D'una foto del Barbollaire
No em caldria dir res,
no necessitaria
cap mot per explicar-me.
Només reconèixer
i saber dibuixar
les línies d'ombra que,
tot just insinuades,
em canvien del tot el dibuix.
L'ombra reforça cada mot.
El vermell creix.
Les interjeccions tenen més intensitat.
I els ulls
s'empetiteixen en un somriure.
Bonics colors. Bonic roig.
ResponEliminaVicent
Gràcies, Vicent!
EliminaSempre és millor d'acompanyar les delicioses imatges amb la teva poesia, Carme.
ResponEliminaA vegades no estic contenta dels meus textos, com ara d'aquest, que l'he canviat un parell de cops... :)
EliminaVolia dir, gràcies, també! per les teves paraules.
EliminaQueda millor així.
EliminaUn dibuix sense ombres , és menys dibuix, elles fan que ressaltin les coses més belles...
ResponEliminaUnes reixes molt apropiades per festejar i escoltar alguna serenata...
Petonets i bon cap de setmana.
H e dibuixat molt i molt sens e ombres... fa poc que començo amb elles i són una mica difícils. Són com el silenci dels colors...
Eliminabonic carme, bonic dibuix i precioses paraules tot un conjunt que es complementa
ResponEliminafelicitats ets una artista completa
abraçades i bona setmana santa !
joan
Gràcies, Joan, bona setmana santa per a tu també!!!
EliminaEls ulls s'empetiteixen, però el cor s'eixampla en visitar el teu bloc, Carme.
ResponEliminaPrecioses les flors primaverals de Fanal Blau!
Moltes gràcies, Glòria!!! Una abraçada.
EliminaUlls empetitits de llàgrimes d'emoció, veient el teu somriure de felicitat.
ResponElimina:) :) :) :) :)
Eliminatot el que ens provoca somriure és alimentar la nostre felicitat, sempre afamada
ResponEliminaM'ha agradat això de "sempre afamada"...
EliminaQuina impressió entrar al teu blog, la fotografia de la portada és espectacular. El dibuix d'avui també m'agrada molt, i amb aquest poema...! Ja pots somriure, ja, t'ha quedat pintat! :-)
ResponEliminaGràcies Maijo! abraçades, preciosa!
EliminaMolt vermellosa et veig jo a tu últimament, Carme, hehe... L'últim cop que vaig entrar a casa teu, deu fer cinc o sis dies, també hi tenies un dibuix de roig ben viu. Una reacció a les polítiques blaves dels últims anys? hihi...
ResponEliminaJa me'n recordo... el ràfec que vaig pintar de vermell... :) he, he, he... potser si que ja podríem canviar de color!!!
EliminaEmmarcant la reixa, un vermell que captiva, un vermell que parla per si sol.
ResponEliminaDoncs... escolta el vermell... :) Bona nit, Rafel.
EliminaRecordo unes ombres d'uns arbres (ara no sé si eren palmeres) i ja et vaig dir que estavan ben aconseguides. De fet, sense entendre massa de dibuix, imagino que és molt difícil.
ResponEliminaLa teva admirable constància fa que puguis amb tot, res se't resisteix i així és més fàcil somriure. :)
Molt bona nit, Carme!
Bessets.
Sí recordo aquelles palmeres... a mi també m'agradaven com em van quedar...
EliminaMolt bona nit, lluneta! Petonassos!
Les ombres hi són sempre, i fins i tot, més d'una vegada, ens permeten mirar i veure amb nitidesa.
ResponEliminaUna abraçada, carme!
Donen volum, profunditat, contrasten... mil coses! Una abraçada, fanalet.
EliminaLa força del vermell i la força d'un somriure. Una excel-lent combinació.
ResponEliminaGràcies, Ramon!
EliminaTot a la vida és ple de llums i ombres. Les imatges i també les vivències. Tots nosaltres tenim les nostres llums i les nostres ombres, a plena llum del dia i en la foscor de la nit.
ResponEliminaLa teva acuarel·la encertada, com sempre.
Sempre n'hi ha, Laura, sempre! Ens agradin o no... les ombre s si que són com són i no poden canviar... Nosaltres en canvi sí que podem. Fem camí. Gràcies, Laura.
Elimina