dimecres, 11 de febrer de 2009

El meu silenci


Em semblen massa gastats

els mots que em vénen al cap.

I no els dic,

allargasso silencis

més del que m'agradaria.

La paraula,

imprecisa, com sempre,

acabarà arribant

al moment més impensat.

24 comentaris:

  1. Els mots no es gasten, es reestrenen i reinventen en cada cop d'escriptura, i sento que tu en tens força traça. Aquestes paraules m'arriben...i el dibuix és fantàstic!
    Una abraçada, Carme!

    ResponElimina
  2. Qui busca, troba...
    Trobaràs, com sempre, les paraules

    ResponElimina
  3. Ara m'has fet pensaren Enjoy de Silence de Depeche Mode. No sé si t'agradarà aquest estil o aquesta cançó, però jo la trobo fantàstica.

    ResponElimina
  4. El noble art d'escoltar i saber callar. Parlar, o escriure, només quan cal. Ara callo i llegiré.

    ResponElimina
  5. Tenim dues orelles i nomes una boca aixi que cal actuar en consequencia.

    ResponElimina
  6. les paraules són sempre imprecises per descriure sentiments, fan el que poden

    ResponElimina
  7. Les mateixes paraules poden ser diferents en contextos diferents, amb comunicadors diferents... i el silenci també parla.

    ResponElimina
  8. Quan trenquem el silenci, a saber les paraules que estaven engarjolades i una ha començat a esclatar,ha trencat el silenci.
    Quin dibuixàs,noia... Anton.

    ResponElimina
  9. Cada moment el facim de paraules o de silencis. La barreja també és suculenta , scom en el menjar.
    Aixxx la foto de la casa. Hi he passat 2-3 cops sense màquina :(

    ResponElimina
  10. Merike, no sé si això és millor que callar massa o pitjor... suposo que depèn dels moments. Jo escric, però parlant sovint callo més del que caldria.

    Fanal blau, el dibuix és copiat d'una foto del Flick, i segur que tens raó que els mots no es gasten, però é s una impressió ben subjectiva que tinc a vegades. I un dia els mateixos mots deixen d e semblar-me gastats. I són els mateixos.

    Gràcies, Teresa. M'animes!

    Ara torno, deixo els comentaris a mig respondre...

    ResponElimina
  11. De vegades un silenci diu més que mil paraules.

    Però de ben segur que tu Carme, un moment o altre trobaràs las paraules precises, n'estic segura.

    Un dibuix perfecte! :)

    ResponElimina
  12. m'agrada el so que fa el silenci trencat només per les gotes d'aigua que van caient, i com no, per les paraules que han acabat arribant, afegint un moment més a aquesta bonica col.lecció :-)))

    ResponElimina
  13. A mí,que me gusta más encontrarlas que buscarlas,ahora más que nunca me parece difícil hallar la adecuada,la precisa sin pecar por exceso o por defecto.A veces,cuando veo las vuestras me quedo un rato mirándolas,leyéndolas,pensando y sin saber qué decir.Es la limitación que le encuentro a los blogs,que todo va contenido en palabras y me veo impotente para reflejar los sentimientos que algunas provocan en mí.
    Abrazos.

    ResponElimina
  14. Ai Xexu, saps què, que no sé quna cançó és, però ara mateix la busco. Segur que m'agrada.

    Sergi, he callat molt i molt a la vida i he escoltat molt i molt, i així he après moltes coses de tots.

    Striper, a vegades encara em passo en la proporció. En algunes trobades, callo 10 vegades més del que parlo, però en altre no, eh? I això no vol dir que tingui 10 orelles, ;)

    Jesús, la meva lluita amb la imprecisió per explicar-me ha estat i és constant. Per més que ho intenti sempre acaba guanyant ella.

    Noves Flors, i tant que sí, a vegade s parla més del que sembla.

    Anton, una sola el trenca? Clar que tens raó. Ho provaré, eh? M'alegro que t'agradi el dibuix, un dibuixant i pintor com tu! M'afalaga. Tot i que sé quenomés és un dibuixet de no res. Gràcies.

    Joana, tens raó, l'equlibri entre els uns i els altres. Pel que fa a la foto mira, ja veus... ja només me'n falta una! Que ja sé que encara no està a punt. :)

    Gràcies, Assumpta! M'animes sempre, bé m'animeu sempre tots!

    Gràcies Bruixoleta, els meus silencis no són de blog... el blog de moment no s'atura. Pe`ro has fe tt un comentari preciós. Un petonet. Ja has vist que fa un parell de dies em va venir a veure l'Elevanda?

    Tere, creo que esto en los comentarios nos pasa a todos. A mi también, leo, pèro luego cuesta saber qué deicr. A veces no. A veces muchísimo.

    ResponElimina
  15. Recullo l'ombra
    dels mots que he anat desant
    entre els plecs
    dels silencis.

    Faig un sargit
    amb fil de llum de somriures,
    ho embolico
    amb remors d'esguards
    entremaliats,
    i els regalo a mans plenes
    per si algú els vol aprofitar."



    Petonet dolç, nina
    :¬)****

    ResponElimina
  16. Barbollaire,

    Desconec encara
    el color de cada silenci.

    Descobreixo de nou
    el degoteig
    de l'ombra de les paraules
    que recullo poc a poc
    i el pessigolleig
    que les transforma.

    No les desaprofitarem pas...

    ResponElimina
  17. ahora ya te tengo por aqui.. y eso que ya te tenía en facebook, me encanta el estilo de tus dibujos, es original, sencillo y transparente. :D

    ResponElimina
  18. Carme, penso que sigui pitjor. Sempre estic en dificultats quan dic massa. Jo simplement no pot estar silenciosa si tinc una opinió:-) I estic massa oberta.

    ResponElimina
  19. Krapumka, he marxat del Facebook. Aquí estic millor. Ja he visitat el teu blog. Escrius de lluny! Ja passaré a llegir-te. Gràceis per la visita.

    Merike, potser tens raó... però tots els extrems són dolents.

    ResponElimina
  20. Hola Carme.

    Potser els mots són gastats, però sempre tenen saliva nova, un accent més contundent o un bocí de núvol que ha dut el vent. L'eco del silenci és una cançó que sempre ens penetra.
    La paraula potser és inprecisa, però mai no ens és indiferent... I sempre arriba, de vegades la tenim al costat i no la sentim o no l'escoltem, però arriba i ens fa saber que està amb nosaltres.


    Salut.
    onatge

    ResponElimina
  21. Josep manel, són moment només. Després passen.

    onatge, gràcies per les teves paraules!

    ResponElimina
  22. A vegades penso que sóc massa de silencis. D´'una banda és que m'agrada molt escoltar. De l'altra és que no sempre em sento empesa a parlar. Això sí, quan ho faig no em reprimeixo! :-)

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari