D'una foto del Miquel
Sense fons, les flors són com una bonica excepció.
Amb el seu fons de verds, com una peça més del conjunt.
I les trobem més belles
cadascú a la seva manera.
Tu com a excepció, jo com a conjunt.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
M'agraden les excepcions que ens fan especials o singulars. M'agraden els conjunts per poder valorar més les singularitats.
ResponEliminaEn definitiva, m'agraden les dues aquarel·les :-)
A mi també m'agraden les excepcions, no et pensis... Gràcies, Carmeta!
EliminaLes flors són les mateixes, com nosaltres, formem part del conjunt però hi ha dies que ens pintem els llavis, o ens vestim d'una manera una mica més especial, o... perquè ens sentim bé i ens abelleix estar bell o belles, i aquell dia estem esplèndids (perquè creiem en nosaltres mateixos), però no deixem de formar part del conjunt.
ResponEliminaUna bona interpretació, Noves Flors! M'agrada!
EliminaHi ha moltes plantes que les he après aquí al teu blog :-))
ResponEliminaEls pixallits... ja te'ls deus saber, han sortit repetidament, deu ser perquè n'hi ha a tot arreu. :)
EliminaCom excepció ara et diré una altra "accepció" de la paraula pixallits ;-) : Així sempre hem anomenat a casa meva aquelles aranyes de potes molt llargues que corren esperitades quan les enxampes. I també la flor que has pintat amb la foto de´n Miquel.
ResponEliminaAvui en tinc un al meu blog, sense la flor.
....
Per assegurar-me del que deia he anat a comprovar-ho al google i m´he trobat amb què en un post antic en Pere ja ho explicava això de l´aranya. Deu ser cosa dels Empordans...
Jo no coneixia gens aquest mot referit a una aranya... em devia perdre aquest post del Pere... i això que no me'n perdo gaires. :)
EliminaM'agrada aprendre paraules noves i accepcions noves. Gràcies guapa.
Ja he vist el teu pixallits... sense flor. I he bufat ben fort!
Era teu el pixallits Carme, el vas pintar tu!! :-)
Eliminahttp://carmerosanas.blogspot.com.es/2011/01/pixallits.html
Ara he anat a l'enllaç... ostres amb la memòria!!!!! Com falla!!! :) Gràcies per tornar i aclarir-ho! Pensava que volies dir el Pere, al seu blog. :)
EliminaTé gracia que es diguin pixallits! les flors fins i tot les que neixen com aquestes a la seva lliure voluntat entre herbes i males herbes m'agraden com els teus dibuixos!
ResponEliminaJo els hi he dit així de tota la vida... i n'hi ha a tot arreu...
EliminaGràcies, Elfree, petonassos, guapa!
"Les flors com a excepció"...Jo les prefereixo com la normalitat i com més millor, i jo les trobo sempre belles.
ResponEliminaVes per on els pixallits o dents de lleó, després es tornen els angelets que bufes, i si demanes un desig te'l concedeixen...Per somniar , que no quedi.
Petonets, Carmeta.
Doncs, au, somiem, M Roser i bufem ben fort! petonets, maca!
EliminaNo hem d'oblidar d'on venim, tots hem sigut pixallits en algun moment de la nostra vida.
ResponEliminaTots, Jp, tots...
Eliminai aquestes plantes van bé per fer ratafia?
ResponEliminaOstres, Joan, jo no he fet mai ratafia, i la veritat és que no ho sé... ho haurem d'investigar... :)
EliminaJo em quedo les flors sense fons. Com a excepció.
ResponEliminaNo rebutjo el conjunt però en l'evidència de l'obietat de ser només el que sé's, m'hi trobo agust.
Sense valor afegit de pertanyer a quelcom que no em pertoca, em quedo amb el valor que té ser sense ser en els altres.
Tot aixi sóc, perquè sóc en tu, que ets qui em mires
Em feu adonar, entre tots, que no hi ha tria possible, calen les excepcions i cal també el fons que les acull. :)
Eliminam'agrada molt com has dibuixat lo conjunt, carme, les flors, les herbes i els dos fons, perquè... quina és l'aquarel·la on dius que no hi ha fons? la primera? la que has pintat expressament amb un fons blanc? esta m'agrada molt, perquè ressalta les flors, les herbes i el fons, tan blanc. l'altra també m'agrada, sobre tot per com s'escorren los contorns.
ResponEliminaLa primera, té el fons blanc, el blanc del paper, per això jo "creia" que no tenia fons, però clar, el paper blanc també és fons. Ressalta més, és cert... i l'altra també m'agrada per això que dius, s'escorren els contorns... I perquè les herbes acompanyen les excepcions...
EliminaA mi m'agrada veure-les com a conjunt, un conjunt de singularitats destacables com úniques però tan ben avingudes que fan un tot...no sé si m'explico bé.
ResponEliminaBona tarda a tothom!
Aferradetes.
M'encanta la teva versió i si li aplico la mateixa metàfora que volia transmetre al meu text, encara m'agrada més.
EliminaBon vespre i bon a nit, lluneta. Aferradetes.
D'alguna manera, amb el fons verd la imatge em sembla més completa, a l'altra li falta alguna cosa, però si no fos per la comparació, no et sabria dir què és.
ResponEliminaA mi també m'ho sembla, XeXu!
EliminaSón individuals i alhora individus d'un conjunt d'individualitats...semble un embarbussament. :(
ResponEliminaResumint: les margarites (si és que són margarites)precioses. A mi, tot i que trobo bonics els dos dibuixos, m'agrada més el primer, té més llum.
Bona nit :D
Són pixallits o dents de lleó, Glòria!!! Gràceis per dir-hi la teva!
EliminaÉs curiós com el fons amaga, dilueix, la individualitat de les flors, però també el fons les amoroseix i les fa partícips d'un tot.
ResponEliminaGràcies ;-)
A tu, Miquel! a mi m'agrada el fons malgrat la pèrdua de llum. :)
EliminaCadascú a la seva manera
ResponEliminaen farà un pom de poemes,
per regalar i olorar.
cadascú a la seva manera... millor així!
EliminaSempre he estat molt fan dels pixallits. I he comprovat que també fascinen a les criatures. Alguna cosa deuen tenir...
ResponElimina