dimecres, 12 de febrer de 2014

Aglans

D'una foto de la Montse
Sota  l'alzina,  damunt  l'hamaca, escrivim la joia  dels  colors  vermells, i riem la claror que  garbellen els verds.  Com peces  d'un  puzzle gegant, les fulles per terra fan una estora, acollidora. Sobre l'hamaca, els ulls et riuen, les mans em busquen.

Vibra el moment, sense aturar-se. 

Juga a la campaneta la ning-ning, la vida, amagant-nos els instants de goig perquè no puguem trobar-los:  fred,  fred...

22 comentaris:

  1. I sense adonar-nos aquests són els instants que més endavant veurem com bons moments.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els veurem coma bons moment, perquè ho són... :D

      Elimina
  2. Encara que estiguin amagats, aquests instants són el que perduren. Te raó en Joan.

    M'agraden aquestes catifes tan acollidores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Instant i catifes com un alè de vida...

      Elimina
  3. Com sempre, et torno a dir qué, em quedo meravellada de veure a on et porta la teva imaginació després de dibuixar una imatge meva...mai m'ho hagués imaginat d'aquesta alzina!!...
    I ja situada "damunt d'aquesta hamaca" em deixo portar per les vibracions "del moment" i en el seu silenci sentiré i gaudiré d'aquest "'instant de goig"... No caldrà buscar-lo, poc a poc vindrà!!
    Gràcies per aquest bon moment!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poc a poc vindrà, dius, i aquesta confiança segur que te'l farà arribar.

      Una abraçada.

      Elimina
  4. Vibra el moment, sense aturar-se.
    L'alzina és ferma.

    ResponElimina
  5. O la vida no sap amagar-los prou o tu tens una capacitat especial per trobar-los però ens en fas arribar tants de moments de goig, amb les teves aquarel.les i amb les teves paraules, que em fas vibrar.
    El teu puzzle gegant de fulles d'alzina m'ha fet pensar que potser si ens entretinguéssim a mirar d'encarixar-les totes, mirant que cada vora dentada trobés el seu encaixament en la vora dentada de la fulla següent, potser, ho aconseguiriem.
    I potser si cada un de nosaltres mirés d'encaixar millor amb ell mateix i amb l'essència del que ens envolta aconseguiríem sentir-nos millor.
    Que passis molt bon dia, Carme bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que és més important l'encaix de nosaltres mateixos amb l'essència que ens envolta, les fulles de terra només en són una metàfora...

      Bon vespre i bona nit, la lluna ja torna a ser plena...

      Elimina
  6. Aglans novells d'una alzina centenària.
    El goig d'un instant foragita el fred etern.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si pogués fer realitat les teves paraules... i un instant de plenitud pogués fer fora el fred etern... que bé que aniria!

      Elimina
  7. M'agrada de descansar sota una alzina mirant el cel entre les branques, o bé al costat del riu. És mitja vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mirar el cel entre les branques és un dels plaers bàsics de la vida. Totalment d'acord!

      Elimina
  8. "Campaneta la ning-ning; jo l’amago, jo la tinc"; és preciosa aquesta comparació amb els instants feliços, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei! Ja em pensava que ningú coneixia el joc i la cançó!!! Quina ilu que m'ha fet!!!

      Quan jo era petita dèiem "Campaneta la ning-ning; jo l’amago, i no la tinc", perquè la norma del joc és que es podia amagar l'objecte a qualsevol lloc, però no sobre la mateixa persona que l'amagava. I mentre buscàvem l'altre anava dient fred o calent...

      Gràcies, preciosa!!!

      Elimina
  9. Quina preciositat de colors!! L'altre dia em van enamorar els blaus i avui els granes (i no és un joc de paraules, eh? no, no) es veuen molt clars i lluminosos. M'encanten!! :-))

    ResponElimina
  10. Els petits instants son els més especials, els més recordats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades són petits instant i a vegades només ho semblen, de fet són grans instants...

      Elimina
  11. Jo també jugava a la "campaneta la ning-ning "... Em de ser més murris que la vida i trobar-los aquests petis instants, sovint irrepetibles...
    Els vermells es complementen molt bé amb els verds!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara ja no hi deu jugar ningú, em sembla... :) però m'ha fet il·lusió que t'hi reconeguessis també. He de fer per manera de trobar els instants bonics... Gràcies, M Roser!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari