Em semblen massa gastats
els mots que em vénen al cap.
els mots que em vénen al cap.
I no els dic,
allargasso silencis
més del que m'agradaria.
La paraula,
imprecisa, com sempre,
acabarà arribant
al moment més impensat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Sempre parlo abans que pensi..
ResponEliminaEls mots no es gasten, es reestrenen i reinventen en cada cop d'escriptura, i sento que tu en tens força traça. Aquestes paraules m'arriben...i el dibuix és fantàstic!
ResponEliminaUna abraçada, Carme!
Qui busca, troba...
ResponEliminaTrobaràs, com sempre, les paraules
Ara m'has fet pensaren Enjoy de Silence de Depeche Mode. No sé si t'agradarà aquest estil o aquesta cançó, però jo la trobo fantàstica.
ResponEliminaEl noble art d'escoltar i saber callar. Parlar, o escriure, només quan cal. Ara callo i llegiré.
ResponEliminaTenim dues orelles i nomes una boca aixi que cal actuar en consequencia.
ResponEliminales paraules són sempre imprecises per descriure sentiments, fan el que poden
ResponEliminaLes mateixes paraules poden ser diferents en contextos diferents, amb comunicadors diferents... i el silenci també parla.
ResponEliminaQuan trenquem el silenci, a saber les paraules que estaven engarjolades i una ha començat a esclatar,ha trencat el silenci.
ResponEliminaQuin dibuixàs,noia... Anton.
Cada moment el facim de paraules o de silencis. La barreja també és suculenta , scom en el menjar.
ResponEliminaAixxx la foto de la casa. Hi he passat 2-3 cops sense màquina :(
Merike, no sé si això és millor que callar massa o pitjor... suposo que depèn dels moments. Jo escric, però parlant sovint callo més del que caldria.
ResponEliminaFanal blau, el dibuix és copiat d'una foto del Flick, i segur que tens raó que els mots no es gasten, però é s una impressió ben subjectiva que tinc a vegades. I un dia els mateixos mots deixen d e semblar-me gastats. I són els mateixos.
Gràcies, Teresa. M'animes!
Ara torno, deixo els comentaris a mig respondre...
De vegades un silenci diu més que mil paraules.
ResponEliminaPerò de ben segur que tu Carme, un moment o altre trobaràs las paraules precises, n'estic segura.
Un dibuix perfecte! :)
m'agrada el so que fa el silenci trencat només per les gotes d'aigua que van caient, i com no, per les paraules que han acabat arribant, afegint un moment més a aquesta bonica col.lecció :-)))
ResponEliminaA mí,que me gusta más encontrarlas que buscarlas,ahora más que nunca me parece difícil hallar la adecuada,la precisa sin pecar por exceso o por defecto.A veces,cuando veo las vuestras me quedo un rato mirándolas,leyéndolas,pensando y sin saber qué decir.Es la limitación que le encuentro a los blogs,que todo va contenido en palabras y me veo impotente para reflejar los sentimientos que algunas provocan en mí.
ResponEliminaAbrazos.
Ai Xexu, saps què, que no sé quna cançó és, però ara mateix la busco. Segur que m'agrada.
ResponEliminaSergi, he callat molt i molt a la vida i he escoltat molt i molt, i així he après moltes coses de tots.
Striper, a vegades encara em passo en la proporció. En algunes trobades, callo 10 vegades més del que parlo, però en altre no, eh? I això no vol dir que tingui 10 orelles, ;)
Jesús, la meva lluita amb la imprecisió per explicar-me ha estat i és constant. Per més que ho intenti sempre acaba guanyant ella.
Noves Flors, i tant que sí, a vegade s parla més del que sembla.
Anton, una sola el trenca? Clar que tens raó. Ho provaré, eh? M'alegro que t'agradi el dibuix, un dibuixant i pintor com tu! M'afalaga. Tot i que sé quenomés és un dibuixet de no res. Gràcies.
Joana, tens raó, l'equlibri entre els uns i els altres. Pel que fa a la foto mira, ja veus... ja només me'n falta una! Que ja sé que encara no està a punt. :)
Gràcies, Assumpta! M'animes sempre, bé m'animeu sempre tots!
Gràcies Bruixoleta, els meus silencis no són de blog... el blog de moment no s'atura. Pe`ro has fe tt un comentari preciós. Un petonet. Ja has vist que fa un parell de dies em va venir a veure l'Elevanda?
Tere, creo que esto en los comentarios nos pasa a todos. A mi también, leo, pèro luego cuesta saber qué deicr. A veces no. A veces muchísimo.
Recullo l'ombra
ResponEliminadels mots que he anat desant
entre els plecs
dels silencis.
Faig un sargit
amb fil de llum de somriures,
ho embolico
amb remors d'esguards
entremaliats,
i els regalo a mans plenes
per si algú els vol aprofitar."
Petonet dolç, nina
:¬)****
Barbollaire,
ResponEliminaDesconec encara
el color de cada silenci.
Descobreixo de nou
el degoteig
de l'ombra de les paraules
que recullo poc a poc
i el pessigolleig
que les transforma.
No les desaprofitarem pas...
ahora ya te tengo por aqui.. y eso que ya te tenía en facebook, me encanta el estilo de tus dibujos, es original, sencillo y transparente. :D
ResponEliminaCarme, penso que sigui pitjor. Sempre estic en dificultats quan dic massa. Jo simplement no pot estar silenciosa si tinc una opinió:-) I estic massa oberta.
ResponEliminaKrapumka, he marxat del Facebook. Aquí estic millor. Ja he visitat el teu blog. Escrius de lluny! Ja passaré a llegir-te. Gràceis per la visita.
ResponEliminaMerike, potser tens raó... però tots els extrems són dolents.
Això mateix és el que jo pense...
ResponEliminaHola Carme.
ResponEliminaPotser els mots són gastats, però sempre tenen saliva nova, un accent més contundent o un bocí de núvol que ha dut el vent. L'eco del silenci és una cançó que sempre ens penetra.
La paraula potser és inprecisa, però mai no ens és indiferent... I sempre arriba, de vegades la tenim al costat i no la sentim o no l'escoltem, però arriba i ens fa saber que està amb nosaltres.
Salut.
onatge
Josep manel, són moment només. Després passen.
ResponEliminaonatge, gràcies per les teves paraules!
A vegades penso que sóc massa de silencis. D´'una banda és que m'agrada molt escoltar. De l'altra és que no sempre em sento empesa a parlar. Això sí, quan ho faig no em reprimeixo! :-)
ResponElimina