l'enyorança de la meva vida.
L'enyorança d'un paisatge,
d'un indret,
d'un moment,
d'una persona...
I l'enyorança s'ha convertit,
poc a poc,
en una enyorança
tendrament anònima.
De tants paisatges,
de tants indrets,
de tants moments,
de tantes persones...
i sovint, de res en concret.
Però ella persisteix
en acompanyar-me.
en acompanyar-me.
L'enyorança forma
ResponEliminapart de nosaltres.
De vegades ja som
engendrats d'enyorança.
Enyorem la primera carícia,
el primer petó, l'amic,amiga
que va emprendre el llarg
camí sense voler...
Enyorança d'un ahir recent,
d'un somriure, d'una mirada,
d'un vent que ens va ser portador.
Jo sóc enyorança
i l'enyorança va amb mi.
Ni vull que m'abandoni
ni li vull tancar la porta.
Potser si no tingués enyorança
voldria dir que ho tinc tot,
i no vull tenir-ho tot,
vull tenir enyorança.
Salut Carme.
onatge
I que millor companyia que l'enyorança? Sort que tenim bons records per poder-los enyorar.
ResponEliminaUn petó, maca
També és un sentiment habitual en mi.
ResponEliminaEnyoro una persona anomenada Carme:-) Petons!!!
ResponEliminaL'enyorança pot ser una sensació que et refresca l'ànima i pot ser un dimoniet que et punxa els ulls, fent-los plorar.
ResponEliminaEspero que sigui del primer tipus la teva.
Com fas els dibuixos? Tinc curiositat.
l'enyor... és un estat?
ResponEliminaun refugi? un esclat?
petons de diumenge!
Crec que aquesta enyorança s'ha convertit en el record del què va ser un fet o qualsevol imatge, com dius, un paisatge... que propera em sona aquesta enyorança...
ResponEliminaSi ens porta sonriures de tant en tant benvinguda Enyorança.
ResponEliminaL'enyorança és la meva companya,
ResponEliminadesde fa temps.
Tampoc la vui allunyar del meu costat.Peró m'agradaria saber controlar-la .A vegades és com un cavall desbocat que apareix al sentir
una musica,unes paraules .
Avui ja enyorava els colors i moments.
Onatge.. precioses paraules.
Gràcies per compartir.
Gràcies, onatge, per aquestes paraules que em fan sentir acompanyada en la meva enyorança.
ResponEliminaMolts i molt bons records, Albanta.
Compartim-lo doncs, Noves Flors.
Gràcies, Merike, sóc aquí i mjo et sento sempre molt a prop.
Doe, els dibuixos els faig a vegades amb el Photoshop i a vegades amb el Paint, depèn de l'ordinador que utilitzi. I amb el ratolí.
Cesc, com diu onatge, hi ha gent que ja som engrendrats d'enyorança.
Striper, crec que ja no sabria viure sense ella.
Núria, els teus motius són molt més contundents que els meus, per enyorar. Una abraçada ben forta.
Ai! Gatot, que anant amunt i avall dels comentaris m'he passat de llarg. Doncs m'agraden les teves preguntes i crec que podria ser les tres coses: un estat, un refugi i un esclat, per torns o bé tot a l'hora.
ResponEliminaHola Carme,
ResponEliminaTremenda l'enyorança. Molt maco el poema.
Sovint et llegeixo en altres blogs. No sé com he trigat tant en entrar en el teu.
Una abraçada
Benvinguda Horabaixa, jo tampoc he entrat al teu blog, ara hi passo... gràcies per la visita i el comentari.
ResponEliminaJo ja ni intento allunyar l'enyorança de la meva...
ResponEliminaI el que em fa por és que si alguna vegada, per mil voltes que dóna el món, pogués retornar allí d'on m'enyoro, seria tot tan diferent que...
... potser és millor enyorar :-)
No sé si és possible enyorar allò que no has vist o fet, o si hi ha una paraula millor que enyorança per definir-ho, però a vegades hi ha vivències que no has tingut i en canvi desitges dolorosament, com si les haguessis tingut a l'abast i les haguessis perdudes. Uf, potser m'he complicat massa intentant explicar-ho! Petons.
ResponEliminai potser si no hi fós, enyorariem l'enyorança...
ResponEliminaI és que hi ha moltes coses que trobem a faltar, i el poder recuperar-les fa que l'enyorança sigui una bona companya, i un bon motor.
ResponEliminaL'enyorança és un sentiment maco, mentre no faci mal. Com tantes altres coses, amb mesura fan de bon pair.
ResponEliminaAssumpta, és que no cal pas intentar-ho, crec que no hi ha res a fer. I pel que fa als llocs, com tu molt bé dius, canvien tant que els enyoro com eren abans, encara que pugui anar-hi. És com si fossin llocs diferents. I n'hi ha alguns que prefereixo no tornar-hi i guardar el record net de com eren quan em van aghradar tant.
ResponEliminaLaura, ho has explicat èrfedctament bé, i jo conec exactament aquesta sensació que dius, enyorança del que no has conegut mai i desitges conèixer... mentre no e s converteixi en recança que pot fer mal, també pot ser bonica.
Bruixoleta, segurament seria tal com tu dius, som capaços d'enyorar qualsevol cosa, fins i tot l'enyorança.
Xexu, tens raó, tu ens dónes una vessant ben positiva i creativa de l'enyorança. El motor de buscar allò que necessitem.
Amb mesura, sempre el camí del mig acaba sent el millor. Gens d'enyorança seria una mena de fredor, massa enyorança podria fer mal. Amb mesura, i tant que sí! Buscar aquesta a mesura ha estat per a mi una feina interior força agradable.
Fes servir l'enyorança per no oblidar, però que no es converteixi en una barrera...
ResponEliminaUn petó
L'enyorança és un brodat de la nostra ànima!
ResponEliminapetons!
Tens raó, Neo poeta, procurarem que no sigui una barrera.
ResponEliminaQuina frase més preciosa, Cinzia! gràcies bonica.
Jo sóc molt enyoradissa, en canvi, el meu company no ho és.
ResponElimina- No m'enyores quan no hi sóc? -li pregunto.
- I si t'enyorés, t'estimaria més? -em respon.