diumenge, 30 de novembre de 2008

Vora l'aigua


L'aigua ens retorna,

sense fer-ne esment,

aquesta claror de sol.

I aleshores,

els grocs són més grocs

a la vora de l'aigua.

Dibuix i poema inspirats el el post
_____________
Mon ha dit...
l'aigua es com un mirall
de sensacions tremoloses
__________________
Striper ha dit...
I ens regala la seva musica...
__________________
Joan Grau ha dit...
El riu de la vida.
A la tardor
els grocs vora l'aigua
i la claror del sol.
__________________
zel ha dit...
sí, tremolen els grocs a l'aigua
i els grisos la fan falsament tèrbola....
_____________________
Carles Casanovas ha dit...
L'aigua cau sobre la meva teulada,
un brogit de llàgrimares
sona en el meu terrat.
Cortines d'aures,
traspassen el meu Rocar
i el silenci de les canaleres
cau, mentrebuido els cubells
de la meva aura.
______________________
barbollaire ha dit...
"Llera i riba
per l'aigua del teu cos.
Emmirallant-me en ell,
els colors brollen
de les espurnes
dels llavis a la pell."
______________________
rebaixes ha dit...
El riu, mirall etern
enmarcat en canyars i tamarits,
el sol hi brilla al descobert,
la luna si pentina per la nit...
Anton.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Passió per les mandarines

En tota la seva vida ha menjat només llet, puré de fruita i puré de verdura.
No coneix, encara, els aliments en la seva forma original.
En directe i sense manipular només ha menjat mandarines.
Té passió per les mandarines.
Xucla cada grill com si li anés la vida i que no se'ns acudeixi d'entretenir-nos gaire llençant el grill sec i espremut a fons i agafant-ne un altre de sucós.
No té espera.

divendres, 28 de novembre de 2008

Converses reals o impossibles II - Placidesa

http://gonzalolopez.net/wp-content/uploads/2008/05/collageproage-final.jpg


- Em sento millor que mai!
- Me n'alegro, jo estic raonablement bé, també.
- Hauries d'escriure sobre nosaltres, les dones madures, menopàusiques...
- Que creus que n'hauria de dir?
- Que és la millor època de la vida. Per què aquestes paraules han de tenir connotacions negatives?
- No ho sé.
- Deu ser culpa dels homes...
- O de les dones, que tenim massa por, potser.
- Ens fan sentir que ja se'ns ha acabat el temps.
- El temps de què? el temps de seduir-los, potser, però no pas el temps de viure.
- Crec que m'he alliberat d'alguna d'aquestes limitacions, d'estar pendent d'ells, de necessitar-los.
- I això és bo per a tu?
- Sí! ja t'he dit que estic millor que mai.
- Jo encara no m'he alliberat de res, ni he arribat enlloc, crec que m'agrada més fer camí, encara que tingui 60 anys.

dijous, 27 de novembre de 2008

Caçadors!

Molts caçadors

al parc de Collserola

Ui! quina por!

Retruny el tret

enmig de la pineda

en lloc incert.

Feu-vos enrere!

amb l'escopeta a la mà,

ens barra el pas.

Cal coincidir,

passejants i escopetes

al mateix lloc?

dimecres, 26 de novembre de 2008

Converses reals o impossibles I



- Em preocupa fer anys, cada any que compleixo, passo un mal dia d'aniversari per aquesta raó. Em preocupa la malaltia, la mort.

- Quants anys tens?

- 20.

- I et preocupa tenir-ne 21?

- No, em preocupa tenir-ne 60... i mirar-me al mirall i no agradar-me.

- Estàs mirant el futur amb els ulls del present.

-Què vols dir?

- Ara estàs bé, com estàs?

- No, no estic contenta ni satisfeta amb mi mateixa.

- I penses que als 60 anys estaràs igual, però amb la bellesa perduda i que no et quedarà res.

- Sí més o menys.

- Però no és cert, als 60 anys hauràs viscut moltes coses que t'ompliran la vida.

- Sí però no sé si seran suficients.

- Comença a viure el teu present.

dimarts, 25 de novembre de 2008

La finestra




Parets gruixudes


amaguen la finestra.


S'aboca l'heura


que ens crida la mirada.


La vida en cinc colors.

dilluns, 24 de novembre de 2008

El Llibertí

Ahir vespre, uns amics ens van convidar a anar al teatre, a Viladecans.
L'obra "El llibertí" d'Erich-Emmanuel Schmitt direcció Joan Lluís Bozzo.
Els actors els teniu a sota.




Dura una hora i 40 minuts, que et passen sense adonar-te'n. Divertida amb un humor intel·ligent sobre la moral, els impulsos, la llibertat, el matrimoni, els lligams... Ramon Madaula fa un Diderot genial. Uns diàlegs fantàstics.

El personatge és Diderot, l'enciclopedista. Filòsof i ingenu a la vegada. Que no sap ni vol renunciar a cap dona, ni creu que hagi de triar.

Madame Therbouche, La Montse Guallar, amb una delicada perversitat vol jugar amb ell. I Diderot se sent captivat tant per la intel·ligència com per la maldat.

Citaré unes frases (de manera inexacta, que no les tinc escrites i la memòria...)


- I ara què farem? - pregunta ella.
- Tot el vespre farem l'amor.
- I després?
- Tota l'hora de sopar farem l'amor.
- I després
- Tota la nit farem l'amor.
- I després?
- Al matí anirem més enllà encara.
- Què farem, al matí?
- Parlarem!

divendres, 21 de novembre de 2008

Records



Un llac, una platja, una solitud.

L'hivern preserva el silenci.

La pluja comença a caure,

lentament, amb gotes gelades.

El llac aboca un torrent

cap a la vall.

L'única veu que se sent, quan és hivern.
***********
Torno a tenir diverses aportacions poètiques, que poso aquí sota.
La pau és absoluta,
l'esguard, proper
i als teus ulls,
una brillantor d'aura
i de llàgrima...
Carles Casanovas El Rocar de Tiana
La platja enyora brogit
mentre la llum de món
s'apaga
per tal d'amagar
amors i badalls.
Un dofí cerca un jaç
de color de mar
quan arriba l'hivern.
La pau és absoluta.
Cèlia de TRANSPARÈNCIA
La nit és negra
un somriure fred:
està caient la neu .
Era hivern al carrer,
primavera en els ulls,
estiu al cor.
Era una nit estrellada
de joguines de metall.
Les estrelles fugisseres
presagiaven un miracle
i la lluna argentava
les cases del poble vell.
Dintre de mi era lluita
entre la por i el desig
i va vèncer el desig
barrejat amb l'alegria
de saber que tu volies
el mateix que jo volia.
Del que després va passar
jo no sabria explicar‑me
sol recorde que al mirar‑nos
flor encesa eren els llavis
i el cor galop de cavall.
La soledat
es bressola
al llac.
El silenci
encèn el crit
del fred de l'hivern.
La pluja és
com un desmai
de vida,
i del glaç, una
cirera per viure.
A la vall
la falda de
les muntanyes.
A l'hivern el
record dels absents
i l'abraçada
dels ardents...
Onatge
Dolls d'aigua
entre silencis,
respirs muts de peixos
nedant a contracorrent.
Arriba de nou
l'hivern!
Joana de Llum de dona
Petjades a l'aire
ens allunyen d'un passat
que, delerosament,
reprendríem,
i això que quan fou present
ens omplia de neguit
i ara sembla,
només una altra broma de la vida...
Zel d' ARA MATEIX
Hivern, glaç.
Absència de tu,
absència de jaç.
Estiu, foc.
Presència de tu,
que m'omples de joc.
Laura de Prosopopeia
"Silenci fred
Nosaltres foc,
vida.
L'hivern passa"
Barbollaire d' Un lloc per nosaltres
B

dimecres, 19 de novembre de 2008

El far de S.Sebastià






















El far funciona

també amb claror de dia

xerra amb el sol.

Carme

Què li diu,

dona formosa,

què li diu el sol...

què li dirà la lluna gelosa.

Carles Casanovas El Rocar de Tiana

El sol li diu:

torna'm la llum a bocinets

guarda'ls amb tu, fins a la nit.

La teva llum, la meva llum

seran sols una, dia i nit.

Li diu la lluna:

Mira'm de cara, a mi i al mar,

que no m'agrada

l'ara sí i l'ara no, sense mesura.

Em falta tot quan tu t'apagues

per breu que sigui la teva ombra.

Carme

El far ho veu tot

però ho guarda

en boca closa.

El sol li diu:

sempre assenyalant bon port.

Però sempre sol.

I el far respon:

i tu, tan grandot

i no et deixen

sortir de nit...

Onatge

"Son el teus ulls

la llum del far

que em senyala terra.

El teu cos,

la platja on sojorna

l'esperança."

Barbollaire

dimarts, 18 de novembre de 2008

Escenari imaginat, dedicat a Noves Flors

Llegeixo un text, curt, bonic, suggeridor, amb una petició de dibuixar-lo, és com un apunt per a fer-ne un post. Faig proves. La primera és aquesta. Ella es queda la segona

Noves flors m'ofereix un escenari que no he vist. Una experiència seva, que comparteixo en aquesta horeta, aproximadament, que m'estic fent proves amb els dibuixos.

Gaudeixo d'una complicitat que m'agrada i passejo amb ella seguint les seves petjades sobre la sorra, talment com segueixo sempre les precioses petjades del seu blog.

Moltes meduses

perdudes a la sorra,

una gavina

aclofada mirant-s'ho

i un vailet cercant el vent.

dilluns, 17 de novembre de 2008

82è Joc literari - Cigonyes


82è Joc literari de tens un racó dalt del món

- Quin niuet, estimada meva. Ens va quedar fantàstic!
- El millor. No n'he vist cap com aquest!
- El més alt. El més confortable.
- L'enveja de totes les cigonyes del país.
- Ningú no ha destorbat la nostra vida.
- Ni els nostres ous, ni les nostres cries.
- Els nostres fills estaran orgullosos de nosaltres!
- Hem pogut marxar a buscar el menjar per ells sense por que ningú els fes mal.
- Es criaran sans i forts i aprendran a construir nius tan perfectes com aquest nostre.
- Si, però és que ... els nostres fills....
- Què passa?
- Que els nostres fills també ha d'aprendre a volar...
- Sí i què?
- Que estan tots dos al fons del niu amagats.
- No em diguis que...
- Si, la desgràcia més gran que ens podia passar!
- Tots dos pateixen de vertigen!

dissabte, 15 de novembre de 2008

Le lièvre de Vatanen d'Arto Paasilina

He llegit gràcies a Merike del bloc Finès entre tots i totes, "Le lièvre de Vatanen" d'aquest autor finlandès que jo no coneixia. L'he llegit en versió francesa.
Un periodista conegut, Vatanen, canvia la seva vida d'un moment a l'altre i quasi per casualitat, en adoptar una llebre petitona i ferida. Surt empaitant-la cap al bosc i allà viu uns moments d'una experiència diferent i decideix deixar-ho tot: la feina i la seva dona i se'n va de viatge amb la seva llebreta.
Hi ha qui el pren per boig, però en realitat de boig no en té res.
Aventures, explicades amb un gran amor pels animals i per la natura. I amb un humor molt fi.
Es una novel·la que es divertida i molt entretinguda de llegir.
Fragment (tradueixo jo, tan bé com puc):
Vatanen es va treure la seva roba plena de suor i es va deixar lliscar nu dins l'ona fresca, es va rentar els ulls enrogits, va ruixar l'aigua pura amb la boca. Vatanen va trobar que en comparació del seu patolleig dins del fum, aquest bany tranquil en el rierol tenia gust de paradís. Va nedar lentament riu amunt, el rierol serpentejava agradablement. L'aigua regalimava, baixant poc a poc cap a ell, un sentiment profund de felicitat va envair el nadador.
Us copio aquí els enllaços que ha posat Merike als comentaris, per si voleu xafardejar-los: LE LIEVRE DE VATANEN
Gràcies, una vegada més, Merike!

divendres, 14 de novembre de 2008

Per comparar amb el post de Merike

Merike de Finès entre tots i totes ens explicava la durada del dia a Helsinki. He volgut comparar, quan vingui l'estiu també mirarem de comparar-ho.

Divendres 14-11-08 a Barcelona, el sol ha sortit a le s 7:39 i s'ha post a les 17:33 (hora oficial)

La durada del dia ha estat de 9 hores i 54 minuts

La durada del dia a Helsinki ha estat de 7 hores i 33 minuts

Ara tenim una diferència de 2 hores i 11 minuts.


I el dia de Nadal sortirà a les 8:17 i es pondrà a les 17:26

El dia durarà 9 hores i 9 minuts

I el dia de Nadal a Helsinki durarà 5 hores i 49 minuts

La diferència serà aleshores més gran de 3 hores i 20 minuts
Si miressim els horaris a Rovaniemi, segur que seria més una diferència molt més gran.
Oi, Merike?


Angelets

- No hagués dit mai que en Mon, des de sota el garrofer, tingués cap interès per nosaltres.
- I menys per fer-nos retratar!
- Però a vegades ja té alguna cosa rareta, aquest noi... saps què va fer l'altre dia?
- I tant que ho sé! va posar un vídeo de broma, que no s'engegava! Era una foto.
- I ara li demana un dibuix, serà per fer-se perdonar la broma?
- I ella li fa... li devia fer gràcia!
- No t'has fixat que no dibuixa mai cap figura humana, aquesta dels moments?
- Sí! I saps per què?
- I tant que ho sé, perquè li queden fatal!
- Doncs vinga, espavil·la't a ajudar-la una mica que si no... sortirem horrorosos.
- Però no fèiem vaga?
- Sí! Però això és una urgència. Au, va! dirigeix-li la mà, una mica, que tampoc es noti molt, eh?
- I tu què?
- Jo respecto la vaga, noi, i a més a més vull quedar amb una bona "pose".
Dedicat a en Mon, de La Garrofa de Mont-roig

dijous, 13 de novembre de 2008

Relats conjunts


Una altra proposta als Relats Conjunts
- Què deuen fer per allà baix?
- Tu no te'ls miris, que s'espavil·lin!
- És que no en fan ni una de bona!
- És el seu problema!
- Ens donaran la culpa a nosaltres... per no ajudar-los.
- És que no hi ha res a fer i són uns inútils, no col·laboren gens.
- Ho emboliquen tot.
- Ho espatllen tot.
- Si però ens tocarà el rebre, si no fem res. Quan el barbut s'enfada!
- Ens tocarà el rebre de totes maneres.
- Si, per més que fem no aconseguiríem tampoc millorar aquesta crisi.
- Doncs ja està! Vaga indefinida fins que es decideixin a col·laborar, ni que sigui una miqueta.

dimecres, 12 de novembre de 2008

Temps inventat



Inventarem un temps,

que no tingui minuts

ni cap altra mesura

i que molt lentament

com un flor que es bada

ens pugui eixamplar l'ànima.


Un temps compartit

entre paraules i versos,

que escrivim o que llegim,

entre quietuds i silencis.

Un temps fora del temps

on els somnis seran possibles.


Un temps per passejar

sota el sol o la pluja

ran de mar o dels pins

on poder deixar oblidades

tota mena de solituds.

I aturar-nos a escoltar la vida.
Inspirat i dedicat a Barbollaire
i també al David,
que diu que li va que ni pintat ...

dimarts, 11 de novembre de 2008

Morera


Encara hi ha verd a la punta dels dits,

encara hi ha groc a ran de braços

i la pluja d'ocre i de rovell

mimetitza a poc a poc

el color de la terra.
**********
Preciosa aportació de Noves flors :
Estesa d'or vell
metamorfosi del recolliment
preparació de la futura primavera.
**********

diumenge, 9 de novembre de 2008

Enyorança.


Mai no he pogut allunyar del tot
l'enyorança de la meva vida.

L'enyorança d'un paisatge,
d'un indret,
d'un moment,
d'una persona...

I l'enyorança s'ha convertit,
poc a poc,
en una enyorança
tendrament anònima.

De tants paisatges,
de tants indrets,
de tants moments,
de tantes persones...
i sovint, de res en concret.

Però ella persisteix
en acompanyar-me.

divendres, 7 de novembre de 2008

L'Alba

L'Alba havia tingut la sort d'experimentar molts moments feliços a la seva vida.

Moments amb una felicitat brillant i potent que no podia deixar-la de sentir encara que treballés, encara que anés amunt i avall i encara que es distragués amb moltes coses.

La felicitat la sentia, era allà, no li passava desapercebuda.

L'Alba també s'havia acostumat a no tenir massa expectatives, a no ser massa exigent i a conformar-se amb els canvis que la vida sempre anava proposant.

I la vida canviava, i les coses que li havien donat aquella gran felicitat també. I l'Alba continuava sentint-se feliç, d'una manera més plàcida i menys inquieta, perquè sabia on trobar els motius per a ser-ne.

Mai no havia volgut que seu benestar, la seva felicitat depengués de cap cosa massa concreta més que d'ella mateixa.

I així, se sorprenia, descobrint cada dia, com era possible enyorar allò que ja no tenia, sense entristir-se'n.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Fa deu anys

Ja fa deu anys, que el 5 de novembre, vas decidir deixar el llarg patiment enrere i marxar.

Ens vam quedar tots, com consolats de saber que s'havien acabat tots aquells anys de no estar bé.

I la veritat és que no acabava de saber ben bé quan era que t'havíem perdut i per això vaig escriure aquell poema, ara fa deu anys.





La vida t’ha deixat a poc a poc,
tan lentament...
que no sabrem mai
quin va ser el moment
que vas deixar de ser entre nosaltres.

Quan la vida et va canviar inesperadament
i tot se’t va enfosquir tan de sobte
que vas anar oblidant-te
de lluitar per tu,
encara eres tu , mare?

Quan tot dins del teu cap
s’embolicava tant
i ja no veies el món,
sinó que ho barrejaves
tot amb els teus malsons.
Potser encara hi eres, sí,
però semblava que ja no eres tu, mare.

Era quan feinejaves
sense cansar-te mai,
i sense parar mai,
mirant de complaure tothom:
els grans i sobretot els petits.
Quan cantaves cançons
prop del llitet
que hem anat ocupant
per rigorós ordre cronològic
tots i cadascun de nosaltres: fills i néts.
Quan ens aplegàveu a tots
tu i el pare tan sovint com podíeu
sense cap por de la feina que donàvem
Quan telefonaves sense oblidar mai
cap sant, cap aniversari
i també cada tarda de diumenge
per escurçar distància.

Com aleshores et vull recordar.
perquè, realment,

aleshores sí que eres tu, mare. Nov.1998

Després d'aquests deu anys, i els d'abans que t'anavem perdent de mica en mica, encara hi ha tantes coses per les que et trobem a faltar. La vida va canviar absolutament al voltant nostre i tota la família també. No sembla la mateixa famíla que tu aglutinaves d'una manera tan natural. I sempre em sembla que t'he recordat massa poc en veu alta, que he parlat massa poc de tu, per fer-ne memòria als que no et van tenir durant tants anys com jo. Però sé que encara em queda molt temps per a posar-hi remei. Parlaré de tu i cantaré les teves cançons al Guillem, perquè arribis així una mica més lluny encara de nosaltres.

L'anagrama d'en Zinc



















Camí d'ocell,


no sento com ve...

dimarts, 4 de novembre de 2008

Estic en perill d'extinció?





















Foto trobada al Google: http://www.geocities.com/anbavic/albaniles005.jpg

Petit bocí de conversa pescada al vol:

- Y como va, aquí con los catalanes? - diu un immigrant de lluny i recent.
- No te preocupes por los catalanes! Ya casi no quedan! - contesta un de molt més a prop i de tota la vida.

diumenge, 2 de novembre de 2008

Auvergne


Camins perduts
que la neu amagava.
Sense aturar-nos
descobríem indrets
il·luminats de blanc.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari