"- Quan l'acció va en una direcció, el pensament en una altra i el sentiment en una de diferent, és inevitable que ens fem trossets per dintre - Va començar en Takumi el matí següent."
El llibre és una petita història, és molt curtet, amb reflexions i ensenyaments d'un mestre de tir amb l'arc i fletxes. És molt senzilleta i no diu res de nou que jo no hagués llegit abans. Però diu coses de les que m'interessen entre psicològiques i filosòfiques. Està bé.
El teu dibuix amb color em genera més coses. És interessant aprendre amb tu, com el color enriqueix les sensacions, sense menystenir en cap cas la bellesa, també, de l'absència de color.
He mirat sempre de pensar i sentir i d'actuar en una mateixa direcció. No sé si sempre ho he aconseguit. Jo diria que no. Però he viscut de molt aprop aquesta divergencia de direccions i saps millor que ningú que és cert que destrueix per dins qui la viu i als que són aprop.
A vegades però, amb molta feina i una bona brúixola pots almenys orientar-te en el cami
Alguna vegada m'he trencat en trossets molt petits, sort que sempre hi ha una persona que amb les seves paraules, les seves carícies, fins i tot només amb el seu record, vigila que no es perdi cap peça per recompondre'm de nou.
Mare meva, quina trencadissa...L'acció per un cantó, el pensament per un altre i el sentiment, ves a saber cap on...Una frase ben encertada. Si és possible tornar-los a col·locar en la mateixa direcció, tot anirà bé. Aquest edifici em fa pensar en una estació de tren, no sé per què... Petonets, Carme.
I la qüestió és com podem enganxar tots aquests trossets per fer-ne un mosaic amb el qual estiguem a gust sense haver de renunciar a allò que és important.
Per anar bé, cal treballar perquè el pensament i els sentiments coincideixin. Un cop aconseguit, l'últim pas, el decisiu, el més complicat: passar a l'acció per arribar a la plenitud. Tot,si es possible, abans de fer-nos trossets per dintre.
Ens aquests moments de la meva vida crec que estic recomposant molts bocinets que al llarg del temps s'havien anat escolant, ara l'acció, el pensament i el sentiment s'han encarrilat, i espero i desitjo que esdevinguin una unitat indivisible. Una abraçada, i entre avui i demà t'escriuré. Petons, estimada Carme!!!
Sí, una bona trencadissa. El títol m'agrada, ja em diràs si em pot agradar.
ResponEliminaLa suau aquarel•la fa guanya moltíssim al dibuix.
El llibre és una petita història, és molt curtet, amb reflexions i ensenyaments d'un mestre de tir amb l'arc i fletxes. És molt senzilleta i no diu res de nou que jo no hagués llegit abans. Però diu coses de les que m'interessen entre psicològiques i filosòfiques. Està bé.
EliminaCal posar-se d'acord amb un mateix en tots els sentits, si no el desgavell intern és important.
ResponEliminaMolt important, pot ser...
Elimina...és inevitable que ens fem trossets per dintre, i també per fora, si estem a la cuina tallant amb un ganivet.
ResponEliminaA la cuina hi estic cada dia un parell d'estones i ni de bon tros és tant perillós... com allò que diu la citació.
EliminaJa té raó ja...
ResponEliminaM'agrada veure els dibuixos pas a pas.
Gràcies!
EliminaTenim èpoques de fer-nos trossets per dintre i d'altres de recomposició. I continuem camí.
ResponEliminaSí, la vida és així... sempre continuem el camí...
EliminaEl teu dibuix amb color em genera més coses. És interessant aprendre amb tu, com el color enriqueix les sensacions, sense menystenir en cap cas la bellesa, també, de l'absència de color.
ResponEliminaHe mirat sempre de pensar i sentir i d'actuar en una mateixa direcció. No sé si sempre ho he aconseguit. Jo diria que no. Però he viscut de molt aprop aquesta divergencia de direccions i saps millor que ningú que és cert que destrueix per dins qui la viu i als que són aprop.
A vegades però, amb molta feina i una bona brúixola pots almenys orientar-te en el cami
Gràcies brúixola.
:) Gràcies caminant experta que saps utilitzar tant bé les brúixoles...
EliminaUna abraçada, bonica!
Alguna vegada m'he trencat en trossets molt petits, sort que sempre hi ha una persona que amb les seves paraules, les seves carícies, fins i tot només amb el seu record, vigila que no es perdi cap peça per recompondre'm de nou.
ResponEliminaBona tarda, nina!
Aferradetes
Has tingut sort, doncs, a vegades, per més acompanyada que una estigui, ningú sap com recompondre els trossets... el record també compta, és cert.
EliminaGràcies per ser-hi, lluneta, bona nit, preciosa.
Quan un bloc és tan petit només hi caben mitges cases, però mirat amb perspectiva poden entrar-hi ... muntanyes.
ResponEliminaBona nit Carme :)
(Parlo del bloc de dibuix, el teu altre bloc és molt gran.)
:) Gràcies pel somriure, Pere trapella!!! Bona nit!
EliminaHi ha coses que no passen per l'enteniment. L'emoció és l'únic que ens hauria de guiar.
ResponEliminaLa millor manera és l'acord de racionalitat i emocions... crec jo.
EliminaMare meva, quina trencadissa...L'acció per un cantó, el pensament per un altre i el sentiment, ves a saber cap on...Una frase ben encertada. Si és possible tornar-los a col·locar en la mateixa direcció, tot anirà bé.
ResponEliminaAquest edifici em fa pensar en una estació de tren, no sé per què...
Petonets, Carme.
tens raó, sembla una estació de tren, però no ho és. És un hotel de muntanya. Al cercle de Gavarnie.
EliminaMoltes vegades acció, pensament i acció van en direccions diferents. No sempre és possible ser conseqüent. Som humans.
ResponEliminaSempre hi ha moments... complicats. M'agrada el teu comentari. És ben cert.
EliminaI la qüestió és com podem enganxar tots aquests trossets per fer-ne un mosaic amb el qual estiguem a gust sense haver de renunciar a allò que és important.
ResponEliminaM'afegeixo al text de la Consol...tot i que crec que en la tria sempre hi ha un xic de renúncia.
ResponEliminaUna abraçada molt forta!
Per anar bé, cal treballar perquè el pensament i els sentiments coincideixin. Un cop aconseguit, l'últim pas, el decisiu, el més complicat: passar a l'acció per arribar a la plenitud. Tot,si es possible, abans de fer-nos trossets per dintre.
ResponEliminaLa part més difícil deu ser la d'aturar els sentiments quan són com cavall sense brida. Difícil, o tal vegada impossible.
ResponEliminaEns aquests moments de la meva vida crec que estic recomposant molts bocinets que al llarg del temps s'havien anat escolant, ara l'acció, el pensament i el sentiment s'han encarrilat, i espero i desitjo que esdevinguin una unitat indivisible.
ResponEliminaUna abraçada, i entre avui i demà t'escriuré.
Petons, estimada Carme!!!