L'aigua ens retorna,
sense fer-ne esment,
aquesta claror de sol.
I aleshores,
els grocs són més grocs
a la vora de l'aigua.
Dibuix i poema inspirats el el post
_____________
de sensacions tremoloses
__________________
Striper ha dit...
I ens regala la seva musica...
I ens regala la seva musica...
__________________
Joan Grau ha dit...
El riu de la vida.
El riu de la vida.
A la tardor
els grocs vora l'aigua
i la claror del sol.
__________________
zel ha dit...
sí, tremolen els grocs a l'aigua
sí, tremolen els grocs a l'aigua
i els grisos la fan falsament tèrbola....
_____________________
Carles Casanovas ha dit...
L'aigua cau sobre la meva teulada,
L'aigua cau sobre la meva teulada,
un brogit de llàgrimares
sona en el meu terrat.
Cortines d'aures,
traspassen el meu Rocar
i el silenci de les canaleres
cau, mentrebuido els cubells
de la meva aura.
______________________
barbollaire ha dit...
"Llera i riba
per l'aigua del teu cos.
Emmirallant-me en ell,
els colors brollen
de les espurnes
dels llavis a la pell."
______________________
enmarcat en canyars i tamarits,
el sol hi brilla al descobert,
la luna si pentina per la nit...
Anton.
l'aigua es com un mirall de sensacions tremoloses
ResponEliminaTots sou uns cracks, les vostres paraules porten tranquil·litat i belles paraules...
ResponEliminaI ens regala la seva musica..
ResponEliminaEls reflexos del sol a l'aigua són una de les coses més maques de veure :-))
ResponEliminaA mi m'agrada emmirallar-me a l'aigua...Hi veig diferents contorns, menys perfectes...
ResponEliminaEl riu de la vida.
ResponEliminaA la tardor
els grocs vora l'aigua
i la claror del sol.
sí, tremolen els grocs a l'aigua i els grisos la fan falsament tèrbola...
ResponEliminaL'aigua cau sobre
ResponEliminala meva taulada,
un brogit de llàgrima
ressona en el meu terrat.
Cortines de aures,
traspassen el meu Rocar
i el silenci de les canaleres
cau, mentre
buido els cubells
de la meva aura.
quan la llum del sol es refelxa en un mirall d'aigua els colors prenen vida, és veritat :-)
ResponEliminaSer aigua és ser sensibilitat pura, lliscant i esmunyint-se pels racons amb soroll de cristall, prenent les formes del món sense deixar la pròpia essència... una mica com tu mateixa, Carme. Petons.
ResponElimina"Llera i riba
ResponEliminaper l'aigua del teu cos.
Emmirallant-me en ell,
els colors brollen
de les espurnes
dels llavis a la pell."
Petonet dolç, nina
:¬)*
Gràcies, Laura, no crec que mereixi aquestes teves paraules, però m'afalaguen. petons.
ResponEliminaBarbollaire, moltíssimes gràcies pel teu poema, em sembla preciós. Petonets també.
Sí, i l'aigua s'emporta tot allò que ens ha fet mal. I aleshores, tots els colors són més vius vora l'aigua.
ResponEliminaDedicat a les llàgrimes.
Quin regal més bonic! Gràcies
ResponEliminaEl riu, mirall etern
ResponEliminaenmarcat en canyars i tamarits,
el sol hi brilla al descobert,
la luna si pentina per la nit,...
Anton.
Menta fresca, d'acord doncs, dedicat a les llàgrimes, que se les endugui el riu i ens quedem amb els colors.
ResponEliminaJesús, una abraçada.
Rebaixes, t'afegeixo ala llista