En el recorregut pels castells de la Segarra, no podíem deixar d'anar a l'Aranyó. I considerar aquesta presència meva, allà, com un petit homenatge a Pedrolo. Sempre enyorat.
Sota les imatges, m'ha vingut al cap un relat amb uns personatges meus, antics i surrealistes, encara que no tingui res a veure... potser Pedrolo, home de grans continguts en els seus mots me l'ha inspirat. Amb perdó, mestre!
Com un regal, va dir l'extraterrestre, com un regal? va preguntar la dona de fang, dubtant una mica del bon resultat de la idea. Però ella el va preparar, va preparar el seu regal, va procurar que fos bell i tendre i també ple, ple de contingut. L'extraterrestre va regalar-li un objecte bonic, ella en va estar contenta, encara que el va veure buit de dins, com un gerro que li caldria omplir de flors. No tenia pressa, les flors ja les trobarien. Però quan ella va donar-li el seu regal, com un llibre ple de contingut, ell li va retornar, li va dir que l'envoltori i les cobertes estaven bé, però que el llibre no el necessitava. Totes aquestes paraules allà dins i les emocions que provocaven, podien aclaparar-lo massa. Aleshores, la dona de fang va saber que les flors ja no les trobaria mai. I el gerro de vidre que havia estat bonic durant un temps, va esdevenir, de sobte, un objecte sense cap projecte ni objectiu.
Wow! en aquest tros de castell va néixer Pedrolo! Canviaria la "meva" clínica per aquest edifici fabulós, com a lloc on vaig venir al món. Mooolt maco.
ResponEliminaSí, Ferran, els castells de la Segarra, en general i aquest, en particular, són molt macos. Casalots grans però no immensos. Forts, com austers, no sé, m'han agradat molt. I Pedrolo... per a mi sempre és un plus afegit. :)
EliminaNoia, has tornat de vacances amb moltes ganes de fer-nos pensar, eh?, amb aquest conte que tu en dius surrealista i que alhora és real com la vida mateixa! Potsr amb el nexe d'una altre relataire com era Pedrolo, admiro les imatges del Castell que el va veure néixer i m'encanto davant la teva aquarel·la.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Més que surrealista la història, que no li trobo, en són els personatges.
EliminaEl conte, doncs sí, prou real, suposo que ens hi podem identificar moltes persones.
Em sembla més simbòlic que surrealista. Interessant això de la presència d'envoltoris i la manca de contingut.
ResponEliminaVicent
Com li deia a Galionar, jo parlava dels personatges quan deia surrealistes, no pas de la història. Simbòlic és un bon adjectiu per aquest relat.
EliminaEm son unes terres molt desconegudes.
ResponEliminaQuè maco que un indret et serveixi d'inspiració per relats!!!
Doncs val la pena perdre-s'hi. Pau i tranquil·litat i poques aglomeracions. :) Pedrolo, és Pedrolo, segur!
EliminaAquesta setmana santa, tot anant i venint de la Vall de Boí hi he passat ben a tocar. I de fet, a la tornada, li vaig explicar a la meva parella que el castell de l'Aranyó era on va néixer en Manuel de Pedrolo. Sempre que passo a tocar d'allà, camí del Pirineu de Lleida me'n recordo.
ResponEliminaJo també, sempre me'n recordo, cada cop que hi passo. Veus? ja en som dos i segur que no som els únics.
EliminaEm pregunto si els extraterrestres farien el mateix amb un caramel. Segur que sí, que es quedarien amb l'embolcall llampant i, com que no sabrien què és el que hi conté el llençarien, no fos el cas...Com m'agrada el dibuix, sense colors ni ombres, ple de matissos...I els extraterrestres de Pedrolo.
ResponEliminaSegur que sí, Pilar, aquests extraterrestres, segur que sí. Ni ho dubtis. La metàfora del caramel serviria tan bé com la del llibre... Pobre Pedrolo, potser es deu regirar dins al tomba de veure que m'ha inspirat un conte així.... però al menys em queda el consol de pensar que ell no devia ser extraterrestre i no se sentirà al·ludit.
EliminaAbraçadetes, Pilar!
Sí que fa pensar, sí. I això vol dir que ha aconseguit el seu objectiu. Felicitats!
ResponEliminaFelicitats a l'extraterrestre!!! ;) No? No era això que volies dir?
EliminaCoi d'estraterrestres... no seràs pas tu un d'ells?
Tens raó, aquesta era una visita obligada el trobo preciós i també m'agrada molt l'ermita, tan l'aquarel·la com el dibuix de línies tan netes...
ResponEliminaSuposo que el color del sòl torrat, et devia fer pensar amb la dona de terra!
Petonets de bona nit.
Potser em semblava que allà totes les dones érem de fang... :) Segur que era pel color de la terra. O pels pallers de pedra que suggerien alquímies diverses. Petonets de bona nit, M Roser.
EliminaEstà clar que l'extraterrestre i la dona de fang són molt diferents. Això no és necessàriament dolent, però no ajuda gaire en una relació.
ResponEliminaPreciós el relat, precioses les imatges i les aquarel·les!
I gràcies per recordar-nos a Pedrolo.
Tant diferents com un extraterrestre i una dona de fang... :)
EliminaMoltes gràcies, Glòria, em portes l'última companyia de cada nit. En aquests dies de vacancetes ja et trobava a faltar.
No n'hi ha prou amb l'exterior si l'interior es buit de contingut, s'ha de ser un extraterrestre per no veure-ho. :-)
ResponEliminaM'ha agradat el teu relat i m'ha agradat que ens recordessis a Pedrolo. No hi he estat mai al castell de l'Aranyó però es ben cert el que hi posa a la placa, fou un escriptor al servei de Catalunya. Un GRAN escriptor afegiria jo.
Mc! sempre havia sospitat que tu no ets extraterrestre... ja veig que ho encertava de ple... :DDDD
EliminaUn GRAN escriptor, molt ben afegit, el meu ídol, entre els escriptors... :)
Per a tu això seria com per a mi anar a veure la casa natal de Dickens ;-)))
ResponEliminaEl dibuix-pintura.... preciós, preciós, preciós, preciós, preciós... ;-))
Ben bé això, amb l'afegit que Pedrolo també era independentista!!!
EliminaGràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies... ;-))
A, veus? ja tinc una cosa en comú amb Pedrolo... ara he de buscar una cosa en comú de Dickens i tu... mmmmmm... a veure... mmmmmmm... doncs... ufff... Li agradava fer passejades, caminar!! :-DD
EliminaAh, sí? Doncs ja l'has trobat! Potser li puc dir si algun dia podem caminar junts... he, he, he... me'n llegeixo un trosset i me l'enduc a caminar :)
EliminaUn llibre buit és com una capsa buida. Però tot i això, els regals es donen embolicats. Això de la forma i el contingut és ben complicat.
ResponEliminaComplicat, però tal com jo ho veig i ho sento, la forma mai no pot substituir el contingut, pot afegir-s'hi. Una forma bella pot ser virtuosisme, però una forma buida mai no és prou emoció, ni sentiment, ni vida... ep! per a mi!!! I no parlo només de l'amor, sinó fins i tot de la poesia. Hi ha poemes formalment perfectes amb paraules exquisides i ben trobades i que no tenen ànima... no estan fet per a mi, amb tots els respectes als seus autors.
EliminaNo conec el castell d'Aranyó, hi haurem de posar remei! M'agrada molt la primera aquarel·la, el cel és genial....
ResponEliminaMoltes gràcies, Alba!!! Els castells de la Segarra, valen la passejada.
EliminaEt veig encantada i m'agrada.
ResponEliminaAferradetes!!
Gràcies, sa lluna!!! Aferradetes dolces.
Elimina