Dins del jardí
el banc de fusta vella
vora un arbust.
Potser hi haguéssim pogut seure, però no ho vam fer.
Me'l vaig mirar perquè m'agraden els bancs de fusta.
No tinc cap fotografia, i dibuixat d'aquesta manera,
recordat o inventat, deu ser difícil de reconèixer.
L'instant va existir igualment, sense seure-hi.
Molt original. Qui el va construir devia saber el principi dels corrons,
ResponEliminai el gruix de l'arbre que suporta als que provin descansar-hi, veure'l plantat... quin gegant !!!/ No calen fotos quan hi ha dibuixos com aquest, dic.És un estil bonic, bonic, bonic.Anton.
Un instant que s'endevina ple de pau i tranquil.litat.
ResponEliminapodria ser el banc d'en si no fós!
ResponEliminaCada caop nhi ha menys, o només m'ho sembla a mi?? Al jardí de la casa d'estiu d'una amiga n'hi ha un semblant al que ens has dibuixat, i quan hi vaig hi posso estones de lectura moooolt agradables
ResponEliminaTravessa vella
ResponEliminaper a llegir-ne el sol
de matinada.
Preciosíssima foto de capçalera.
ResponEliminaT'enviaré fotos de bancs...últimament me'ls miro més :)
ResponEliminaDe seguir que aquest banc ha viscut diversitat de moments.
ResponEliminaun haiku bonic i senzill, com ha de ser.
ResponEliminaRecordat o inventat... pels que el veiem aquí al teu blog és un banc ben real. Segur que era així mateix :-))
ResponEliminaGràcies, Anton, és que jo trobo que si dibuixo de fotos em surt millor que si dibuixo inventant o de memòria.
ResponEliminakweilan, un lloc tranquil i agradable, com el moment.
Estrip, podria, però de moment no ho és, potser més endavant, amb el temps...
Mireia, tan macos que són, oi?
Fanal blau, :)
Gràcies, Noves Flors, m'agrada canviar, aquesta és del meu marit.
Joana, fotos del que vulguis, gràcies, maca!
Striper, segur que sí, com nosaltres mateixos.
Jordi, gràcies, ja sé que no sóc molt ortodoxa amb el haikús, però avui n'he fet dos que pretenien ser autèntics. Un és aquest i ha tingut premi... al menys algú s'hi ha fixat.
Assumpta, si més i menys, així. Gràcies maca!
A les afores del bosc
ResponEliminaa la floresta groguenca
el sender et regalava la seva presència
més a prop dels pins
vora el majestuós arbust
ginesta de tijes en ventall
darrere del banc de fusta
me la vaig mirar, observar-la
m’agradava contemplar-la.
Havia passat el temps
Ella, romania inalterable
perenne, recordada.
Va marxar acompanyada del vent.
Demà, passejant pel carrer major
la reconeixeré amb una salutació.
En el mateix instant que va marxar
la salutació de les nostres mirades
va quedar fotografiada en els meus ulls.
es bonic inventar records tambe
ResponEliminabon dia bonica!
Ara el record està immortalitzat.
ResponEliminaManel, moltíssimes gràcies, has trena t tota una història pòètica.
ResponEliminaBon dia sargantana!
Segur que sí. Costa molt més d'oblidar un moment que hem escrit o dibuixat.
Els teus ulls son les receptores de les millors instantanies que despres ens oferiras amb la teva traça
ResponEliminacuriós... sempre pots tornar per a seure-hi! :)
ResponEliminaCarme, jo sí que m'he assegut una estona, ho necessitava i el caliu de la fusta m'agrada tant! Gràcies per dibuixar-nos un banc per a descansar una estona!
ResponEliminaDe vegades no cal seure per viure-ho.
ResponElimina