Una casa ben conservada i ben restaurada, tot i que ha estat abandonada més de 40 anys.
Una llar de foc, un fumeral immens tancat per l'escó.
Els fogons de pedra, la pica de pedra. El forn de pa.
La sala. Les cambres amb alcova... la galeria, l'era...
Allò que més em va sorprendre va ser l'olor. L'olor que em recordava les cases de poble o masies de quan era petita. Olor de què? No ho sabria dir. Barreja d'olors suposo. Ni bona ni dolenta. Ens van explicar que havien posat les olors artificialment: les corts, el sabó, el lleixiu fet amb cendra, la llenya, el foc, el fum... no vaig ser capaç de distingir aquestes olors separadament a cada lloc, a cada peça... però l'olor general que havia quedat em va semblar ben autèntica.
Me'n va quedar una sensació ben curiosa que encara em dura 8 o 10 dies més tard, que allà hi trobava alguna cosa ancestral amb la que d'alguna manera inconcreta i desconeguda m'hi identificava.
Aquestes cases estan impregnades de sensacions a cada reco.
ResponEliminaHi ha olors que ens queden enregistrats.
ResponEliminaSense dubte, el sentit de l'olfacte té una memòria prodigiosa.
Gairebé m'arriba l'olor...
Però les olors artificials...bufff...
ostres! olors artificials!
ResponEliminaAnava a dir, això s'ha de veure però no! Això s'ha de olorar!
A mi també m'agradaria olorar-los. I aquests colors granotosos són guapíssims!
ResponEliminaLes olors tenen el poder de tele transportar-nos en el temps.
ResponEliminaAquestes cases tenen una olor especial jo la sento des d'aquí mateix...
ResponEliminaStriper, t'asseguro que sí i que jo em vaig deixar contaminar ben bé!
ResponEliminaÉs curiós, Fanal blau, que es dediquin a guarnir les coses d'aquesta manera, quan la casa no necessitaria atrezzo de cap mena... però encara em va resultar més curiós que les olor artificials donessin aquell resultat... o potser no era mèrit seu i l'olor era autèntica. No t'ho sabria dir.
Estrip, és una cosa ben estranya... a les corts, pudor de cort i et diuen que és artificial i flipes... d'altres no les vaig saber reconèixer.
kweilan, és una casa preciosa.
garbi24 teletransporten en mil·lèsimes de segons
Cesc, tan ràpid que te m'has colat! Si la sents des d'aquí realment t'has teletransportat molt ràpid! ;) Un petó.
ResponEliminaVa ser com una mena de salt al passat, no? Molts anys enrere, a viure com abans, a sentir com abans... està molt bé això. Qui diu que no es pot viatjar en el temps?
ResponEliminaUn bon viatge, va ser, i amés amés com si hi hagués trobat algú de conegut, Xexu.
ResponEliminaSiiiiii!!! L'altre dia jo també vaig fer un post a partir d'una olor! :-))
ResponEliminaPerò això d'olors artificials m'ha deixat absolutament impressionada :-)) I si dius que el resultat era bo, doncs genial! ;-)
Aquestes olors antigues de sabons, de terra humida després d'un temporal, de llenya cremada...d'herba tallada...olors de poble i d'infantesa..perduren en la memòria de l'olfacte molt de temps perquè ens transporten a llocs on no podem tornar amb la mirada...els hem d'ensumar...de respirar
ResponEliminaViatjar al passat es pot fer gràcies a les sentors que han deixat els seus moradors per a nosaltres :) és una bona cosa aquesta, si :)
ResponEliminaAssumpta, no podria dir si el resultat general, que era el que a mi em va agradar recordar era la suma d'olors artificials o simplement... era l'olor que tenia la casa des de sempre i les artificials feien poca feina. No t'ho sabria dir. Em costava identificar cada olor...
ResponEliminaElvira, olorar és un plaer que sembla que a vegades tinguem oblidat... però és tant potent que sempre retorna.
Clídice, amb les olors es viatja lluny, mooolts anys enrere.
Les cases abandonades m'apassionen. M'agrada imaginar qui hi deu haver viscut i les històries que hauran esdevingut en un passat potser no tan llunyà. L'olor a tancat, a humitat, no sempre són desagradables, al contrari :)
ResponEliminaEnhorabona pel premi C@ts! ;)
Trobar el record de la olor és insuperable. I quan la olor ens porta al record, és una aixeta que voldríem tenir a ma com el tap d'un flascó que sabem guarda el contingut nostres desitjos en eix camp. Sortosa de poder omplir narius...
ResponEliminaSortosos tots el que et seguim quan esparpelles les olors i se'ns fan actives...
i és que la sensació hi és. el lleixiu de clofoll d'ametlla i la roba tractada en el cossi... i l'olor a net, sense aquests falsos perfums que ens enverinen ara i de tanta costum els trobem com normals.
Ja no sols son dibuixos, ara fins olors, quina sorpresa ens tens guardada? M'encantarà que ho descobreixis. Anton.
Jo també vaig ser-hi en aquesta casa l'any passat i vaig tenir aquestes mateixes sensacions, especialment les de les olors.
ResponEliminaPenso que ens transporten a la infantesa d'una manera més intensa, això sí, eren olors ben naturals.
A reveure
Rafel
Caterina, en aquesta casa, gairebé t'ho explicaven tot. No calia imaginar gaire, però em va agradar força.
ResponEliminaAnton, vaig explicant sensacions i surt com surt. Gràcies per les teves paraules.
Rafel, m'agrada que coincideixis amb mi. M'ho van dir ells que eren artificials, jo no ho hauria endevinat mai.
tal i com ho has esplicaat semble que tambe les he sentit
ResponEliminal'olor del pa calent, el sabo de la iaia, l'olor de l'infant.formen part del nostre arxiu d'olors
fantastic!!
un peto , maca
És bonic que descriguis la olor... per a mi és molt important!
ResponEliminaSargantana, no hi ha com posar-hi ganes... gràcies, maca! Un petó.
ResponEliminaPer a mi també, Cèlia, molt més del que a vegades jo mateixa em pugui pensar