Campana perduda,
i porta amagada.
Ens queda el silenci.
Viure des de fora
no trobar l'entrada
i sentir la distància.
No comptar les hores
ni mirar mai més enlaire.
Els peus a la terra.
dissabte, 1 de juny del 2013
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Molt bonica la teva interpretació de la imatge. El poema descriu un estat d'ànim on conviuen l'enyorança, la recerca contínua, la serenor del present... un silenci viscut.
ResponEliminaGràcies, Consol, per llegir-lo tant i tant bé... m'agrada com ho dius, millores el poema moltíssim.
EliminaEs fan rellegir aquests versos. Els peus a la terra, sí, però també cal mirar enlaire, crec.
ResponEliminaEvidentment que cal, si no mires enlaire no queda res, ni tant sols el poema, però és una sensació intensa... que necessitava sortir.
Elimina...i arribar tard a missa.
ResponEliminaA misses dites...
EliminaEls peus a terra,
ResponEliminacomençant la figura
que presta avança
canviant la manera
l'estat i la forma...
Allargarem braços
donant alegria,
estendren ma
per donar ajut
i ens veuran la cara
nostre altar que resa
petons i contacte...
Esglèsia de pensa,
acollint companys...
Som molt petits
per qui no ens mira...
No veuen la font de idees,
nostra catedral
que aguarda peus a terra
abans de caminar.
............. Anton.
Som molt petits
Eliminaper qui no ens mira...
Quanta raó tens, som molt petits, gairebé sempre ...
Gràcies pel teu poema, Anton.
Aquesta petita llibreta vermella és un èxit!! Hehe em diràs que estic pirada, però em recorda al Museu Van Gogh, la part on hi ha les cartes que enviava a amics i, sobre tot, al seu germà on, a vegades, hi posava esbossos dels quadres que més tard volia fer :-))
ResponElimina:) I té un munt de pàgines... però ara vaig fent pintures a les altres llibretes, per variar una mica. :))
EliminaApunts per a fet pintures... amb l'ermita de les Pinyeres ho vaig fer, primer dibuix després aquarel·la. :)) Pobre Vincent, quines comparacions li fa!!!! Si aixequés el cap, no et voldria més de fan, s'ofendria, dona!!!
Què va!! Segur que serieu amics!! I tu el curaries... ja no es deprimiria més, i es sentiria valorat ;-))
Elimina:)Podria ser que fóssim amics, em cau bé. :) he, he, he...
Eliminasense campana perderen el sentit del temps, en no sentir les hores
ResponEliminaQuan estàs acostumat a les campanes es troben a faltar molt... fan companyia a més a més de marcar les hores...
EliminaHe llegit diverses vegades els teus versos. I cada cop que els llegia em deien alguna cosa nova.
ResponEliminaPerò els tres del mig m'han colpit d'una manera especial i estic mirant de saber per què.
Una abraçada immensa
No serà perquè tu també, com jo, entraries sempre endins i al fons de cada cosa o de cada persona i moltes vegades no ens deixen? :)
EliminaUna abraçada immensa també per a tu.
Estic d'acord en no comptar les hores i tocar de peus a terra...Però jo vull seguir mirant enlaire i sí, el silenci sempre fa companyia.
ResponEliminaPetonets amb aires estiuencs, Carmeta.
El silenci només fa companyia a vegades, a vegades fa solitud.
EliminaPetonets, M Roser.
campanes que toquen
ResponEliminaentre el cel i la terra,
rellotges sense hores
Gràcies, Miquel, m'agraden molt els teus versos afegits... i les campanes que toquen, també m'agraden...
Elimina