dimarts, 12 de març de 2013

Barraques de camp, vora Florejacs, a la Segarra


Color  verd,  color  de terra,  
color  verd,  color  de terra,  
color  verd,  color de terra....
Infinites  línies  de dos  colors  
em defineixen el paisatge.  
La  terra  és ben  grisa  
i el verd  és apagat.
Taques de verd-gris en el gris 
i  bocins  de terra-grisa en el verd.

Si jo sabés  encendre  
els colors  del món,  
tal com suco el pinzell  
en aquest ocre  lluminós, 
potser no deixaria  gens de gris
i  finalment ,  voleu dir 
que  no seria  també una pèrdua?



20 comentaris:

  1. També hi ha d'haver ombra és cert, la lluminositat i l'esplendor, els colors vius, sembla que ens captiven més però en aquest món també hi cap el gris. M'agraden les dues cares de l'aquarel·la, transmeten estats d'ànim diferents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dues cares de la mateixa moneda! Bona nit, Sílvia!

      Elimina
  2. Bona pregunta. Els grisos, suposo, també formen part de la nostra vida. Talment com els negres, l'absència més absoluta de colors. Per això, a mi m'agrada passejar-me pels teus paisatges i pintures, sempre tan plenes de colors!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, i tant potser els grisos són els dominants en la nostra vida! Gràcie s per venir, porquet!

      Elimina
  3. Hi ha d'haver gris, sinó com podríem apreciar els colors si no hi ha res per comparar-los?. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El gris com a referència, és una bona idea! :)

      Elimina
  4. Aquí si que hi he estat i també hi ha un castell que es pot visitar per dins, a Florejacs, encara que per fora no és tan ostentós com d'altres de la comarca.
    Que bé que descrius ì pintes els colors d'aquesta terra que a mi tan em tira...I també penso que tots els colors i matisos són importants, perquè hi hagi contrast a la natura...I avui penso que em quedo el primer començant per dalt, que poden ser camps de blat madur, o els rostolls que queden després de la sega, que si hi camines amb espardenyes, les tiges seques se't claven als peus...

    ResponElimina
  5. En realitat eren feixes, feixes petites, vaig gaudir molt d'aquests paisatges i dels castells. El de l'altre dia era molt a prop d'aquí per tant també hi havies estat, segur!

    ResponElimina
  6. Els grisos revelen que hi són amb timidesa i apropen extrems oposats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No havia pensat mai en la timidesa dels grisos... ;)

      Elimina
  7. Tots els colors tenen dret....fins i tot els més foscos.

    ResponElimina
  8. Un mateix paisatge amb dues paletes diferents. Una lluminosa plena de sol i l'altra de capvespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'única paleta de veritat és la primera, l'altra és de mentida, els colors manipulats a l'ordinador... ;) però com diu el Deric aquí a sota, els colors "molestaven" aquest cop, perquè ni a ple sol, havien de ser així. Gràcies, Glòria!

      Elimina
  9. Per quan una exposició?!
    A vegades, contràriament al que diu el poema, a mi m'agradaria pintar un paisatge gris, trist, a vegades et sents així sense saber per què i els colors et molesten

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mai no m'atreviria a fer cap exposició!!!!

      Però gràcies pels ànims, de totes maneres.

      Sí és cert, en aquest cas els colors pintats em van molestar... :) Ni eren els que tocaven enfora, ni endins...

      Gràcies, Deric!

      Elimina
  10. Hola Carme! Ahir vaig estar a Caixa Forum de Tarragona, on fan una exposició de la Carmen Thyssen. Va de paisatges, i val a dir que, tret dels paisatges realistes fidels al món exterior, els paisatges avantguardistes trenquen amb tot. Color a la carta, diria jo. Així que, res com deixar-se anar amb un sentiment de color. Qui com tu per pintar el món del teu color!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina ilu que em diguis això!!! cadascú el seu color... ja p'agrada això del color a la carta. A tu no et deu passar mai, perquè domine s la tècnica i l'expressió com una professional que ets... però a mi, em passa sovint. Color a la carta,sí, però crec que m'he passat!!! ;)

      Elimina
  11. Els dies grisos, de pluja, són tan naturals com els de sol, deia Pessoa. Tot té el seu encant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La qüestió, Helena, és que a ple sol, els colors ja eren agrisats... no vaig saber copsar-los. Deu ser que tinc prejudicis contra els grisos... (he, he, he... ara ric, m'ha sortit una frase amb més significats que els que jo pretenia, que ja en trobava dos de cop)

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari