dilluns, 17 de febrer de 2014

Des de la finestra


Des des la finestra, miràvem cada dia, com el matí d'hivern tot just acabat de néixer lluitava per esborrar les gebrades de cada nit.  M'hipnotitzava mirant les línies ara rectes ara sinuoses del  camp llaurat. No sé pas si el pagès que llaurava amb el seu tractor, pot imaginar l'instant de bellesa que ens regala. Imagino l'ordre flexible endins, perquè als dins ens cal a vegades que tot sigui coherent i uniforme. I jo el vull com el camp llaurat, de corbes i rectes en perfecta harmonia.  Aprenc del paisatge, mentre l'amor, del més proper al més llunyà, m'agombola la vida.


28 comentaris:

  1. No és la Toscana. Però com si ho fos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser aquesta nostra també és la més bella del món

      Elimina
    2. Carme, per a mi com el Bages no hi ha res!

      Elimina
  2. És cert, tenen un poder hipnotitzador que ens fa mirar ben endins,
    tot allò que desitgem i encara no és, corbes i rectes en perfecta harmonia.
    Una bona reflexió per començar una altra setmana.

    Bessets, preciosa! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) jo, és que m'hipnotitzo de seguida...

      Una abraçada, lluneta

      Elimina
  3. Una visió certament hipnòtica. Suposo que quan t'hi acostumes perd gràcia, però veure-la per uns dies és molt curiós. El mateix em passava a mi aquest cap de setmana en veure muntanyes enfarinades des de la finestra de l'apartament...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veure paisatges desacostumats, sempre estimula la ment i l'esperit.

      Elimina
  4. Ah! Si les línies dels camps de fumbol fossin corves... quina poesia farien els jugadors. I el pobre àrbitre per endevinar quan hi ha fora de joc! El Messi hauria de ser llaurador.
    (Xavi Puyol) Fita
    I ara seriosament: molt bons el poema, el dibuix i la fotografia

    ResponElimina
    Respostes
    1. En Messi llaurador!!! Com deixaria el camp? Ple de filigranes...

      Gràcies Puyol!! :D

      Elimina
  5. Visc a prop de camps que es llauren sovint, cada quant toca es clar , i cada vegada descobreixo noves formes al terra, corbes a la dreta, corbes a l’esquerra, mes corbada o menys i sempre en criden l’atenció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també me la criden, l'atenció. M'agrada molt veure els diferents ratllats que fan.

      Elimina
  6. La nostra vida hauria de ser com aquest camp llaurat, amb rectes i corbes. Res pot esdevenir perfecte sinó accepta la imperfecció. No hi ha un camp més coherent ni uniforme que aquest camp preciós que has pintat. La coherència i la uniformitat de ser tot ell terra solcada per rebre cada llavor de vida i experiència que hi deixem caure a mesura que passen els nostres dies. No deixar ni un pam sense que hi passi l’arada, tan se val, recta o no, que sigui terra capaç de rebre cada llavor del que som i el que fem, i que en ella creixem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada comparar les coses exteriors a nosaltres amb la vida i les nostres coses interiors... Tu també ho fas. Ho fas d'una manera que m'agrada molt.

      Elimina
  7. Aquests paisatges llaurats, amb les seves harmòniques línies, rectes o corbes, més que hipnotitzar-me em donen una gran sensació de pau, com contemplar un mar d'onades tranquil·les, en marró, daurat i ocre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una pau especianl... Quasi hipnòtica... :D. He, he, he

      Elimina
  8. El camí més curt entre dos punts és la línia recta. En ocasions, però, cal alentir el viatge a base de giragonses. No hi ha pressa. Així, doncs, agombolem-nos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades calen giragonses i a vegades les fem sense que calgui... Però tens raó, no hi ha pressa ... Agombolem-nos.

      Elimina
  9. És que els pagesos són uns artistes, i els camps llaurats tenen molt d'encant...Jo amb l'ull esquerra no veig línies rectes, totes les veig corbes, com aquestes que fa el tractor...
    Bona nit, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! Quina mala sort, això de la vista!! Deu ser complicat d'acostumar-t'hi a veure així...

      Bona nit, M Roser.

      Elimina
  10. Jo crec que sí, que el pagès sap la bellesa que ens regala i que també se la regala a ell mateix.
    Segur que després de llaurar, mira totes les línies rectes i corbes i se sent fantàsticament bé i en pau.
    :)

    Abraçadeta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, la teva resposta és preciosa i m'ha convençut. Si jo deixés un camp llaurat tan maco, em sentiria genial...

      Abraçadeta, preciosa.

      Elimina
  11. Ja saps que a mi tot el que té corbes m'agrada.... :-)

    ResponElimina
  12. Preciós Carme.... el pagés segur que no sap que et regala tot això, perquè la mirada del artista és ben i ben especial! Ptonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, jo crec que ell bé ho ha de veure que és preciós el camp tal com ell l'ha deixat... per força n'ha d'estar content. Petonassos!

      Elimina
  13. Harmonitzar-se amb el paisatge...

    Mira açò amb atenció, Carme: https://www.facebook.com/microfragments


    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, per emportar-te aquest post al facebook. No t'he pogut deixar cap comentari allà perquè no tinc Facebook, però si que ho he pogut veure. Em fa molta il·lusió que t'hagi agradat el post i el dibuix. Gràcies, Vicent. Una abraçada.

      Elimina
  14. perfecta harmonia!

    Ordre i un camp net, com si fos possible.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari