S’embriaguen els amants
enmig de la densa fronda,
fang al fang, al quest
d’una fràgil fortalesa:
m’amago en la teva gràcia
erigida de silencis
i m'abandono
fins que tota moció cessa,
i el món,
al caient de l’horabaixa,
s'atura,
i mor en els teus braços.
S'apaga el món.
La teva mà: signe,
traç en l'aire o viatge lleu
en direcció a mi.
Juga, el temps, amb els amants,
entre treves s'atura;
fràgils bastions es lliuren
i de pressa batega.
Ja no hi ha res
més que els meus mots
i el teu sospir
que jo respiro.
La teva mà: signe,
traç en l'aire o viatge lleu
en direcció a mi.
Juga, el temps, amb els amants,
entre treves s'atura;
fràgils bastions es lliuren
i de pressa batega.
Ja no hi ha res
més que els meus mots
i el teu sospir
que jo respiro.
...................................... Carme
El ritme del teu sospir em guia.
Les carícies, el bes,
marquen el meu camí.
Arribo.
L'ànima despullada.
Deixo pausada sobre la teva pell
l'empremta dels meus sentits.
T'assoleixo.
S'atura el temps,l'instant precís,
en el que es fon el teu voler,
i el meu desig.
........................................................Mònica
Ais...voldria ara tenir una audiència a qui enamorar recitant-los les vostres línies...
ResponEliminaPetonarros, us estimo.
Petonassos... això és un afalac immens, gràcies preciosa...
EliminaHas pensat a fer un pensament i publicar-los?
ResponEliminaAquest és un altre afalac immens... Loreto, no, la veritat és que no ho he pensat mai... ;)
EliminaQueia l'hora baixa mentre llegia aquests mots. Llavors es va aturar el temps i enmig del abandó vaig escoltar el teu respir ... com un alè.
ResponEliminaBona nit Carme i l'enhorabona a en Jordi.
Que s'aturi el temps és una de les experiències més boniques de la vida... ;) Gràcies per un comentari tant poètic,
EliminaBona nit, Pere.
Et busco.
ResponEliminaEl ritme del teu sospir em guia.
Les carícies, el bes,
marquen el meu camí.
Arribo.
L'ànima despullada.
Deixo pausada sobre la teva pell
l'empremta dels meus sentits.
T'assoleixo.
S'atura el temps,l'instant precís,
en el que es fon el teu voler,
i el meu desig.
Continua el diàleg amb el teu poema doncs... preciós, Mònica!
EliminaLa màgia de les paraules es fa més palesa que mai en els vostres versos. Mai els sentiments podran ser acariciats d'una manera més bella.
ResponEliminaFelicitats a tots os i una abraçada!
Gràcies Montse, tot el mèrit és del Jordi que ha començat i m'ha inspirat a mi... em va captivar el seu poema.
EliminaLes paraules de tots dos escriuen i descriuen l'indescriptible.
ResponEliminaImparable.
Fita
Moltíssimes gràcies, Xavier!!! Una abraçada.
EliminaEl nivell és extraordinari. Qualitat i emoció s'agermanen. El camí que volem.
ResponEliminaM'agrada aquesta frase final. El camí que volem. És ben certa. La poesia sense emoció no és res... intento posar-l'hi sempre. La qualitat no sempre està disponible per a mi i va com va... ;) però es tracta d'intentar-ho i d'encomanar-nos-la els uns dels altes... com un estímul que ens empeny. Gràcies, Jordi!!!
EliminaEt vull felicitar per tot el que has fet aquest dies que he estat "absent".
ResponEliminaA cada vers, sentiment. A cada poema, saviesa. A cada traç, llum.
Felicitar-te i agrair-t'ho, Carme.
Aferradetes i molt bona nit! :)
M'emociones, lluneta... gràcies guapa!
EliminaJo també t'ho agraeixo molt. Molt bona nit i bona setmana. Aferradetes.
Bona nit , Carme, avui no m'he atrevit a prendre part en el diàleg, no fos que em carregués el post, he, he..Molt profund per les meves modestes paraules...
ResponEliminaPetonets.
La que ets modesta ets tu... però no hi fa res, M Roser, com tu vulguis i quan vulguis...
EliminaPetonets.
Uns diàlegs deliciosos!
ResponEliminaMoltes gràcies, Elfree.
EliminaEm trec el barret!
ResponEliminaQuin poetes tenim a la blogosfera...
Gràcies, Glòria, tu també pots comptar-t'hi...
Elimina
ResponEliminaEstimada Carme,
He estat absent de la blogosfera més de dues setmanes... he abandonat el meu bloc i les lectures d'altres blogs, entre altres, el teu. Per tant, primer de tot, disculpar-me. I segon, agrair-te aquest bell post amb el teu poema tan extraordinari; també donar les gràcies a la Mònica per continuar amb el diàleg. Aquest és un d'aquells petits miracles de la comunicació virtual. Confio -i espero- que puguis llegir el present missatge.
Petons, des de El Far.
Jordi, penso que tots entenem que la blogosfera no és cap compromís prioritari, que la vida té moltes coses molt més importants que això, ja he vist que no hi eres no t'amoïnis.
EliminaPetons, Jordi, ens seguirem llegint. Gràcies.