Color verd, color de terra,
color verd, color de terra,
color verd, color de terra....
Infinites línies de dos colors
em defineixen el paisatge.
La terra és ben grisa
i el verd és apagat.
Taques de verd-gris en el gris
i bocins de terra-grisa en el verd.
Si jo sabés encendre
els colors del món,
tal com suco el pinzell
en aquest ocre lluminós,
potser no deixaria gens de gris
i finalment , voleu dir
que no seria també una pèrdua?
color verd, color de terra,
color verd, color de terra....
Infinites línies de dos colors
em defineixen el paisatge.
La terra és ben grisa
i el verd és apagat.
Taques de verd-gris en el gris
i bocins de terra-grisa en el verd.
Si jo sabés encendre
els colors del món,
tal com suco el pinzell
en aquest ocre lluminós,
potser no deixaria gens de gris
i finalment , voleu dir
que no seria també una pèrdua?
També hi ha d'haver ombra és cert, la lluminositat i l'esplendor, els colors vius, sembla que ens captiven més però en aquest món també hi cap el gris. M'agraden les dues cares de l'aquarel·la, transmeten estats d'ànim diferents.
ResponEliminaDues cares de la mateixa moneda! Bona nit, Sílvia!
EliminaBona pregunta. Els grisos, suposo, també formen part de la nostra vida. Talment com els negres, l'absència més absoluta de colors. Per això, a mi m'agrada passejar-me pels teus paisatges i pintures, sempre tan plenes de colors!
ResponEliminaSí, i tant potser els grisos són els dominants en la nostra vida! Gràcie s per venir, porquet!
EliminaHi ha d'haver gris, sinó com podríem apreciar els colors si no hi ha res per comparar-los?. :-)
ResponEliminaEl gris com a referència, és una bona idea! :)
EliminaAquí si que hi he estat i també hi ha un castell que es pot visitar per dins, a Florejacs, encara que per fora no és tan ostentós com d'altres de la comarca.
ResponEliminaQue bé que descrius ì pintes els colors d'aquesta terra que a mi tan em tira...I també penso que tots els colors i matisos són importants, perquè hi hagi contrast a la natura...I avui penso que em quedo el primer començant per dalt, que poden ser camps de blat madur, o els rostolls que queden després de la sega, que si hi camines amb espardenyes, les tiges seques se't claven als peus...
En realitat eren feixes, feixes petites, vaig gaudir molt d'aquests paisatges i dels castells. El de l'altre dia era molt a prop d'aquí per tant també hi havies estat, segur!
ResponEliminaEls grisos revelen que hi són amb timidesa i apropen extrems oposats.
ResponEliminaNo havia pensat mai en la timidesa dels grisos... ;)
EliminaTots els colors tenen dret....fins i tot els més foscos.
ResponEliminaSí, oi?
EliminaUn mateix paisatge amb dues paletes diferents. Una lluminosa plena de sol i l'altra de capvespre.
ResponEliminaL'única paleta de veritat és la primera, l'altra és de mentida, els colors manipulats a l'ordinador... ;) però com diu el Deric aquí a sota, els colors "molestaven" aquest cop, perquè ni a ple sol, havien de ser així. Gràcies, Glòria!
EliminaPer quan una exposició?!
ResponEliminaA vegades, contràriament al que diu el poema, a mi m'agradaria pintar un paisatge gris, trist, a vegades et sents així sense saber per què i els colors et molesten
Mai no m'atreviria a fer cap exposició!!!!
EliminaPerò gràcies pels ànims, de totes maneres.
Sí és cert, en aquest cas els colors pintats em van molestar... :) Ni eren els que tocaven enfora, ni endins...
Gràcies, Deric!
Hola Carme! Ahir vaig estar a Caixa Forum de Tarragona, on fan una exposició de la Carmen Thyssen. Va de paisatges, i val a dir que, tret dels paisatges realistes fidels al món exterior, els paisatges avantguardistes trenquen amb tot. Color a la carta, diria jo. Així que, res com deixar-se anar amb un sentiment de color. Qui com tu per pintar el món del teu color!
ResponEliminaQuina ilu que em diguis això!!! cadascú el seu color... ja p'agrada això del color a la carta. A tu no et deu passar mai, perquè domine s la tècnica i l'expressió com una professional que ets... però a mi, em passa sovint. Color a la carta,sí, però crec que m'he passat!!! ;)
EliminaEls dies grisos, de pluja, són tan naturals com els de sol, deia Pessoa. Tot té el seu encant.
ResponEliminaLa qüestió, Helena, és que a ple sol, els colors ja eren agrisats... no vaig saber copsar-los. Deu ser que tinc prejudicis contra els grisos... (he, he, he... ara ric, m'ha sortit una frase amb més significats que els que jo pretenia, que ja en trobava dos de cop)
Elimina