Dibuix copiat d'una foto de Barbollaire
Sec a l'ombra de les flors
perquè van ser en primavera.
L'ombra me'n porta l'olor
i el color vermell que encega.
rebaixes ha dit...Seus en l'ombra del temps passat
quan tot era tendra primavera
i el record del color sagnant
em porta nova vida en la vena
....Bon cap de setmana. Anton.
Lliri blanc ha dit...Vermell el record
del cor que parlava d'amor,
tendre com una flor.
Manel ha dit...L'ombra, calladament
avança
buscant altra primavera
que vesteixi en flama vermella
els seus llavis
regalant un petó callat
enllaçant-se.
Quins records, quan va ser primavera, i quin desig de tornar-hi! I totes les colors i tots els colors novament als sentits!
ResponEliminaAra m'has fet rumiar com es diuen aquestes flors.
ResponEliminaJejejeje "és ben bé ella" ;-))
ResponEliminaEnllaço el post, eh Carme? :-)
http://barbollaire.blogspot.com/search?updated-max=2009-10-12T19%3A51%3A00%2B02%3A00&max-results=1
Seus en l'ombra del temps passat
ResponEliminaquan tot era tendra primavera
i el record del color sagnant
em porta nova vida en la vena
....Bon cap de setmana. Anton.
Vermell el record
ResponEliminadel cor que parlava d'amor,
tendre com una flor.
uff quina nostàlgia de cop! I és que l'època de les flors de l'any passat em va passar ben ràpid...!
ResponEliminaUna flor és sempre un bonic detall i ara que moltes es comencen a marcir ve de gust de trobar-ne.
ResponEliminaM'has fet recordar la melodia de
"Be sure to wear some flowers in your hair..."
Preciosa imatge!
;)
L'ombra, calladament
ResponEliminaavança
buscant altra primavera
que vesteixi en flama vermella
els seus llavis
regalant un petó callat
enllaçant-se.
A l'ombra de cada pètal hi ha la vida del que fou flor... De vegades l'olor és lócell del viatge. I el vermell és el cor que somriu o gemega...
ResponEliminaVisca la terra.
onatge
Aquesta flor sembla un "Don Diego de Noche".
ResponEliminaPetons.
Clar que també hi ha flor a la tardor, Cèlia, però em va sortir així!
ResponEliminaDoncs, no ho sé, Striper, intentaré buscar-ho!
Gràcies, Assumpta, creia que havia enllaçat el post i havia enllaçat el blog, ja està rectificat. Què faria si no em vigilèssiu sempre els meus errors? Petonets, maca, bon cap de setmana.
Manel, moltíssimes gràcies pel teu poema, com sempre.
onatge, m'agrada això del cor que somriu o gemega, que sovint fa les dues coses alternativament i sense saber massa perquè canvia d'un estat a l'altre.
Pere, em sembla que no ho és, però tampoc t'ho podria assegurar.
Aix, quin desordre en les respostes! perdoneu, vaig per les que falten
ResponEliminaAnton, una continuació molt bona, digna de Personatges Itinerants!
Lliri blanc, una preciositat de dolçor, un bombonet de poema.
Patrícia, em sap greu... segur que és millor viure el moment i saps un secret, aquestes flors també floreixen a la tardor.
-assumpta- ai! la melodia, quins temps! oi? de somnis i . Quants records!
Seure a l'ombra de les flors; a allò més efímer encara que la mateixa flor. És com si volguérem destil·lar-ne l'essència per servar-la per a sempre. És el que tu has fet amb el poema: servar per a sempre aquella imatge furtada a Chronos i feta record a la sala de l'ànima.
ResponEliminaUna abraçada
Salut i Terra
Ps. Els teus dibuixos són una delícia naïf.
Ai, Francesc, quina sort que em llegeixis així de bé! Una abraçada i moltes gràcies.
ResponEliminatodo proyecta sombra pero no perdemos la esencia de nosotros mismos..
ResponEliminame encantan las flores
un beso carme y buen fin de semana
Ombra d'esperit, ombra de sentiment, ombra fosca pintada de blanc, ombra de la olor de la flor, ombra de pètals.
ResponElimina