L'Alba havia tingut la sort d'experimentar molts moments feliços a la seva vida.Moments amb una felicitat brillant i potent que no podia deixar-la de sentir encara que treballés, encara que anés amunt i avall i encara que es distragués amb moltes coses.
La felicitat la sentia, era allà, no li passava desapercebuda.
L'Alba també s'havia acostumat a no tenir massa expectatives, a no ser massa exigent i a conformar-se amb els canvis que la vida sempre anava proposant.
I la vida canviava, i les coses que li havien donat aquella gran felicitat també. I l'Alba continuava sentint-se feliç, d'una manera més plàcida i menys inquieta, perquè sabia on trobar els motius per a ser-ne.
Mai no havia volgut que seu benestar, la seva felicitat depengués de cap cosa massa concreta més que d'ella mateixa.
I així, se sorprenia, descobrint cada dia, com era possible enyorar allò que ja no tenia, sense entristir-se'n.
No sé per què l'Alba em recorda molt molt a tu... :)
ResponEliminaDe vegades no sé perquè passa el temps i vas coneixent coses i veus que tot va massa ràpid, espero que es situii l'Alba...
ResponEliminaSeria fantastic que tothom sapigues ser com l'Alba.
ResponEliminaSovint no cal entossudir-se en buscar la felicitat, ja que en auqest cas pot escapar-se i no ens adonem que la tenim al costat
ResponEliminaEm resulta fàcil de dir, però no tan fàcil de dur a terme aquesta filosofia de vida de l'Alba. És difícil no deixar-se portar, o no dependre d'una cosa o de l'altra, almenys a mi m'ho sembla, així que tenir una felicitat tan lliure i independent em costa de concebre.
ResponEliminaés molt tendre com pintes aquesta dona deliciosa .Qui s'acontenta gaudeix molt més de la vida. No sempre és facil però...
ResponEliminaPer com t'he conegut, tu podries ser com l'Alba!
Noves flors, mira que hi ha casualitats a la vida! eh? ;-)
ResponEliminaCesc, espero que sí. Tens raó, les coses va ràpid i tot passa volant davant nostre.
Striper, no ho sé pas, podria ser que sí o podria ser que no.
Jesús, si cal prendre's´ho amb filosofia...
Xexu, les històries ja se sap, mai no són realisrtes del tot. Sovint són com una mena de desig o d'objectiu.
Gràcies Lliri blanc!
Aquest optimisme i forma de veure la vida de l'Alba és digne d'enveja. Quantes vegades voldria ser com ella, però em costa tant!!
ResponEliminaUn petó maca
L'Alba mostra el que és una gran persona, si sabéssim ser Albes, el món seria millor...petons, estimada.
ResponEliminaÉs la clau de la felicitat.Tot ve
ResponEliminade dins...suaument, però amb força.
És un llarg aprenentatge, que es va fent al llarg dels anys i de patir i gaudir coses, però gairebé puc dir que hi estic arribant. Em falta molt poquet.
ResponEliminaSuposo que m'entens, oi Alba? ;-)
Petons, carme!
"Mai no havia volgut que seu benestar, la seva felicitat depengués de cap cosa massa concreta més que d'ella mateixa."
ResponEliminaL'Alba i jo compartim molts pensaments, però sobretot aquest, d'una manera intensíssima. M'ha agradat molt aquest post. Una abraçada per a l'Alba i per a tu.
Albanta, ens anem acostant mica en mica a allò que volem ser... sobretot si no és fàcil.
ResponEliminaEstimada Zel, jo no tinc un esperit de lluita social com tu tens, no en sé, em va gran, però crec que la contribució a fer un món milloren una o altr a mesura es pot fer també en el teu petit entorn. Un petó.
Carles, suaument però amb força, una manera curta i bonica d'explicar-ho.
L'Alba i jo t'entenem moooolt bé, Rita!
Gràcies, Laura, et tornem l'abra´çada per partida doble amb la petita gran felicitat de compartir, coincidir, entendre'ns.
L'Alba era molt intel·ligent i no s'aferrava a la felicitat sinó que s'hi topava tranquil·lament i en fruïa. Estic tan d'acord amb novesflors...
ResponEliminaL'Alba viu una vida plena de serenor... quina enveja... Que la gaudeixi ;)
ResponEliminaui,ui,ui, que l'Alba em recorda molt a la Carme!
ResponEliminaBé per ella, que ha sabut trobar allò que portava dintre!
Algunes vegades, m'agradaria tant assemblar-me a l'Alba...
ResponEliminaCèlia, doncs potse r si que intento assemblar-m'hi una mica...
ResponEliminaCrec que ja ho fa tant com pot, de gaudsir-la, Neo.
Gràcies, Montse, ja saps que les àvies han tingut temps d'aprendre moltes coses.
Teresa, i segur que altres vegades t'hi assembles prou. Tots tenim moments i moments.