dissabte, 23 de març del 2013

Grafit - una proposta de Relats Conjunts


Tornaven a casa,  un diumenge  al migdia.  Van agafar  el seu  carrer i  van  veure  un cotxe  de la  Policia  municipal,  que  anava  a demanar  explicacions  a un  nano que  pintava un Grafit.

- Mira,  a  aquest ja l'han pescat!  
- Si,  pobre  nano!
- Dona,  pobre  nano, pobre  nano,  ho embruten  tot i no respecten res.

El nano,  d'uns  15 anys  estava envoltat  d'esprais  de colors, amb els  pantalons i les  mànigues  arremangats  i la gorra fins  als ulls.  Els  policies eren dins del   cotxe  i  ell   parlant  per  la  finestreta, molt  tranquil·lament.

La  parella  es  va  apropar  amb  el cotxe, per passar  poc a poc  per  l'espai  que deixava  el cotxe  de policia. 

En  ser més a prop...

- Però  si  és  en Roger!!!!  
- Casumdena  en Roger,  ja  l'espavilaré  jo!
- A  veure  com acaba aquesta  història...  mira  que li he  dit  de vegades  que no es  poden  embrutar  les parets!!!!

El cotxe  de  policia  arrenca  i  els  deixa  allà,  cara  a cara...  pares  i fill.

- Es  pot saber  què  estàs  fent?
- Pintant...
- Home,   això  ja   ho veig!    Quina  barra  que tens!
- Per  què?
- Perquè  no es  pot  disposar  de les  façanes  ni de les  cases de l'altra  gent  per  fer  el que  a tu et  doni la gana.   I què  t'ha  dit  la poli?
- M'ha preguntat  si tenia  permís per pintat  aquest  mur.
- I tu què  has  dit?
- Que  sí?
- Que  síiiii?
- Sí,  és  que en tinc.  I m'han dit  que ho comprovarien.  Cap problema,  són els  avis  de  l'Arnau,  i  ens  han donat  permís per  a fer-ho.

........

PD:  història basada en fets  reals.

50 comentaris:

  1. Pobres pares amb fills adolescents, no guanyen per ensurts. :-))
    Sort que aquesta vegada tot ha acabat bé. Molt bona aquesta història real, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si tot va acabar bé i aRA l adolescent ja és molt gran :-)

      Elimina
  2. A Lleida hi ha una paret pintada on hi posa "No más muros grises". Clar que sí!!! Aquells que en saben, que ens pintin les parets, que falta colorido a les ciutats! :-)))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé... a mi les parets netes també m'agraden, eh? De fet m'agraden molt. :)

      Elimina
  3. Ací hi ha murs de centres escolars pintats, supose que per encàrrec dels centres, molt bonics, per cert. En recorde un que fa referència al poeta Miguel Hernández.

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi ha de bonics és cert, però com tot, la proliferació desordenada de grafits... no els afavoreix.

      Elimina
  4. Sempre m'han agradat els grafit...i els avis entesos en art. ^0^

    ResponElimina
  5. abans de fotre bronca s'ha de preguntar.....que ens escalfem massa ràpid

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha temes que per insistents... ens escalfen massa ràpid, tens raó!

      Elimina
  6. A la paret de casa meu, al darrera de la façana, just a la sortida del garatge, el meu pare va donar permís al meu exnòvio perquè hi fes un grafiti. I al cap de dos dies una brigada de neteja el va esborrar. És curiós perquè les pintades de la façana del davant mai vénen a borrar-les i ho ha de fer el meu pare amb les pròpies mans. És molt real, aquest relat, m'agrada molt la naturalitat del noi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El meu fill és així, tal qual! Natural i pacífic. De bona pasta i al seu aire...

      Elimina
  7. El pobre noi tenia raó, no estava embrutant cap façana , sinó que pintava en un mur...N'hi ha que ja els deixen expressament
    per aquests artistes, i a mi em sembla bé, així no fan pintades en llocs inapropiats i alguns fan autèntiques obres d'art.
    Bon diumenge Carmeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon diumenge M Roser. Sí, ja està bé que algú els deixi espai per pintar... al menys no fan malbé res, de ningú que no ho vulgui.

      Elimina
  8. Un tema polèmic, pq realment hi ha grafits molt xulos, però emprenya trobar-te'n a llocs on no vols que hi siguin. Jo me'n vaig trobar un a la porta de casa i em vaig emprenyar. Potser la solució seria senzillament com va fer el teu fill, demanar permís, o demanar espais o parets per poder pintar grafits, tot i que llavors, sense prohibició, potser perdria la gràcia de l'aventura, pq n'hi ha que sorprenen més pel lloc on els trobes que pel dibuix en sí. El teu relat tb m'ha soprès, positivament, i més sabent que és un fet real. Un bon relat i na bona anècdota! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un tema polèmic i no saps quanT ho va ser a casa nostra, durant una època!!! :D

      Elimina
  9. Non coment. M'agrada el garfitty del fill de una amiga que va pintar el lateral de la casa on viu amb un mural digne d'un gran artista . No li han tocat mai més la facana!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha de dir que hi ha grafits i grafits... n'hi ha de bonics i n'hi ha de gargots...

      Elimina
  10. Una bona planxa pels pares. Però encara que aquest cop tingui permís, si està pintant d'una manera tan 'professional' vol dir que d'experiència no n'hi falta, en algun lloc, i amb molt poc permís, ha hagut d'aprendre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta era la història, XeXu... els pares ja sabien de què anava tot això!!! Potser finalment l'havien convençut!!!

      Elimina
  11. molt bo m'ha agradat i encara més que estigui inspirat en fets reals....haurien d'inventar un símbol que digués pintat amb permís dels propietaris de la paret o similar...a mi no em fa cap nosa els gafittis n'hi ha de preciosos, al capdavall és art del carrer....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, però n'hi ha de moltes menes, no tots són preciosos!!! :)

      Elimina
  12. Tomaaaaaaaaaaaaa!! Visca els avis de l'Arnau, que han cedit un mur perquè els xiquets practiquin sense perjudicar ningú!... Mira, m'ha transmès molt, molt bon rotllo!! :-))

    ResponElimina
  13. Ostres, ara he vist que està inspirat en fets reals!! hahahaha què bo! :-DDD
    Jo, que sempre procuro llegir bé, no sé per què, però no he vist la postdata i ho he descobert en llegir les teves respostes als altres comentaris i, sobre tot en llegir el de l'ELFRI... juasssss... així que el teu fill també és artista, ja veig que li ve de família ;-))))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui! és que n'havíem parlat molt d'aquest tema, del dret i del revés... :)

      Elimina
  14. Jajaja, m'imagino la cara que devies posar, el dia que vas descubrir el teu fill pintant el grafiti! Està molt bé el conte-experiència personal. Tampoc m'estranyen les habilitats del teu fill, essent tu la seva mare... :)
    Una abraçada gran!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja sabíem que pintava!!! el que no sabíem és que per fi pintava amb permís i en llocs adequats.

      Elimina
  15. CARME EL MIQUEL EM PARLAVA MOLT SOVINT DE TU I T'ESTIMAVA MOLT AQUEST VESPRE S'ENS HA MORT SENSE PODER RESPIRAR PER A MI I PER ALS SEUS FILLS ES UNA TRAGEDIA !!DIS-HO ALS SEUS AMICS JO NO SEGUIA EL SEU BLOG...I NO SE AMB QUI PARLAR.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El comentari més heavy que he rebut mai... el guardo com a record... per sort era mentida.

      Elimina
  16. Molt ben fet, el color blanc enlluerna.

    ResponElimina
  17. Que bo! Ja diuen que els padrins són per a malcriar els néts (sempre des del punt de vista dels pares!)

    ResponElimina
  18. Un bon exemple de quan les coses no són el que semblen. Molt bona història!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt sovint és així, Loreto, les coses no són com semblen!!! Gràcies!!!

      Elimina
  19. Molt bona, no es pot desconfiar d'entrada.

    ResponElimina
  20. No som com els japonesos. A nosaltres tenim l'horror al buit, "horror vacui", que en diuen. Ho dic jo, que tinc la casa plena...
    Ben trobat, l'exemple.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo dec tenir algun gen japonès, doncs, que m'agraden les cases força buides... :)

      Elimina
  21. Pobret, amb el seu permís, tot i així rebé esbroncada!! Aiiiii aquests pares!! ;)
    Molt bona història!!

    Bessets...

    ResponElimina
  22. Cada generació s' expressa a la seva manera.
    M'ha agradat.
    Salva

    ResponElimina
  23. Com sol passar, i encara que és un tòpic dir-ho, la realitat supera la ficció...


    Vicent

    ResponElimina
  24. sovint tenim tendencia a prejutjar...
    una abraçada , Carme

    ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí... i no hauríem de fer-ho... una abraçada, preciosa!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari