Camins perduts
que la neu amagava.
Sense aturar-nos
descobríem indrets
il·luminats de blanc.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Camins que només
ResponEliminaen coneixem la drecera.
I ara tan blancs
ens enlluernen.
onatge
m'agrada perdre'm entre els camins dels poemes que vas deixant, envoltats d'uns colors tan bonics :-)
ResponEliminaOi que en Brassens era d'aquest
ResponEliminapaís ?
El blanc, la barreja de tots els colors i el resultat perfecte!
ResponEliminaA mi també m'agrada perdre'm per aquests camins...
ResponEliminaUn petó, artistassa!
Somnis d'hivern,
ResponEliminaarbres nus,
petjades a la neu.
La natura dorm.
Onatge, gràcies per tornar!
ResponEliminaBruixoleta, perdre's de tant en tant va bé.
Carles, em penso que no. Brassens era de Sète.
Cèlia, vinga! una més a la colla de les somiadores perdudes! ;-)
Joan, la neu sempre té una màgia especial. Petjades a la neu...
Gràcies a tu Carme per deixar-me entrar...
ResponEliminaUn petit secret: a la rosa dels vents n'hi ha un que sempre em porta aquí, a la Col·lecció de MOMENTS.
onatge
A vegades lo blanc tapa un forat negre.
ResponEliminaOnatge, crec que aquest regalet en paraule s que m'has fet ... me'l posaré a la barra lateral del bloc!
ResponEliminaStriper, doncs hem de vigilar on posem els peus, per no ser xuclats inevitablement!
És bo per veure una mica de neu però no molt temps! La foscor és difícil d'aguantar en el meu país, el temps curt de llum.
ResponEliminaAl final m'has fet sortir els colors a la cara. Deu ser que encara sóc sensible...
ResponEliminaGràcies.
onatge
-si pot ser "onatge" la o en minúscula. Diga-li mania, doncs sí, és una mania-.
no hi ha res com descobrir camins
ResponEliminaI tanmateix caminem sempre...
ResponEliminaSí, Merike, per aquí baix tenim poca neu i molt a més claror. I així és més bonica.
ResponEliminaA veure si me'n recordo, onatge, de no posar-te més la majúscula!
Jesús, no s'acaben mai i sempre en queden de nous per estrenar.
Montse, i que duri!
Si estan il·luminats rai... quines fotos més txules...
ResponEliminaBlanc fins el dia que,
ResponEliminael dia.
Blanc fins la fosa,
ferro que crema,
que cau en rius.
Rogencs.
Que cremen.
I baixen agafats de la mà.
Soldats.
Amor.
Quan entro al teu blog em sento orgullosa de mi mateixa :-)
ResponEliminaBé, ara m'explico, eh? I és que a la meva llista de "Blogs que m'agraden", acabo de pasejar-me per uns quants d'aquests que ens regalen fotos meravelloses, n'hi ha que ofereixen moments per a la reflexió interior, desprès n'hi ha alguns que ens comenten coses d'actualitat i ens deixen opinar, altres que escriuen històries, o que fan poesia amb les paraules... i tu fas una mica de tot això... així que tinc un munt de coses per llegir, mirar, escoltar, opinar, aprendre!! :-))
La foto que has posat a la capçalera és una preciositat i el dibuix... bé, en saps molt... no és per esquerrans, ja ho sé :-))
M'agrada llegir-vos quan escriviu poesia... i molt!... però després a mi em falten les paraules per saber-la comentar :-)) (sempre dic el mateix, però és que és així)
Cesc, sí, t'has fixat que la neu sempre dóna llum, la reflecteix, però la dóna igualment.
ResponEliminaDoe, poesia,benvinguda sempre.
Assumpta, doncs vinga, ja pots venir tants cops comm vulguis! Orgullosa de tu mateixa, em sembla genial la idea i la sensació. Un petó ben gros.
Camins amagats sota la neu.
ResponEliminaCamins retrobats quan la neu és fon.
Camins il.luminats per la claror de
la llum de l'esperança.Ah!! i sense
les pedres per enssopegar.
Fantastics els blaus de la pintura.
Grácies per compartir.
No dir-me que allà hi ha ja la neu?!
ResponEliminaAqui avui he anat al mar i aquell blancor encara que em faci gracia em fa també una mica de por!
I quan la neu es fongui?
ResponEliminaNúria, gràcies a tu preciosa, també podem aprendre a cominar per les pedres sense ensopegar-hi gaire!
ResponEliminaLliri blanc, No, no, això no és d'ara. Busco fotos per dibuixar de les que tinc guardades... però si que ja ha nevat aquest any a Catalunya! A l'octubre!
Neo poeta, descobrirem tot allò que s'amagava sota! Com si fos nou per erstrenar. Petonets.
M'ha agradat molt la gamma de colors que has triat. Ajuda a imaginar el fred del camí nevat que recorríeu... petons.
ResponElimina