dilluns, 17 de juny del 2013

Un duet de la sargantana




- Ens  hem quedat  sols,  fulleta  meva.
- Sí però  exposats  a la vista  de qualsevol que passi.
- I qui vols  que  es  fixi en dues  fulles  perdudes  entre  el brancam.
- Qualsevol  pot  fixar-s'hi,  mira!  ara  mateix una sargantana  ens  mira!
- Què  hi fa  això?  que li importa  a ella  el que ens  puguem dir?
- Res,  el nostre  llenguatge  és  nostre  només,  ningú  l'entén.
- Enyoro  el vent  que ens  apropa i les teves  carícies  dolces.
- Acosta't,  estimat i  aprofitem el moment,  que ja ens  queda  poc...
- Ens  queda  el millor...   volarem junts,  bonica!
- No pas  quan el cel plora, com avui...  seria  la volada  massa  curta.
- Esperarem  un dia  de vent...  volarem  junts  damunt  de parc,  damunt  del  riu,  damunt  els  teulats  i els  jardins,  volarem junts fins  l'infinit... i aterrarem,  finalment,  en una  fotografia o en un dibuix  que  durin per sempre.

40 comentaris:

  1. Preciós!! d'un romanticisme que eriça la pell...
    Molt maques, tant la foto com l'aquarel·la! :)

    Bona setmana, Carme!
    Bessets

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades no sé què fer-ne de tant romanticisme que duc a sobre... :DDD

      Gràcies lluneta, bona setmana!!!

      Elimina
  2. I en una pintura com aquesta no han de patir per a res, perquè a més els acompanyarà la poesia. Molt bonic, és una història per començar la setmana amb un somriure! Bon dia, Carme :))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els guardarem l'amor aquí, un amor pintat d'aquare·la amb un punt d'humitat... Bon dia Sílvia!!! :D

      Elimina
  3. Bon dia carme,
    A mi també mha agradat la història i les il.lustracions, però no he pogut evitar sentir un punt de tristesa. Sempre penso que hi ha sentiments que hauriem de poder mantenir i viure sempre i que mai res ni ningú ens hauria d'arrebatar i encara menys la mort. I a vegades quan em trobo enmig d'un d'aquests sentiments penso: no pot ser que un dia deixi de poder sentir el que ara sento.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també penso sovint això que dius, però finalment vas aprenent que res és permanent (i no només per la mort) i busquem eternitats de recanvi, com les fulles... una petita eternitat, de curta durada igualment en un paper i en un blog. Potser millor que res. Quan els sentiments són intensos costa veure el seu possible final. Tens tota la raó.

      Elimina
  4. Senyora Carme, se supera vostè sola. D'un dibuix tan simple en fa colors, textures i prosa lírica. En un primer moment, les fulletes fan una mica de pena. Però saber dels seus somnis de volar, ens fa volar a nosaltres també, almenys en l'imaginació. Felicitats per l'entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En honor a vostè, senyor Strike, miraré de no estripar gaires dibuixos més, aquest està sencer encara, tot i que no s'ho mereix gaire... continuo tenint problemes amb la tinta, que no s'esborrona per on jo vull i com jo vull.

      Gràcies per la seva companyia sempre tant amable...

      Elimina
  5. Es pensaven que estaven soles, però la foto de la Sargantana ha fet que estiguin a ulls de tothom, i ara tu ens expliques la seva conversa. Aquí ja no hi ha intimitat possible...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pobres fulles!!! Però, saps? el dia que volaran, ja no les veurem, ni la sargantana, ni jo, ni tu... serà el seu moment. :DDD

      Elimina
  6. "en una fotografia o en un dibuix que durin per sempre", el millor lloc on anar a parar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No els hi he demanat permís hi han anat a parar tant si com no! :DDD

      Elimina
  7. És una bonica història que m'ha estovat tant que ara no tinc esma d'anar a la conselleria a protestar.

    ResponElimina
  8. En el teu dibuix pintat. És un lloc bonic per aterrar.

    ResponElimina
  9. Les coses compartides són més xules!

    ResponElimina
  10. Sí que sembla que es mirin i parlin sí!
    :)
    M'ha caigut bé la fulla romàntica! :)

    ResponElimina
  11. Sense paraules, Carme. Per a mi, un dels millors posts que has publicat en molt temps, i mira que m'agraden els altres...!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  12. Ooooh però que bonic... però com et poden suscitar un sentiment com aquest dues fulles solitàries en una branca? Mira... si em punxen t'asseguro que no em treuen sang! M'impressiona la teva capacitat i t'ho dic de debò!
    M'agrada molt Carmeta :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, guspira... cadascú té les seves dèries... i jo les meves...

      Elimina
  13. Oh! que bonic, quanta tendresa...
    M'ha encantat la història de les dues fulles . Ara estaran junts per sempre al teu dibuix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, m'alegro que t'hagi agradat. M'agradaria ser acollidora de tots els amors... ni que siguin de fulles.

      Elimina
  14. Molt maco això que has escrit.
    Trista passió efimera!

    ResponElimina
  15. L'aquarel·la és també genial!
    Com t'ho fas?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabria dir-e com ho faig... com puc, com em surt... :DDDD

      Elimina
  16. S'han quedat soles, però ben acompanyades, esper! Reconec que no sé dibuixar a aquarel·la. No és una tècnica que domini però m'agrada. I veient les teves, enveja, Carme!!! :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot és posar-s'hi, jo no domino res de res, ni tinc cap tècnica, però vaig fent... petonassos, bonica!

      Elimina
  17. Somnis compartits, tant de bo els puguin dur a terme.

    ResponElimina
  18. Ja havia vist aquestes fulles solitàries a ca la Sargantana...Un diàleg molt tendra, s'han de refiar de l'airet per poder fer-se una carícia, però finalment alguna ventada se les endurà plegades cel amunt, fins que aterrin a la teva llibreta, salvadora de fulles solitàries... Guarda-les bé! M'agrada el dibuix i l'aquarel·la.

    Petonets de bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les guardaré, M Roser! pobretes fulles, fan una mica de pena, oi?

      Elimina
  19. que maco Carme..
    gracies
    perque despres diguin que una imatge val mes que mil paraules...
    he fet un enllaç desde la foto del meu blog al teu post..
    no et fa res, oi?

    petons nina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que em fa, em fa il·lusió que t'agradi i em fa il·lusió que posis l'enllaç... Gràcies a tu inspiradora...

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari