És una carretereta estreta, estreta, però que encisa. En la pujada per Les Alberes, matolls i brucs florits emblanquinaven el paisatge i a la baixada cap a Banyuls, les vinyes arrapades a la muntanya en feixes minúscules, de les que sovint, avui en dia, es veuen abandonades, però aquestes estan en ple funcionament. Em va cridar l'atenció aquest trosset, on una ratlla fosca de pedra que formava una mena de canalet per conduir les aigües de pluja, dividia les vinyes en dos móns de diferents colors.
Doncs sí que és curiós aquest canvi de color a banda i banda del camí, crida l'atenció. I del teu ull, al llenç!
ResponEliminaHi ha un pas entremig, del meu ull a la foto i de la foto al paper... :)
EliminaDos móns per trepitjar-los alhora amb la mirada!
ResponEliminaEl meu avi passava persones per la frontera, dels dos bàndols.
M'agrada la teva frase dels dos mons!!!
EliminaSi ens en hagués explicat de coses, doncs, el teu avi!!!
Ai Carme, quins records m'acabes de fer saltar! Ja fa uns quants anys vaig fer una travessa integral de tres dies per l'Albera. Va ser espectacular, preciosa. Vam anar pel GR-10 que va per la carena nord-catalana, i vam tornar pel GR-11, que passa pels contraforts del sud, ja a la Catalunya Sud. El primer dia vam sortir de Requesens i vam dormir al refugi lliure de la Tanyareda, a tocar del cim del Puig Neulós (el punt culminant de l'Albera). El següent dia vam fer tota la carena, ben nevada i amb vistes sobre el mar i el Canigó senzillament espectaculars. I saps on vam dormir? Al collet de Banyuls!!! Allà hi ha habilitat un antic refugi militar, de l'època de la guerra, com a refugi excursionista, amb llar de foc. Hi vam dormir en una nit solitària i magnífica la que llavors era la meva parella i jo. Totalment sols. Genial. D'aquells llocs, indrets i moments que recordes tota la vida.
ResponEliminaEn aquells anys, la part sud-catalana que hi arribava era una pista de terra i crec que, en el collet, cap a la Catalunya Nord es convertia en carretereta asfaltada.
El següent dia ja vam fer tota la tornada pel GR-11 fins a Requesens de nou. Val a dir, pels excursionistes, que és immensament més espectacular seguir el GR-10, per la carena, amb vistes sobre la Costa Vermella, el mar i el Canigó inoblidables!
Ei, porquet! com m'agrada compartir els records bonics!! Gràcies maco, si algun dia vaig a caminar per allà tindré en compte els teves recomanacions sobre el camí de carena.
EliminaUnes són de vi negre i les altres de vi blanc.
ResponEliminaNo serà vi verd i vi marró??? ;)
EliminaQuins vins més raros.
EliminaHe passat per aquest paratge i el tiu dibuix descriu molt bé la seva personalitat. M'agraden molt les teves traces.
ResponEliminaMoltes gràcies, Consol!
Eliminafa massa temps que no hi passo, en recordo aquesta carretera de la meva època de motorista, de diumenges al mati de kms i bons esmorzars acompanyats sempre de paratges molt agraïts a la vista.
ResponEliminaTot són èpoques, Joan, segur que la trobaries ben canviada...
EliminaPrecioses vinyes de colors vora la mar ... garnatxa i macabeu.
ResponEliminaProp d'aquestes feixes és on Machado va perdre la maleta.
Bona nit Carme.
Gràcies, Pere, pel comentari i per ser sempre amatent al camí de Machado que he anat aprenent de tu.
EliminaBona nit, maco!
Curoses aquestes vinyes bicolors...
ResponEliminaTens raó amb això que dius de les carreteres. A qualsevol lloc del país que vagis, si hi ha carreteres que són antics camins rurals, dóna bo de passar-hi, són estretes , però sembla que passis pel mig dels camps...
Petonets Carme.
Estàs més a prop del paisatge. Molt més a prop del paisatge!!! I val la pena!
EliminaPetonets, guapa!
Gràcies a la teva descripció, al teu dibuix i llegint els comentaris m'han vingut unes ganes immenses de fer una bona excursió per aquesta part del territori.
ResponEliminaEs tan enriquidor llegir-te i contemplar-te
Em prometo visitar aquest lloc i gaudir-lo mentre et recordo i explicar-te el que senti quan ho faci.
Ets un regal, Carme bonica
Doncs m'encantarà que ho facis i que m'ho expliquis, Mònica. Compartirem una cosa més encara que sigui en temps diferents.
EliminaTu també ets un regal, Mònica, una abraçada immensa.
Tens raó, Carme, per l'autopista es va molt ràpid, però és per les petites carreteres on es coneix l'historia i el paisatge. I on pots descobrir racons tan encisadors com aquests que ens ofereixes.
ResponEliminaSí, Glòria és ben bé així! Un petó de bona nit.
Eliminasí que feu venir ganes d'anar-hi, entre la teua explicació i la del porquet.
ResponEliminai el dibuix, preciós. sembla fet mirant amb unes ulleres amb un vidre de cada color, però... quin gustet poder veure el paisatge així tal com és, amb este contrast, sense tenyir-la.
una abraçada, carme
les marronetes de l'esquerra estaven més ben cuidades, la terra neta i els ceps tots en plena forma, a les verdes de la dreta hi havia crescut herba i hi havia menys ceps... com si n'haguessin tret.
EliminaUna abraçada, iruna.
No et pots imaginar com m'agrada contemplar els camps, ambs els seus colors, les seves formes dins el paissatge, les líneas sempre molt ben arreglerades dels arbres o dels ceps...Gràcies per recordar-m'ho i per la teva explicació. Ja saps que tot m'ho apunt'ho!!
ResponEliminaUna abraçada.
Ostres! Uns rondaires com vosaltres, segur que hi anireu. :)
EliminaUn suggeriment: la casa-museu de l'escultor Arístides Mallol a Banyuls, just venint per aquesta carretera que explico abans d'entrar al poble (està indicada) és molt bonica de veure. L'exposició també i un vídeo super interesant...
Abraçades, Montse.
Del treball que hi ha en aquestes vinyes falcades de parets de pedra seca algú l´anomena agricultura heroica, i està carregat de raó.
ResponEliminaSempre que hi vinc recordo l´esforç del meu avi, que les va treballar.
Gràcies Carme.
No havia sentit mai aquesta expressió "agricultura heroica" i la trobo preciosa i encertada. Només imaginar de pujar aquells pendents pronunciats, amb les eines de pagès a sobre... ja és una heroïcitat...
EliminaUn record afectuós pel teu avi, sense saber res del teu avi, t'asseguro que el vam tenir el record per tots els que com ell havíem treballat tan durament.
Gràcies País! M'encanta la teva aportació.
Cada cop que passo per casa teu em sorprens gratament! Avui una aquarel·la digne de ser emmarcada i penjada al menjador i un descobriment d'una carretera que tinc ben a prop de casa i per on mai no hi he passat.
ResponEliminaGràcies, Deric! Segur que algun dia et temptarà i no te'n penediràs...
EliminaVaig proposar als amics que aquest estiu podíem fer de vacances una escapada a la Catalunya nord o fins i tot anar a la Camarga, xò no vaig tenir gaire èxit. Els hauré d'ensneyar el teu post!!!
ResponEliminaSi això t'ha de servir!!! :DDD
EliminaI quina aquarel·la tan bonica! Es nota que va inspirar-te sentiments tot contemplant-la! A mi m'ha fet pensar en una noia guapíssima que vaig conèixer fa anys, i que tenia un ull de cada color: un de verd i l'altre marró.
ResponEliminaUna abraçada!
Em sembla que no he conegut cap persona amb un ull de cada color...
EliminaGràcies, Montse!
Una abraçada ben forta.