L'Oriol, que ja ha fet 8 anys, va fins a la cuina decidit per preguntar una cosa important:
-Mare, es veritat que el ratolí Perez són els pares?
- Doncs, si, bonic, és veritat!
- Ah! - diu, com si la resposta fos inesperada, tot marxant a jugar a la seva habitació.
Al cap de pocs minuts torna:
- Mare, però com és això del ratolí Perez? El ratolí compra una cosa i te la dóna a tu perquè la posis sota el coixí... tu la compres i li dónes a ell perquè la posi a sota el coixí o... aneu tots dos a la botiga a comprar-ho junts?
La mare es queda sense paraules, més aviat plena de rialles... però la seva germana gran, enfadada li diu:
- Nen! ets ruc! el ratolí Pérez no existeix... la mare et compra una cosa i prou!
- Ai, nena! No em diguis aquestes coses! - i torna a marxar, ofès i més decidit que mai a no deixar-se desmuntar el seu món encara ple de màgia i fantasia.
26 que col·leccionen amb mi:
Molt bo....el ratoncito pèrez i la mare anant a la comprar junts! llàstima que la innocència i la màgia s'esvaeixen
són tan divertits els nens amb aquestes coses!
boníssim! :)
Aquest ratoli fa molt poc que encara corria per casa....ara sembla que ja no tornarà.....molt bo l'escrit
a casa meva no venia cap ratolí, venien els angelets
quina conversa més guapeta, carme.
i el dibuix t'ha quedat preciós :)
l'inocència dels més petits!
jaja és xulo el conte! :)
un petó!
passava!
Carmeeeeeeee!!! és maquíssim!! M'agrada molt, molt! I el dibuix jejeje és súper simpàtic! ;-)
Això sí, a casa meva també venien els angelets, com a casa el Jordi!! :-))
M'has recordat una anècdota meva...
Assumpta.- La puc explicar?
Carme.- Si, dona, explica.
Assumpta.- Gràcies! :-))
Jo sóc nascuda el 19 de desembre, per tant, sempre era la més petita de la classe. A més, era una època en que, tot i ser molt petits, ja hi havia gent que repetia curs.
Quan jo tenia 7 anys, a la meva classe i podia haver gent que em portés un o dos anys.
Un dia, una nena més gran ens va començar a dir a una altre nena (recordo que es deia Elisenda i també era de les petites) i a mi que els Reis no existien i que eren els pares...
L'Elisenda i jo ho varem començar a negar, però l'altre insistia molt i finalment ens va dir "No veieu que serien molt vells i estarien morts?"
Jo em vaig quedar sense saber què dir però l'Elisenda va respondre ràpidament "Doncs seran els seus esperits"
I jo, feliç de sentir-ho, vaig afegir "És clar, que si, venen els seus esperits" ;-)
El cert és que al cap de poc temps ho vaig preguntar a la mare i ella em va dir la veritat (això sí, insistint en que no ho digués al meu germà, tretze mesos més petit que jo)
Tinc nens al grup de Catequesi que tenen 9 anys i encara hi creuen ben bé :-))
Santa inocència, llástima que es perd.
A casa venía un angelet, cambiaba dents de llet per petites sorpresas.
Un petó.
Que bonic. El raoament és genial, com ho són les criatures..
Si no perdem la inocència, serem lliures per sempre. A mí en venia un pop lluminós a deixar regals. Preciós Carme!!
Bo i de bon gust, i això que els ratolins i rates sempre han fet por, aquest...
Innocència, fantasia que crea il·lusió, quan es desmunta, quin buit queda...Anton.
Doncs si, com deien més amunt, santa innocència.... Tan de bo durés molts més anys, però avui en dia, sort d'arribar d'aquesta manera als 7 o 8 anyets....
Coi es que es desmonti tot un mon tant desitjat fa pupa.
Primer ens neguem a crèixer; després tot són presses i volem que ens tractin com adults... I des de la vegada que ens diuen per primer cop senyor/a, ens ve nostàlgia i tornariem enrere.
Santa inocència! (poder tornar enrere amb les experiències d'ara!
Les pel·lícules que ens muntem de petits són tan maques. No volem acabar de creure que la fantasia s'acaba, sempre hi ha explicacions. Potser és un cas real, però com a relat a mi m'ha encantat.
Uis..., jo era una miqueta com aquest nen.
Ni modo ni manera de fer-me entrar en la història dels reis mags amb 10 anys fets i ben fets! jejejejej
No recorde quan vaig descobrir qui era realment el ratolinet Pèrez, o els Reis Mags... si que recorde pillar al pare deixant una bicicleta per mi en la saleta la nit de Reis, però encara hem va fer creure que havien sortit per la finestra.
En tot cas no va suposar cap trauma el descobriment...sols haver-me fet gran!!
Què bonics que són els nens!!
A casa meva també passaven els angelets, a cas a meva de quan era petita. A casa meva amb els meus fills van començar passant els angelets, però ells mateixos els van anar canviant pel ratolí, que era el que els altres nens deien. Vaig arribar a pensar que a casa meva érem els únics partidaris dels angelets. M'alegra saber que no.
És una diàleg absolutament real.
I jo també vaig ser ben tardana a descobrir aquestes coses, fins als 9 anys i ... encara crec que també feia l'orni, cap trauma, només ganes d'allargar el tema.
No hem de perdre mai aquesta inocencia ni molt menys la ilusió per les coses tant magiques
Petons
La innocència, el món, les ganes, l'amor pels fills, qui pogués tornar a ser un nen petit i creure en tot això!
És un relat molt bonic, però a mi el que més m'ha agradat és l'actitud de la mare, que li diu la veritat al nen quan li pregunta. Sempre he pensat que havia de ser així.
Carme! Fins ara no he pogut deixar-te caaaaaap comentari, nena! Però què passa en aquesta casa! En el Tibau tampoc!
M'ha agradat tant aquest post! I és que són una passada els nens... Aquesta innocència! llàstima que ens acabi marxant quan ens fem grans!
Petons dels angelets! A casa també eren angelets...
La meva filla de 5 anys, la Laia està molt emocionada amb el tema del Ratoncito Pérez. Ja té una caixeta per guardar-hi les dents de llet, tot i que encara la cosa sembla ser que va per llarg perquè ni tan sols se li mou cap...Però ja comença a preguntar: i com ho ha el ratolinet per entrar a casa? Està super encuriosida i il.lusionada i li fa molta, molta gràcia! I a mi de veure-la així encara me'n fa més!
Publica un comentari