Sentir el ventet a la cara,
tebi i agradable.
Caminar junts,
en la realitat o en la metàfora
en la proximitat o en la distància.
Just com qui vola,
i poder-nos trobar,
encara, en aterrar.
Llibertat en cada passa.
Regalar-nos històries.
Acaronar els somriures.
I entortolligar-nos els somnis,
ben bé com ho fan els cossos en l'amor.
M'encanta la intimitat que desprenen les teves paraules.
ResponEliminaGràcies, Joan!
EliminaD'això se'n diu fer l'amor amb les paraules, en saps d'acaronar-les. La segona aquarel·la m'agrada molt perquè és càlida. Està bé quan ens ensenyes el dibuix sense pintar, fa un doble efecte interessant.
ResponEliminaM'agrada que cadascú trii el dibuix que li agrada més. Gràcies Sílvia, bona nit!
EliminaTrie la segona...
ResponEliminaSembla que hi ha unanimitat, avui, amb la segona!
EliminaQue bonic acaronar els somriures...Aquestes atzavares també estan entortolligades...Les dues aquarel·les m'agraden i el dibuix també, però avui també trio la del mig!
ResponEliminaPetonets de capvespre.
:) Avui has canviat!!!
EliminaJo em quedo amb la primera.......queda tot per fer, molt per endavant. M'agrada
ResponEliminaTot està per fer i tot és possible que diria el poeta... :) Gràcies, Joan!
EliminaComplicitat malgrat les distàncies.
ResponEliminaPresència malgrat no tenir-nos a la vora.
Coincidència, acabar en el mateix pujr d'una emoció,
Companyia, sense lligams visibles, però establint vincles que ens acompanyen.
I aquesta màgia de compartir vivències i amb el relat de l'altre, tenir-les per viscudes.
I així, trobar-nos
I així, trobar-nos.
EliminaEn una quotidianitat plàcida
en un dia a dia que apropa.
Compartint i col·leccionant moments per duplicat.
Bona nit, preciosa. Abraçades immenses
De les aquarel·les no sé quina triar.
ResponEliminaLa dels blaus m'agrada, però la segona té un colors tan càlids...
M'agraden les dues!
La dels blaus t'ha d'agradar per força, a tu!!! M'alegro que també t ¡'agradi l'altra, és la que m'agrada a mi... jo sempre a contracorrent.
EliminaCreia que havia deixat un comentari. Vaja!, ara no me'n recorde del que vaig posar. Seria una mentida, com deia ma mare quan no me'n recordava del que anava a dir.
ResponEliminaBon dia!
Ostres, Jp! No només havies deixat un comentari sinó que jo te l'havia contestat i tot. Parlaves de la primavera: si ara escrius això, què escriuràs a la primavera? I jo et deia que ja ens ho trobarem... ;)
EliminaNo sé pas què ha passat!!!
Hi havia un comentari buit que vaig voler esborrar... que no sigui que m'equivoqués i els esborres els tres: el buit, el teu i el meu...
EliminaCaminar junts en la metàfora.
ResponElimina(l'últim vers és esplèndid)
Gràcies, Jordi!
EliminaEstic d'acord amb el Jordi.
EliminaDoncs gràcies a tu també, Helena!
Eliminamolt bonics i suggeridors versos carme, plens d'amor compartit, de llibertat i plenitud
ResponEliminai com sempre amb unes pintures plenes de vida i color que complementen el post perfectament
abraçades
joan
Moltes, moltes gràcies, Joan!
EliminaUn... dos... i tres... I aquest blau en el dos?... Espectacular!! :-))
ResponEliminaSí... la segona, la segona!
En comptes de pintar les atzavares de verd blau, ho he repartit, unes de verd, les altes de blau! ;)
EliminaAquest cop m'he quedat sola del tot en la meva preferència per la tercera... ;)
Gràcies!!!!
llibertat en cada passa!!!
ResponEliminaQue bona que ets retratant sentiments
Gràcies, Enric! Vas deixant comentaris i jo sóc aquí i els vaig contestant i és "gairebé" com si converséssim! :)
EliminaTinc feta una part del camí de ronda que passa per l'Empordanet, paral.lel a la nostra Mediterrània. M'hi has fet pensar i he somrigut :-)
ResponEliminaMica en mica l'anirem fent tot... jo també en tinc molts trossos de fet, molts, però me'n falten un munt, encara!!! :-)
Elimina