L'altre dia llegia en Xexu (no és pas casualitat, ja que sempre el llegeixo), concretament aquest post, amb molta atenció, sobre un tema que podria semblar molt particular d'ell, però que em sembla que es pot aplicar a moltes altres experiències doloroses, més grans o més petites, sobretot si fan referència a les relacions.
Jo voldria dir que de coses que ens han fet mal en la relació amb els altres, sobretot en èpoques d'infància i de joventut, tots en tenim alguna. I que una de les descobertes que m'he adonat a la vida és que arriba un dia que queden enrere. I no vull dir pas que les oblidem, ni vull dir tampoc que ja no volguem pensar-hi més, ni que les apartem. Vull dir que arriba un dia, que si et ve al cap algun d'aquests moments, perquè alguna cosa te'l recorda, el veus d'un altre color molt menys fosc.
No sabria pas dir-vos amb seguretat absoluta com és que passa això, però passa sempre si la gent evolucionem i no ens hi quedem enganxats. En primer lloc jo crec que anem (conscient o inconscientment) entenent i madurant com van anar les coses, el per què vam deixar que les coses anessin d'aquella manera o vam deixar que duressin i així ens entenem millor nosaltres mateixos i també amb la distància, podem entendre els motius (sempre hi ha motius, bons o dolents, amb raó o sense) dels altres.
També crec que en evolucionar i canviar, quan pensem en un "jo" que ja ha canviat, ja el podem veure com si fos una mica una altra persona, ja no fa tan mal allò que li van fer a aquell "jo" que ja no existeix.I aquesta és una experiència molt gratificant. Recordar allò que sempre em feia mal allà dins i un dia veure-ho amb una llum nova. Sempre que m'ha passat m'ha fet somriure. Un somriure estrenat de nou cad a vegada. I mai les coses no tornen enrere.
Pel que fa als motius del altres. Amb els anys he arribat a pensar que tots som molt poca cosa i que com més prepotents ens posem, vol dir que més por tenim. I també que tots fem el que podem més que no pas el que volem. Però això no treu que hi ha actituds que no es poden acceptar. No, i tant que no, no les hem d'acceptar!
M'ha agradat molt aquest post, Carme. Una mica, jo també em vaig quedar amb ganes de dir-ne més, però ja no em cal, coincideixo plenament amb tu.
ResponEliminaPotser és que som de la mateixa generació, i per bé o per mal, n'hem viscut més de coses, i hem hagut d'aprendre a amagatzemar-les en espais més petits i sobretot sense racons, ni rancúnies ni dolors.
Una bona reflexió la teva, que, com ja he dit, comparteixo.
jo també hi estic totalment d'acord. i m'ha agradat molt com ho has explicat. de fet, jo encara hi afegiria que normalment són uns cinc anys el temps que tardo per a assimilar, entendre, digerir, etc... les experiències i aconseguir mirar-me-les d'una manera més objectiva.
ResponEliminaYo también he vivido (y vivo) ese proceso,quizá sea eso que algunos llaman madurez,es sorprendente ver como nosotros mismos,sin dejar de serlo,nunca somos los "mismos",los sucesos que vivimos nos van remodelando,algunos para reinventarse y otros para encallarse.
ResponEliminaTambién soy de las que tardan en asimilar,le doy demasiadas vueltas,pero una vez integrado en mi mente nunca rechazo su recuerdo tanto si es bueno o malo,doloroso o no,porque aunque uno no quiera,en ocasiones,automáticamente o por asociaciones mentalmente revivimos situaciones pasadas.
Doy por bien pasado lo vivido,soy incapaz de vivir con rencor,me absorbería tanto que no podría ni dormir.
Me alegro de leer el comentario de Kika,me consuela porque yo tardé tres años en procesar el duelo por la muerte de mi marido,estuvo durante todo ese tiempo obsesivamente,día y noche,en mi mente,ahora es una alegría recordar todos los momentos a su lado,positivos o negativos,ya el dolor es suave,pura melancolía.
Un abrazo
M'agrada molt aquest post pel fet que tens molta raó, fins que no mirem enrere i ens n'adonem passa desapercebut aquell fet i després et dius a tu que sí, que ha passat, que no es veu del mateix color intens i m'agrada molt tal i com ho has explicat :)
ResponEliminaPerò, tot i així, a vegades dol recordar que et volien fer mal...
ResponEliminaEl més important és que aquests records vinguin poc a la nostre ment... quan menys vinguin és que més superats estan (crec)
En aquest tema no estic massa segura de res :-)
Espero que a tu no et molesti que nosaltres sí que ens esplaiem en els comentaris. Segurament no et manca raó amb el que dius, però crec que hi manca el factor personal. Que les coses es superen és evident i que un greuge l'anem veient més petit amb el temps també, però crec que és perquè li deixem de donar importància, tenim altres coses de què preocupar-nos. No sé si és això al que tu li dius canviar de color.
ResponEliminaPerò el factor personal em diu que segur que hi ha persones que, si bé ja no estan tan afectats per aquesta mala experiència, la recordaran fosca tota la vida, cada cop que hi pensin. Potser això és rancúnia, ho podem anomenar així, i hi haurà persones més rancunioses que d'altres.
I pel que fa a entendre les raons dels altres, crec que en alguns casos si que passa, deixes de culpar algú i veus el problema amb perspectiva, t'adones que gairebé mai no és tot culpa d'una sola persona (o d'un grup com a unitat), i pots assumir la teva part de culpa. Evidentment, mentre ho vius, et sents un pobre desgraciat sense cap culpa de res. El teu darrer paràgraf és amb el que estic més d'acord.
Rita, segurament deu ser l'edat. Llegint el comentari d'en Xexu, he intentat recordar si jo a la seva edat ja ho veia com ara i crec que no. Gràcies!
ResponEliminaKika, ho tens més ben calculat que jo, jo no ho he calculat massa exactament però diria que el temps cada vegada és més curt. Les primeres males experiències em van costar anys i anys com 15 i crec que ara (clar que en tinc poquetes) em costen mesos.
Gràcias Tere, está bien compartir estas experiencias, ya que nos ayudamos a comprendernos más unos a otros y a nosotros mismos. Estas referéncias de los 5 años, de los 3 años a mi me van muy bien, ya que he tenido al suerte de no tener tropiezos tan gordos y no los conozco. La muerte de los padres, que por muy triste que sea, no es lo mismo.
És tal com ho he viscut, jo Cesc, així mateix.
Assumpta, está bé que no vinguin gaire a la ment i això ja és un símptoma de superar-los, clar que sí. Però jo no els trobo superats del tot fins que els pots recordar, si vols, sens e que facin mal.
Xexu, no em molesta gens que feu els comentaris llargs. Sóc jo que no m'hi decideixo. Cap problema. Però no, no vull dir que tinguis altres coses al cap i això aparti les d'abans. Vull dir exactament que no em semblen tan dolentes les situacions com em semblaven. I si que crec que hi ha persones que la recordaran fosca tota la vida, però no em sembla que sigui una qüestió de rancúnia, només, em sembla que és una qüestió d'evolució personal o no.
M'ha sorprès gratament trobar-me una Carme "diferent" amb l'estil de post d'avui.
ResponEliminaCrec com tu i la Rita, que un factor molt important a tenir en compte per fer aquestes valoracions és l'edat. No es veu igual als 20 als 35 al 50 i als que volgueu.
Sembla com si d'lguna manera ja no ens soptessin tant les cosses o si més no, ens habituem a saber desar-les a la "caixa corresponent" en un espai de temps més reduit. No puc dir quan temps, per a mí no hi ha un temps estipulat. Depèn de moltes coses, factors, situacions etc.
El pitjor que pot passar és que no es faci net i quedi un rau, rau dins (de jove, això sembla més evident, encara que tot depengui del caràcter de cadascú). Llavors, per a mí són aquelles persones que van pel món amb cara de restrets tot el dia i que no veuen mai res positiu enlloc. I n'hi ha per tot arreu. En tinc alguns "exemplars" dins la família.
Justament un tema "familiar" dos parts molt importants de la meva família es van discutir (i segueixen sense parlar-se, desprès de uns 15 anys aprox.) jo, per la part que em tocava diguem-ne que em van posicionar en un dels bàndols. Fa uns 5 anys, aquí a Tàrrega de forma casual em vaig trobar al l'altra part ... i voleu que us digui una cosa ... em vaig sentir fantàsticament bé quan varem parlar i vam decidir que els altres ja s'ho faran, que nosaltres voliem viure amb el cor en pau. Es magnífic!!!
Com diu molt bé la Rita: Rancúnies, dolors ...
Quan poden recordar les coses, els fets, situacions etc. per doloroses que hagin estat sense que aquestes ens facim més mal del que ja ens van fer en el seu dia ... és quan haurem après.
I SÍ, s'ha de tenir molt clar que de vegades cal dir NO !
Sento haver-me allargat tant !
Assumpta, no et sàpiga gens de greu allargar-te. Conèixer experiències que completin tot el que anem reflexionant em sembla enriquidor. Ja veig que ho veiem tot de maner a molt semblant.
ResponEliminaPenso que la prepotència és un síntoma de impotència.
ResponEliminaSi superem les nostres pors i complexos parlant d'ells, imagino que amb els records dolents deu passar el mateix. Usem la memòria selectiva per aparcar allò dolent que ens ha passat. No estic capacitat per fixar un temps concret que curi ferides... m'estimo més buscar una solució quan abans millor, encara que aquesta sigui una tireta improvisada.
ResponEliminaBon post.
Temps i distància entenen d'oblid.
ResponEliminaL'airet que pren les fulles les arracona, en el record? Però la tempesta que destrosa, trenca i fins arranca....Reflexionar amb els cozes a la taula, no és el mateix que reflexionar davant l'huracà. Les cicatrius son iguals, si et tallen un dit o et tallen un braç? Potser,aleshores, el pensament no vindrà amb la paraula si no amb la visió del que et falta i que sempre falta...
I tot i perdonant et falta...
Si,si, la fulla que el vent... o la tempesta que... deixa rastre./
El temps ho cura tot... TOT? Jo no tinc estudis ni cultura tant profunda com vosaltres, sols la sana experiència i a pesar de tot em dic que voldria morir sense envejar ni odiar... Apreteu-vos la galga que emocions, sentiments i pasions ens ajudin./ Ni han que en els comentaris no saben ni que dir, o no es volen comprometre, però per mi quan els veig em sembla que tinc un ser inùtil,/ Puc optar per seguir en la imbecilitat i callar... No sé que fer... Potser callar i que vingui el ventet si tinc sort o la tempesta si tinc disort./ Sempre tenim la balança del bé i del mal
llanço la balança... Ara llegia que una paraula pot ser un poema, quants poemes he regalat la meva pensa aquí, solet veient un post i una sèrie de comentaris? / Bona nit, no en feu cas de mi.Ja veieu que en el meu post em banyo amb el teatre, bé. potser tots fem el que ens interessa per que ens aplaudeixin...? Que seria aquest post sense que ningú hi posés encara que sols sigui, M'agrada, que bonic, ho fas molt bé....
prou, és hora d'anar a dormir, ja m'ho he guanyat. Anton.
He llegit el post del Xexu que no l'havia llegit, i crec que tens molta rao amb el que dius al teu,i que casi a tothom li pasa el mateix.
ResponEliminaSí, estic d'acord amb tu. La distància temporal i emocional també hi fa molt. Quan estàs a prop temporalment d'un fet que et remou per dins, és difícil mirar-se'l amb serenitat i objectivament. Per això el temps és tan important... I el que és indiscutible és que amb l'edat es va relativitzant cada vegada més la trascendència d'algunes coses.
ResponEliminaJoan, estic totalment d'acord amb tu.
ResponEliminaSergi, si cura el mal qualsevol solució és bona.
Anton, que no és pas igual un ventet que un temporal. Ja ho sé. Bàsicament aprlava de disgustos, situacions que ens han fet mal sens e que arribin a ser traumes massa grossos. Però com molt a gent ha dit a vegades això val fins i tot per grans pèrdues. D'aquestes coses ningú en sap mai del tot, ni amb estiudis ni sense, i segur que l'experiència és la millor mestra. Anton, m'agrada veure't en els comentaris i em tens una mica preocupada, perquè cre que te'n passa alguna ... que no estàs còmode del tot com dies enrere. Una abraçada.
striper, ja veius pels comentaris que tothom, tothom no. Hi ha qui ho veu diferent.
Laura, el temps i la voluntat de fer que sigui així. la voluntat de créixer interiorment i de ser feliç sense rancúnies ni "mals" enlloc. Que tot compta. Hi ha gent que amb el temps han acumulat més mal rotllo.
Carme, ni dins la normalitat estem sempre normals. Totes les coses groses comencen per petites.
ResponEliminaSerenar-se sempre, sempre, sempre, no creus que és difìcil.
Aquí no podem mirar als ulls. Eis ulls son el post, comentaris, però les paraules tenen tants significats que en el mateix context poden dir el contrari. No és el saber llegir, si no raciocinar, endevinar, ...pensar que vol dir./ A tots ens pasen coses que de vegades amb un PET (perdó)se'n van. I tots en fem de P.. Saber aguantar-se, de vegades no és pot. No t'intanquilitzis per mí. Deia una senyora d'aquest poble, que més val posar-te un moment vermell que estar tota la vida groc. Fins desahoga,,, ara el que no sap de que va. Anton.