dilluns, 3 de juny de 2013

Mini dibuixos en B/N -11 - llibreteta vermella - Vilopriu

Prop  de Vilopriu

D'un passeig,  avui,   només  imaginat,  per  un camí  on hem  passejat  moltes  vegades.

Mentre  camino  em repenso
 intento retrobar-me,  com abans.
Quan  endins era tot  placidesa.
M'alleugereixo  el pas,
que  fa dies  es  lent  i  esquerp,
cansat  de percaçar  ritmes  forasters.
Retrobar-me  en la quietud  d'una  caminada.
I  refer  horitzons,  que s'han malgastat.
Potser  sí  que  només  jo em basto,  
(encara que no m'ho sembli) per  saber-me
i no em cal ningú  més que m'identifiqui.

25 comentaris:

  1. Retrobar-se, de vegades és molt difícil, i més si un no sap on s'ha deixat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jp, m'ho fas veure del bon costat, no saber on m'he deixat seria molt pitjor. :DDDD

      Elimina
  2. Retrobar-se en les contradiccions.
    Re-fer-se llavors

    ResponElimina
    Respostes
    1. Re-fer-se... doncs això, tornar-se a fer diferent, però igual, tot al mateix temps, perquè no podem pas fugir de nosaltres mateixos.

      Una abraçada, Jordi.

      Elimina
  3. Encara camino per trobar-me, sovint no m'identifico ni em basto jo sola. Potser per això m'imagino que el retrobament no ha de ser tant costós encara que el camí no sigui planer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, no t'ho sabria dir, Sílvia, potser sí que tens raó.

      Elimina
  4. Només retrobar l'essència, que segur que no s'ha perdit, perquè els detalls que la fornien han canviat, el temps passa i evolucionem. No podem intentar retrobar-nos segons la imatge que tenim de com érem. Pensar-nos l'essència, que la portem dins. Això sí. Si mires una mica, introspectivament, veuràs que la teua és excel·ent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'essència no es perd, no l'he perdut... cal canviar la direcció, el punt de vista, la manera de tornar a ser en aquesta essència... Gràcies Noves Flors!

      Elimina
  5. Ui, volia dir "perdut" (no "perdit")...

    ResponElimina
  6. Ahir a la tarda vaig caminar prop de dues hores pel mig de la muntanya.
    Mirava de retrobar-me.
    En altres moments havia fet el mateix trajecte buscant pau i serenitat i l'havia trobat. Ahir em costava trobar-la i mirava de trasllada-me interiorment a altres passejades anteriors i no ho assolia. El pas era feixuc i no s'alleugeria.
    Cap al final del trajecte ja tot passava menys i vaig respirar alliberada en notar que més o menys seguia en el meu lloc.

    Em va passar de debò això ahir. I ara t'he llegit i ho he recordat.

    Bona tarda Carme bonica

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mònica, ja saps, tu i jo i les nostres coincidències... un cop més s'han produït. :) Bona nit preciosa, m'agrada que me les diguis...

      Elimina
  7. Caminar endins nostre...
    Arribar al dintre
    per preguntar-te...:
    On soc, que hi faig aquí,
    per què camino... on vaig
    per què fujo de mi...
    i em faig un altre
    per què em rebutjo,
    per què molts Jos em manen,
    on és vertader JO meu ?

    Queda feixuc caminar endins...
    fins a on he d'anar de l'interior...?
    ..................... Anton.
    ...........

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) Gràcies pel poema, Anton, jo sempre crec que he d'anar fins dins de tot, en un lloc on hi trobo pau, sempre m'ha servit i no sé perquè ara em costa de trobar.

      Elimina
  8. Trobar-se i retrobar-se, a cops tan fàcil, d'altres em veig amb prou feines per saber tan sols que hi sóc.
    He fet un passeig per aquests dies que no he comentat...hi era i no hi era, no sabria ben bé com explicar-ho...
    Saps? De vegades llegint-te, veig una llum en el meu caos.

    Em quedo amb la serenitat d'aquestes línies, senzilles i de missatge profund.
    Bessets de bona nit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sempre he pensat, lluneta, que si compartíssim més el que sentim i com ho sentim, podríem aprendre els uns dels altres i millorar-nos, però sovint le s persones preferim parlar d'altres coses i nosaltres sempre quedem arraconats. Per això m'agraden els blogs perquè molta gent d'una manera o altra hi expressem sentiments i els podem compartir.

      Gràcies per ser-hi, bonica, aferradetes de bona nit.

      Elimina
  9. Potser buscar-se a si mateix no és possible, potser allò important és parar-se. Però som humans i és fàcil identificar-se amb les sensacions que desprèn el poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per què creus que no és possible, Consol? jo crec que sí...

      Sempre m'agrada quan es produeix una identificació meva en els mots d'un altre o de l'altre en els meus mots. Em sembla una trobada tan important com una conversa.

      Elimina
    2. Perquè "som" i no podem estar a fora i a dins al mateix temps. Per dir-ho d'alguna manera: el nostre estat d'ànim modifica la nostra "mirada", no podem ser a l'hora observadors i observats. Però sí que podem aturar-nos, reflexionar, prendre decisions sobre nosaltres i el nostre futur.

      Elimina
    3. Jo ho dic en un sentit molt concret. Trobar allò que tinc dins que sempre m'ha servit. La meva pau, la meva calma. A vegades no la sento, però sé que hi és i la puc "trobar". Més enllà de les circumstàncies, més endins fins i tot de l'estat d'ànim. Potser tu en dius aturar-se i vols dir el mateix. És possible que tinguis raó i que la teva expressió sigui més adequada. Però quan l'estat d'ànim no és "bo", quan estem tristos per alguna cosa, a vegades aturar-te et submergeix en la tristesa i la recerca d'aquest raconet interior t'alleuja, encara que sigui per un temps determinat...

      Gràcies per a questa conversa. :) Fa pensar i concretar.

      Elimina
  10. Mès val retrobar-se que cansar-se de buscar sense éxit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ens busquem ens hem d'acabar trobant per força, Joan, no som tan lluny!!!

      Elimina
  11. Penso que cadascú ha de trobar el seu propi ritme, per sentir-se bé i ser una mica feliç...Res de copiar!
    I m'agrada molt això de refer horitzons...
    Bona nit , Carmeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, a vegades ens adaptem massa als altres i allò que és una virtut, la capacitat d'adaptació es converteix en un defecte que es torna contra nosaltres. A mi també m'agrada la idea, refer horitzons a vegades és difícil quan els que tenies t'agradaven molt, però millor refer-los que no pas no tenir-ne cap.

      Elimina
  12. Evolucionem i a vegades ens costa retrobar-nos, inclús reconeix-ens però ens hem d'acceptar, tal com som.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens hem d'acceptar tal com som, i a vegades ens posem pesats amb nosaltres mateixos... i quina paciència!!! :DDDD

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari