millor no sabria dir-ho.
Víctor, per descomptat que s'ha d'aprendre del passat, i s'ha de tenir projecte s de futur. Tot a la mesura justa.
Merike, estimada, em vas donar permís per a les teve s fotos i ja veus, com les aprofito! Gràcies altre cop He mirat el fotolog, ja em vaig registrar fa dies i no hi ha manera de saber deixar-te un comentari... a vegades tinc tan poca traça!
Laura, espero, amb ganes això que ens explicaràs! Jo potser més i tot, més sensible, més impressionable, més emotiva, que als 20 anys, que la timidesa em feia posar algunes barrere s més del compte.
Gatot, és bonica la teva història del gatet, segur que li va servir, com a tots ens ha de servir pensar que res no queda aturat, que tot canvia, per bé o per mal, i tornarà a canviar per mal o per bé...
Joan, sí, sí poguéssim endur-nos la experiència, per què no? com una segona oportunitat...
Avui arribo un pel tard .Potser son els cinquanta i tants .. que frenen la marxa.
ResponEliminaJo visc el present,i axins crec que tothom hauriem de fer ,el passat ja no el podem arreglar el futur encara no arrivat i és el present que vull gaudir.
Un petonas per tots.
Tinc una feinada ,anant seguint els blogs, de mols dels comentaristes del teu, Carme. Gràcies per compartir. Nuria.
JordiJatu, gràcies per venir, ja ens anirem llegint. M'interessen els teus temes.
ResponEliminaNúria, la feinada (que a mi em va creixent i creixent) de llegir blogs la comprenc perfectament. No hi ha pressa. cadascú al seu ritme i al seu aire. Petonets i gràcies a tu per voler compartir les meves coses.
M'ha agradat molt aquesta conversa. M'agradaria poder escoltar-ne més.
ResponEliminaBé, David, és una idea, sempre es poden continuar les converses, si cal. Gràcies.
ResponElimina